No puc dormir

     Enguany córrer la marató de València s'esta convertint en un somni, no em referisc a les poques possibilitats que tinguera de córrer-lo ni al desig improbable de què es realitzara sinó a eixe tipus de somni que no et deixa adormir.

     No em desperte al matí i recorde haver somiat que estava corrent la Marató de València, sinó que és tanta la il·lusió, tant el deliri i les emocions enfrontades a les que em porta enguany la Marató de València que no puc dormir, el no saber com podré córrer la marató no em deixa tranquil.

     És, enguany, una marató de contrastos, si la correc em destrossara físicament i sinó la correc em desmoralitzara, però m'alegra pensar que la correré i que l'acabara bé.

     Què em pot impedir que realitze el meu somni? Què em pot impedir córrer la marató?

     Un impediment gran que em trobe és com resulta de fácil trobar una justificació i una excusa. Sempre tinc una bonica paraula per a poder fugir de la marató, com la falta de temps que m'ha impedit entrenar, l'edat, el no tinc l'entrenament suficient, la desconfiança en les meues possibilitats. M'aclapara la sinceritat que li demane al meu somni, l'exactitud matemàtica que li exigisc, la certesa quasi impossible que la correré sense problemes. Però els verdaders somnis els que de veritat volen ser viscuts es deuen posar en marxa sense excuses, sabent a més el sacrifique que comportara el diumenge a València córrer del primer a l'ultim quilòmetre, no hem de ser esclaus de les nostres excuses. 

     Un altre obstacle seria la immediatesa, m'agradaria córrer la marató si més, ja, sense els llargs entrenaments ni sense realitzar massa esforç, ni esperar tants mesos. Per a córrer la marató ens hem d'oblidar de l'anàlisi minucios dels nostres entrenaments, de tots els esforços que hem realitzat o que realitzarem, no cal analitzar cada un dels xicotets punts sinó la línia que formen. I la línia, no els punts, serà el que ens porte a la marató, serà el que ens faça veure el dibuix complet.

     Un altre inconvenient, pense seria tractar el somni de córrer la marató només en primera persona del singular. Com si el somni de córrer la marató fóra només “la meua marató” o “el meu somni”. Crec que una de les nostres primeres limitacions és tractar tot açò, i sempre i nombroses vegades, només en primera persona del singular. 

     Basta ja de bestieses! No hi ha res millor per a viure i per a realitzar somnis que escoltar a altres i contagiar-se progressivament d'un horitzó comú. No hi ha gens millor per a córrer una marató que entrenar amb els nostres companys, escoltar les seues il·lusions i contagiar-se del seu entusiasme que al final serà el nostre. Que important és el club, el grup! Entrenes amb algú amb bon to, i et tonifica. Corres amb algú que patix, i pots donar-ho tot. Entrenes la marató pensant que tots l'acabarem amb satisfacció, i tu contribuir en alguna cosa a això, i acabes veient com el teu entrenament i la marató del diumenge també la realitzes amb alegria. 

    El diumenge a València no realitzare només el meu somni sinó que participare en un somni molt més gran, el de Dorsal 19. Córrer junt amb els meus companys, amb tots els seus somnis, això farà que em plantege la marató d'una altra manera i que el meu somni siga un gran somni.

El pa de la Marató

     Podem dir que tenim el pa de la marató en el forn, ja només ens falta esperar per a saber si hem seguit be tots els passos, d'ací a uns dies sabrem si a València haurem triat bé la farina, si amb els nostres entrenaments llargs hem pastat be tota la massa, si les nostres sèries han sigut el rent que haurà fet fermentar eixe ritme de marató que necessitarem per a correr la marató, sabrem prompte si hem deixat el temps necessari en repòs el nostre cos pa què la massa fermente i augmente el doble el seu volum. 

     Si hem realitzat pas a pas tots entrenaments i tenim el forn a la temperatura adequada, quan obrirem el forn el diumenge ens trobarem amb una carrera boníssima.

     I és que encara que un poc laboriós, per als que disfrutem corrent reunir tots els ingredients necessaris per a esta marató ha sigut un treball fàcil i divertit.

     Per a fer pa, igual que per a preparar una marató es requerix més paciència que esforç, paciència per als llargs temps que necessita la massa en la fermentació i en el repòs, com llarg és el temps que dediquem per a realitzar tots els nostres entrenaments y descans.

     Durant tot el procés que ens portara a menjar-nos el pa de la marató, ha passat molt de temps en què estem exposats a moltes contrarietats, a qualsevol classe de malalties, ho estem també a les lesions que ens poden aparéixer mentres entrenem.

     Quan el grup de corredors és nombrós pot passar que algú es quede en el camí, recorde que l'any passat a pocs dies de la marató de València es lesionáren Batiste i Paco. I enguany li a tocat a Tony.

     Com a corredor s'el que se sent i com ja vaig dir l'any passat “No em doneu consol, no em sabré consolar”.

     Si servix d'ànim a tots els que no puguen correr la marato vos recorde un altra vegada la cançó de Luis LLach, -Viatge a Ítaca- i és que la marató és com el viatge a Ítaca.

     Molt llarg i amb molts problemes es el seu entrenament i és ací on ens vé de perlés Lluis LLach, perquè la marató és com Ítaca, i el seu entrenament el nostre Viatge a Ítaca, escoltant esta cançó hem d'arribar a la conclusió que l'important no és Ítaca si no el Viatge, tots els que no poden estar en la línia d'eixida que pensen el que s'han divertit en l'entrenament “ple d'aventures, ple de coneixences”, i  “que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”.

      En fi que “Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit”.

     També el cap de setmana passat Dorsal 19 a estat en Xàtiva, Beniarjó i en les Mitges de Castelló, Petrer i Alzira.

     Hem de destacar el segon lloc d'Ana González en Beniarjó. La gran marca, una altra vegada, de Máximo en Castelló i la marca personal en Mitja de Jorge Alcaraz a Petrer.

     

Com veieu no parem i encara que la marató pareix que concentre totes les atencions Dorsal 19 contínua acudint a tots els llocs on hi haja una carrera.

Una setmana donant sospirs, sospirant

     Se'ns ha passat la setmana en un sospir, però no em referisc a eixe espai de temps brevíssim amb què donem a entendre que el temps vola. Si no a eixa aspiració forta i prolongada seguida d'una espiració, acompanyada a vegades d'un gemec i que sol denotar pena, ànsia o desig.

     Saludem abans a tots els maratonians que esperen la Marató de València.

     Per tant si, una setmana donant sospirs, sospirant. Eixos sospirs de voler alguna cosa o a algú intensament. Sospir per la marató de València. Sospir per les marques de la Mitja de Gandia. Tota la setmana agafant aire per al que ens espera el diumenge 17.

     I la veritat, no caldria preocupar-se perquè la Mitja Marató de Gandia ens indica que estem en el bon camí.

     Vint corredors, tots contents, amb la millor i pitjor marca que tornen a canviar, els maratonians satisfets amb el seu test i els principiants amb l'alegria de saber que han començat un camí que els ha de portar a veure d'una altra manera la carrera a peu.

      A estes altures quasi tots ja haurem vist la llista de corredors de Dorsal 19 a Gandia i les seues marques així que només ens queda fer menció del principi i del final d'eixa llarga llista.

     

     Al principi de la llista la millor marca de la temporada, una altra vegada Máximo torna a meravellar-nos amb eixa hora i quinze minuts que el deixa en un lloc perfecte per a afrontar la marató de València amb totes les garanties, la seua marca serà el més esperat en Dorsal 19 el 17 de novembre.

     En l'últim lloc de la llista, la pitjor marca de la temporada, amb més de dos hores.

     I que no presagia una bona marató per a Tony, a qui em costa reconéixer perquè el vaig trobar amb més quilos, més alt i faltat d'eixe somriure picardiós que tant el caracteritza i és que els grans esforços i l'esgotament li canvien la cara a qualsevol, se li presenta una marató de València molt complicada.

     No m'agradaria oblidar-me de Juan Francisco, de Pep, de Tino ni de Felipe que amb la seua primera Mitja Marató deuen estar sospirant ja per la següent en què sabran aprofitar l'experiència de Gandia i segur veuran millorades no sols les seues marques sinó el seu entusiasme per les Mitges Maratons.

     Ens espera una gran setmana, l'última, l'últim sospir, però, no eixe sospir de l'home al morir, sinó, el que ens indica el fi de l'entrenament i la rematada d'una preparació que devem cuidar fins al final.

Últims consells

     Serà quasi segur que alguns d'estos consells ja els sabrem però és important repassar-los, a pocs dies de la marató és necessari recordar-los, en definitiva és el “entrenament invisible” que ens donarà la millor condició per al diumenge i que no hàgem de desperdiciar per alguna tonteria tants mesos d'entrenaments.

Començarem pel dijous.

     De bon matí ja començarem a pensar en marató i ho farem augmentant els carbohidratos (pa, cereals, dolços sense crema…) però sense exagerar. Al mateix temps cal reduir l'entrenament en quilòmetres i en ritme, ara només cal mantindre relaxada i solta la musculatura de les cames, ja no podem millorar en res la nostra forma.

     Una altra qüestió sera en què quantitat, pues amb mitja hora hi ha mes que suficient.

Divendres.

A dos dies de la marató cal continuar prestant atenció a l'alimentació, cal continuar buscant carbohidratos on siga.

Sempre a sigut aconsellable descansar hui i entrenar el dissabte.

Dissabte.

El dia abans de la marató deu ser un dia de descans i de preparar la carrera de dema, però com no vam córrer ahir hui hauríem d'eixir el normal sera córrer 30 minuts i deuria ser enjorn, almenys 24 hores abans de la marató. 

     Amb l'alimentació deurem seguir igual però a més deuríem reduir al mínim les proteïnes (carns, ous…).

     Recordar també que a la vesprada cal procurar descansar el màxim possible.

     Tindrem abans de retirar-nos cap a casa o l'hotel cal memoritzar el setge de l'eixida així com saber per on cal arribar i localitzar el camí de tornada des de la meta.

     No ens deurem gitar sense preparar la roba per a demà, posar el dorsal, el xip, i una cosa important recordar-se de posar el despertador, cal portar un despertador o el mòbil...

ALGO DE MUSICA.

       Hem parlat molt sobre la marató, però sempre des del punt de vista tècnic, poques vegades des del punt de vista èpic, de com és d'emocionant enfrontar-se als mítics 42 Km. , del nerviosisme i de l'ansietat que sentim en els últims moments, el que ens ve al cap mentres esperem que donen l'eixida.

     I si recordem, en quasi totes les maratons hi ha una megafonia que ens posa música, que intenta mantindre'ns animats, eixa música moltes vegades ho aconseguix i a vegades arriba inclús a posar-nos la pell de gallina, igual com ens succeïx durant el recorregut quan escoltem eixes bandes que ens fan augmentar el ritme i quan ens acostem a meta després de 42195 m. i oím eixa música per damunt del locutor, que a vegades ens han fet plorar.

     Pues bé per si no teniu una música amb la qual emocionar-nos jo per a esta marató, com pa la de Donostia del 2007, vos propose una, el seu titul ja és interessant, “La conquista del paradís”, i al cap i a la fi és el que aconseguirem el diumenge, acabar la marató és una gran conquista, tal vegada no tan gran com el paradís però si t'ho pregunten quan entres en meta, no se si l'hauràs conquistat però segur que estas en ell, escolta-la amb el volum fort i que se't quede en la memòria i si en algun moment les coses van malament recorda-la,  i si, és esta no ta agrada busca't una que t'agrade.

     Acabem ja esta llarga entrada, els que no correran la marató que entrenen i que disculpes els discursos maratonians que són impossibles d'evitar per a tot corredor que esta durant mesos pendents d'eixos 42195 metres.

Una moneda a l'aire

     Moltes vegades els corredors hem de prendre decisions complicades com ho és sens dubte córrer la marató.

     Els que tenim una personalitat tímida, indecisa i insegura sospirem per tindre al nostre costat a algú a qui preguntar, Què he de fer?, amb l'esperança d'una contestació encertada. No volem decidir, no volem arriscar i tindre nosaltres tota la responsabilitat.

     Decidir córrer la Marató de València quan no es té l'entrenament que ens agradaria és una de les decisions més  complicades per a un maratonià, enguany ens hem esperat fins al final per a decidir-nos a córrer i hem sigut excessivament raonadors, ens hem ofegat en la incertesa, hem tingut una sorprenent por de la realitat del nostre estat de forma i hem retardat la nostra decisió ja que volíem tindre la màxima seguretat perquè el  nostre terror al fracàs ens ha fet reflexionar tant que una moneda a l'aire ha sigut el nostre millor conseller.

     La moneda, com no podia ser d'una altra forma, ens obliga a córrer la Marató de València amb una decisió ràpida perquè uns segons han sigut suficients per a llançar-nos a esta aventura.

     No es tracta d'apostar per la irreflexió, la frivolitat o l'aventura boja. Córrer la marató sempre esta rodejat d'unes tenebres per les quals cal avançar, sempre serà un territori desconegut que tindrà un poc de risc, d'aposta, de bot en el buit, i és necessari assumir-ho. Si no, val més quedar-se en el el llit per la resta de la vida.

     Hi hi ha coses en la vida, i la marató és una d'elles, en les que si en cas de dubte apostem per quedar-nos quiets, si posem una gran resistència a complicar-nos la vida, si exigim massa garanties a no patir en el “mur" i si temem tant equivocar-nos que preferim esquivar tots els riscos potser arribem a ser perfectíssims i súper previsors amb uns entrenaments i posades a punt perfectes, però potser això no siga ser maratonià i participem en poques maratons.

     Un verdader maratonià no ha de quedar-se paralitzat davant del dubte, no ha de tirar la tovalla a la primera dificultat i canviar immediatament d'objectiu en quant este es presenta costós i buscar conformar-se amb una bona mitja marató. Imposar-se el compliment d'entrenaments que ens costen, obligar-se a decidir a un termini determinat, no sostraure's a la realitat del nostre estat de forma, per dura que siga. Així, a poc a poc, el caràcter del maratonià es va formant.

     I és que el maratonià deu ser constant, decidit, persistent, ferm i no rendir-se de seguida, ha de llançar la moneda a l'aire totes les vegades que siguen necessàries fins que isca cara, no siga que tinguem uns moments de mala sort i ens quedem sense córrer la Marató de València.