Dorsal 19: “Jo, només vull córrer”

dimarts, 11 de setembre del 2012

“Jo, només vull córrer”

És, sens dubte, positiu que el món només conega l'èxit i les alegries dels corredors i no els seus orígens ni les circumstàncies que van acompanyar la seua gènesi, perquè el coneixement de tot el que rodeja i inspira al corredor a suportar els durs entrenaments els confondria i intimidaria, anul·lant així els efectes de l'excelsitud dels corredors populars.

Però saludem primer a tots els corredors populars que s'esforcen tots els dies per a poder acudir el cap de setmana a una carrera.

Dorsal 19 a tingut representació este cap de setmana a Orba, Xeresa, Bocairent i L'Almunia de Doña Godina, a pesar d'estar presents en tantes carreres hem pogut continuar el nostre entrenament per a participar en la Marató de València.

Som humans i invariablement solem perdre la perspectiva, i conseqüentment estem excessivament centrats en el que podríem denominar rituals sobre la carrera a peu com “realitzar bones sèries, estirades, les millors sabatilles, aconseguir marques personals i tindre un GPS”. Tendim a perdre el centre i quedar-nos en lo perifèric.

Divendres que ve tindrem la primera reunió de Dorsal 19 d'esta temporada i decidirem la quota, posarem dates limite, intentarem organitzar la Volta a Peu i La Mitja Marató, ens buscarem obligacions, alçarem actes, triarem els nostres representants i segurament també tendirem a perdre la perspectiva i quedar-nos en lo perifèric.

Quin és el centre? El gran centre d'un club de corredors, que no deuríem perdre de vista mai, és senzillament córrer. Esta és l'única i gran llei. Però moltes vegades per a practicar-lo i viure'l intensament necessitem moltes normes auxiliars, sobre qualsevol cosa, des de les quotes, vestimentes, carnets, horaris i entrenaments. I estes normatives són bones, encara que mai es puguen establir autònomament sense relació a l'únic gran manat d'eixir a córrer.

Tant en la societat com en els clubs de corredors hem fet moltes lleis: lleis civils, lleis criminals, estatuts de clubs i qualsevol classe de lleis i normatives en els nostres clubs. I és ingenu creure, idealisticament, que podem viure sense lleis. Sant Agustí una vegada va proposar que podríem viure sense lleis: “Ama i fes el que vullgues” Però, amar, tal i com ell ho definix en el seu context, significa el nivell més alt de l'amor altruista. Tristament, el nostre món, els nostres clubs i nosaltres mateixos, no estem a l'altura de tal criteri. Encara necessitem lleis.

Però les nostres lleis, totes elles, i a qualsevol nivell, no tenen sentit per si soles, no tenen la seua pròpia autonomia. Han de mirar i fer referència al centre, i eixe centre és una gran llei que relativitza totes les altres: Córrer.

Els entrenaments a què ens obliguem i les normes tenen sentit en la mesura que són raonables i cal obeir-les en la mesura que no violen la racionabilidad ni el sentit comú. Se sol dir que “la lletra de la llei mata mentres que l'esperit de la llei dóna vida”.

En essència, el que açò ens diu és que, si apliquem totes les normes del nostre club, dels nostres entrenaments, hem de fer-nos una pregunta: “si faig tot això, continuaré disfrutant de la carrera a peu”. Açò faria que al redactar entrenaments, dictar normes i reglaments no ens oblidàrem de mirar al centre, a la seua única intenció, al seu esperit i asseguraria que tots els nostres desacords sobre com ha d'organitzar-se i emportar-se un club romandrien fidels a la pregunta: “Jo, només vull córrer?”.

Una altra norma que encara no tenim escrita en Dorsal 19 és la que: Només les corredores de Dorsal 19 guanyaren trofeus.

I és que carrera rere carrera i igual que en este ultim cap de setmana només Tania en la seua categoria i Carmen en la seua categoria i en la general són capaçes de pujar al podi a arreplegar el trofeu de primeres classificades, ser dona i pertànyer a Dorsal 19 pareix que assegura l'èxit.

ORBA.