dilluns, 16 d’octubre de 2017

Anem avançant.

Els entrenaments per a la Marató de València continuen, així com les carreres a què acudim durant el cap de setmana que per als maratonians ja han entrat a formar part de la preparació per a la marató. També a començat a funcionar l'Escola d'Atletisme, que ja ha competit a Beniarbeig. 


Comencem amb els trofeus obtinguts, en el Cross del Baix Montgó, Carmen guanya en la seua categoria i Linda queda en tercera posició en la seua. A Beniarbeig, Carmen guanya la categoria absoluta i els dorsaleros més jóvens ho han fet amb: Anna Savall.- 1° barrufet Femeni.
Anna Caravaca.- 1° Prebenjami Femeni.
Adai.- 2° Prebenjami Masculi.
Vicent.- 9° Prebenjami Masculi.
Ainhoa.- 1° Benjami Femeni.
Elena.- 7° Benjami Femeni.
Cristina Bañuls.- 1° Aleví Femeni.
Carlos González.- 1° Aleví Masculi.
Anna González.- 2° Infantil Femeni.


Com veieu ha començat bé esta temporada per als nostres jóvens. Amb la posada en marxa de l'Escola d'Atletisme que té com una de les seues intencions l'augment de l'afició a l'atletisme a Pego, i encara que moltes vegades n'hem parlat, no esta demes recordar que l'important no és ensenyar, l'important és aprendre.


Lo decisiu en l'ensenyança de l'atletisme en eixes edats és l'alumne, es tracta, no tant de millorar físicament, com d'intentar millorar als atletes també com a persones. Els triomfs, els trofeus o els campionats no basten per a aconseguir una bona escola d'atletisme, lo decisiu són els bons hàbits que els puguem ensenyar.
Ho intentem també amb els menys jóvens, que estan utilitzant les carreres del cap de setmana així com les eixides en grup per a entrenar la marató, però Què passa si realitzem tots eixos entrenaments més ràpids? De fet és un error que estic veient molt sovint, més que el fer-los més lentament.


Des de la lògica, a tots ens pot paréixer raonable en un primer moment pensar que si podem entrenar més ràpid és millor. I que poder aguantar eixe ritme més fort ens impulsarà a una major millora ja que ens estem exigint més. Però en este cas, més és menys.
Cal pensar que l'entrenament per a la marató es realitza durant molts mesos i que té un evolució progressiva, se suposa que l'esforç és continuat i han de dosificar-se les energies per a poder aguantar-los. Tots ja ho sabem, però moltes vegades se'ns oblida que perquè el nostre cos puga assimilar els entrenaments, cal anar donant-se'ls a poc a poc i deixant-li temps per a recuperar. Ho hem dit moltes vegades, és al recuperar quan l'organisme assimila el treball i es produïx el creixement i la millora muscular.


No servirà de res entrenar de manera continuada i intensa si no donem temps als músculs a recuperar-se, perquè no podran anar millorant i obtindrem el contrari, acabant sobreentrenats, notant una baixada del nostre rendiment al veure com a entrenaments que abans realitzàvem ben ara ens costen molt o no els podem realitzar.
Cada corredor i cada entrenament té un ritme i una sèrie de característiques previstes a fi de treballar un determinat aspecte. Després seran eixos distints factors que se n'han anat treballant en cada sessió els que es combinen per a junts aconseguir un bon resultat.
Si un entrenament està definit a un cert ritme, és perquè és a eixe ritme a què es va a poder traure el benefici que es busca. Podria ser que eixe mateix entrenament fet més ràpid produïra també el benefici perseguit però, cal tindre en compte que hi ha més entrenaments.


Cal tindre en compte que el fi d'una sessió d'entrenament és no causar una fatiga excessiva però sí que buscar sempre provocar un estímul nou en el cos i voler ficar més ritme en cada entrene és com demanar-li al cos que sempre s'estiga provant. És estar sempre exigint-li. I així no es recupera bé.
Ja se que a tots ens agrada demostrar-nos que estem en forma, però açò només ho podrem aguantar uns dies o algunes setmanes, després el nostre cos s'esgotara i ens obligara a abaixar els ritmes, i més que un avanç és un retrocés en el nostre entrenament.



Pot succeir que en realitat puguem entrenar a uns ritmes majors però llavors deuríem de revisar el nostre entrenament i realitzar uns nous test per a establir el nostre estat de forma. Mentrestant és millor respectar els entrenaments. 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Com déiem ahir…

Des de la ultima vegada que vam escriure en el blog han succeït moltes coses, Dorsal 19 no es para, perquè som com el mar que no s'esta quiet mai, sempre hi ha algun dorsalero realitzant alguna activitat.


Han sigut més de dos setmanes durant les quals hem participat en la Mitja Marató del Kaki, en el Gran Fons de Paterna, en la Volta a Peu a l'Ermita de San Antoni de Villa-jollosa, en la XXVIII Maratonina Dorando Pietri, en el control d'avituallament del quilòmetre 30 de la Botamarges, vam estar també corrent en la Botamargens, en la Mitja Marató d'Alzira i en el Gran Fons d'Oliva.
Durant estes dos setmanes no ens hem oblidat de la Marató de València, ja que molts dorsaleros han posat en ella l'objectiu principal de tota esta temporada, perquè córrer una marató no és alçar-se un matí i realitzar els 42195 metres, són molts mesos d'eixir a córrer amb la mirada posada en eixe dia.


Estic convençut de que el meu moderat «optimisme», la meua convicció que este món de la carrera a peu és un bon lloc on posar les meues hores d'oci, té una de les seues causes en què el meu cercle de corredors té una qualitat personal molt acceptable, que seria perillós generalitzar.
I açò no és casualitat. He tingut decepcions, algunes molt greus, al llarg de la meua vida com a corredor; unes, originades en no haver entrenat prou; altres decepcions han sigut conseqüència de algo amb el que cal comptar: la possibilitat de variació del nostre cos, per a bé o per a mal i la capacitat de rectificació o d'abandó.


Me n'he adonat que en un corredor la voluntat és més important que la intel·ligència. La voluntat és, en definitiva, un facultat psicològica que ens mou a fer algo. En un llenguatge més operatiu diríem que és una disposició interior per a portar algo a cap, anticipant les possibles conseqüències, és un poc més que el que ens sol succeir sempre en els primers dies d'un nou any. La voluntat és, junt amb la raó, la facultat més pròpia del ser humà.
Per a un corredor, que es va a enfrontar el mes que ve amb la marató de València, educar la voluntat significa d'entrada no perdre el cap per realitzar bé l'entrenament diari, sinó apuntar cap al futur. L'entrenament diari ha de ser superat i sobrepassat per l'objectiu que ens hem imposat. El corredor està sempre en marxa, perseguint realitzar-se a si mateix. 
 Hi ha una distinció que podem observar en el maratonià, entre desitjar i voler. Desitjar significa pretendre algo, però des del punt de vista afectiu, sentimental: no es desitja córrer una marató, perquè en la majoria de les vegades es tracta només de pensaments passatgers, que no es traduïxen en res. Es vol córrer una marató, ja que voler suposa buscar algo i posar tota la voluntat en eixe interés; és determinació, interés, esforç concret que no es dispersa. El maratonià vol córrer una marató.


Es necessita voluntat per a ser maratonià perquè voluntat és determinació, fermesa en els propòsits, solidesa en les metes, sense que estinga el desànim davant de les dificultats, sabent que tot lo gran és fill de la renúncia.
Si observem al nostre voltant nos en adonarem que el corredor amb voluntat arriba més lluny que el corredor ansiós. I per a mi açò és així perquè el maratonià té en el seu poder quatre ferramentes claus: orde, constància, motivació i la il·lusió d'arribar algun dia a córrer eixa marató tantes vegades somiada, aconseguint la seua cima, coste el que coste.
Però, la voluntat té molt a veure amb la motivació. Estar motivat és voler algo de veres, triar-ho i que meresca la pena la lluita per aconseguir-ho. El maratonià sap véncer-se, és capaç de renunciar a la satisfacció de la immediatesa i té visió de futur. Els perdedors i els triomfadors no es fan d'un dia per l'altre, sinó després d'anys de deixadesa i abandó o d'espenta, afanys i obstinacions repetides en positiu.


Qualsevol aprenentatge s'adquirix més fàcilment a mesura que la motivació és major. Estar motivat és tindre l'arc tens per a apuntar cap al millor blanc. El que no sap el que vol, el que no té la il·lusió d'aconseguir algo, és difícil que tinga la voluntat prompta i disposada per a l'esforç.
És fonamental que el maratonià tinga els objectius clars, precisos, ben delimitats i estables. Quan açò és així, i es posen totes les forces a anar cap avant, els resultats positius estan molt prop. El cap no tolera la dispersió d'objectius ni tampoc que es vullga comprendre més del que un pot. Per això produïx molta pau aplicar-se a eixos propòsits sent capaç de deixar de costat tot allò que allunya d'eixes metes.

Jaume Dominguis, el nostre representant en la Botamargens

Moltes vegades el corredor no fa els entrenaments que li abellixen, ni el més fàcil, ni tria el camí més bla, sinó que es dirigix cap a lo que mes el millora. Quan la voluntat del corredor esta bé fonamentada, eixe corredor ja ni es planteja si està cansat o allò li costa, sinó que sap que serà més positiu per a ell de cara als plans dissenyats.
Al final, resulta que, la formació d'un maratonià no s'acaba mai. El que vol dir que el corredor és una simfonia sempre inacabada. I que a més l'haver aconseguit un bon nivell, no vol dir que s'estiga sempre abonat al mateix, ja que les circumstàncies poden conduir a posicions insòlites, inesperades, difícils o que obliguen a reorganitzar tot el projecte personal.


El corredor ha de convéncer-se de que la persona que té la voluntat aconseguix el que vol. Així de clar.

La Marató de València, esta prop i molts dorsaleros han posat en ella les seues aspiracions, així que ara que la tenim a un mes i dies, hi ha que caminar amb atenció. 

divendres, 29 de setembre de 2017

El IV “Open summer circuit training” de Dorsal 19 arriba al seu final.

El IV “Open summer circuit training” de Dorsal 19 va acabar en un cap de setmana carregat de carreres i activitats, i és que tots els caps de setmana tenim a molts dorsaleros repartits per innumerables llocs.

Tots sabem que els corredors necessitem proposar-nos aspiracions i objectius alts, però cal fer-ho sobre una escala de valors i d'expectatives encertada. I una bona forma de progressar en la nostra afició per la carrera a peu és avançar en la pròpia millora personal. El dorsalero pot i ha d'aspirar a millorar cada dia al llarg de la seua vida. Es tracta d'una tasca que sempre produïx grans satisfaccions, i que, en certa manera, omplirà de sentit nostra existència.

El dissabte vam veure com Linda, però abans de continuar voldria tornar arrere, concretament fa dos setmanes quan es va córrer la carrera d'Orba, m'estic referint al 16 de setembre, on Linda pujava al podi després d'algunes setmanes, dissabte passat va tornar a pujar, esta vegada en la Xara. Hem d'estar agraïts tots els dorsaleros a este esdeveniment, Perquè? Veiem totes les setmanes en les carreres que cada vegada són més les dones que corren, encara que encara ho fan en un percentatge prou baix, per això tindre a dos dorsaleras que pugen regularment al podi només ens hi ha d'omplir de satisfacció.

No succeïx el mateix amb els dorsaleros. Només Máximo ens salva, encara que cal dir que ho fa a un excel·lent nivell, este cap de setmana a tornat a pujar a Vilallonga amb el segon lloc en la seua categoria, va arreplegar el premi com tercer classificat del circuit de cross d'Alacant i va pujar al podi com tercer de la general en la carrera Solidària Cartonatges Salinas 2017.

Mai un dorsalero siga home o dona arribarà a ser perfecte, és veritat, i per això no ha de confondre's l'ideal de buscar la pròpia millora amb un malaltís afany perfeccionista. Voler aproximar-se el més possible a un ideal de perfecció és molt diferent del perfeccionisme, o d'embarcar-se en la utòpica pretensió d'arribar a no tindre cap defecte (o la més perillosa encara, de voler que els altres tampoc els tinguen).


Tots els dorsaleros ens hem d'enfrontar als nostres defectes de manera intel·ligent, aprenent de cada error, procurant evitar que succeïsquen novament, coneixent les seues limitacions —sense por de mirar-les de front— per a evitar exposar-se innecessàriament a ocasions que superen la nostra resistència.


El IV “Open summer circuit training” de Dorsal 19 acaba amb la II Marjal de Gandia i ho va fer amb el mateix èxit que totes les altres etapes, ens devem de sentir orgullosos tots els dorsaleros, no sols els que es van encarregar d'organitzar cada etapa sinó tot Dorsal 19 que és capaç de mantindre actives tantes activitats.

Ara, ens toca continuar organitzant tots els caps de setmana els entrenaments per a la marató de València i fer-ho amb la idea d'anar millorant cada dia sense que arribe a convertir-se en algo crispat, angoixós o estressant. Ha de ser un interés continu, que s'aborda en el dia a dia amb ànim seré, de manera cordial i amb esperit esportiu, sabent les dificultats amb què ens enfrontarem i la importància radical de la constància en eixe propòsit.

divendres, 22 de setembre de 2017

II Marjal de Gandia

El IV “Open summer circuit training” de Dorsal 19 arriba a la seua ultima etapa, la II Marjal de Gandia, se'ns marxa també un estiu increïble que ens ha portat a córrer per tots els pobles de la nostra contornada, i ara fem la despedida també lluny dels nostres circuits habituals que ens acolliran durant tota la tardor i el llarg hivern.

Tal vegada el nom no diga el que exactament és la ultima etapa, la II Marjal de Gandia ens porta durant més de cinc quilòmetres per la platja i el port del Grau, quasi els mateixos que per la marjal i els altres cinc se'ns colen en els enllaços que hem de fer, però és una combinació quasi perfecta.
 
Escullera del Port.
I per què, quasi perfecta?, perquè no podem triar la meteorologia, no podem saber si durant eixe quilòmetre d'anada per l'escullera del port, els núvols o la boira ens permetrà veure durant tres minuts l'eixida completa del Sol amb el Montgó a la seua dreta, tampoc sabem si durant els quatre quilòmetres següents amb la platja a la nostra dreta podrem veure tota la costa fins a Cullera i és que la II Marjal de Gandia depén molt del que ens oferisca la nostra germana la naturalesa.
Passeig Marítim
Algunes vegades, just abans del clarejar quan estem esperant que el sol comence el seu camí, encara que en realitat ell no es mou sinó que ho estem fent nosaltres, es pot veure per un o dos segons un punt o raig de llum verda en l'horitzó, fenomen conegut com a llampada verda. Açò es deu a la refracció de la llum provocada per l'atmosfera terrestre, que fa que la llum d'alta freqüència provinent del Sol (verd/blau) siga més visible que la de baixa freqüència (roig/ataronjat). 
Les dunes
Passarel·la de les dunes.
Este fenomen el va popularitzar Jules Verne en la seua novel·la de 1882 “El raig verd”, en què diu que l'última llampada del dia sempre és de color verd, ja que també es pot observar en el capvespre.
Però el que segur podrem sentir és el so de les onades del mar, que estimula un estat meditatiu i potència una actitud de relaxació. De fet, no és casualitat que este so s'utilitze sovint en les sessions de relaxació perquè s'ha demostrat que genera canvis en les ones cerebrals. Específicament, promou les ones alfa, les quals s'han vinculat amb un estat d'atenció sense esforç. I açò és molt important per al corredor, curiosament, estes ones també promouen un estat de claredat mental i estimulen el pensament creatiu.
Entrada a la marjal 
No hi ha res com contemplar la immensitat del mar per a experimentar eixa sensació mescla de sorpresa i admiració davant de la immensitat. Totes estes sensacions ens vindran bé per a quan abandonem la platja i ens endinsem en plena Marjal de Gandia perquè ens trobarem més oberts a les experiències que experimentarem. 
Passarel·la per la marjal 
El que anem a veure en la Marjal de Gandia ens sorprendrà com ens va sorprendre la Marjal de Pego, no vaig ara a enumerar tots els avantatges que té el mantindre estos zones humides, només diré que tots tenim l'obligació moral de cuidar el planeta i que fent-ho ens estem cuidant també nosaltres, la persona ha d'estar per damunt d'un guany a qualsevol preu. Les marjals estan sotmeses a una pressió urbanística i d'explotació agrícola, i ens incumbix a tots que no es perda de vista el necessari equilibri entre progrés i dignitat humana, una dignitat que va unida a cura del nostre entorn, que sapiem que el progrés no és possible a qualsevol preu i que caldrà mantindre una harmonia. 
              

Anem amb un poc d'informació del circuit. 


En esta primera imatge en què estan els primers 6,800 metres, amb l'eixida que tindrà lloc en la Piscina del Grau, podem veure tot el recorregut que realitzarem per la platja i podrem saber on esta localitzada la ultima font de la platja, hi ha moltes durant tot el recorregut. 

En la segon mapa veiem el tram que ens portara fins al control d'avituallament després de creuar tota la Marjal de Gandia, el control d'avituallament es troba al voltant dels deu mil metres.

El tercer mapa ens mostra els últims cinc quilòmetres que ens traslladara a veure tots els brolladors que hi ha al voltant de l'Alqueria del Duc, on hi ha una altra font. 
Font l'Alqueria del Duc
Ara només ens falta enumerar algunes dades per a tindre tota la informació necessària per al diumenge 24 de setembre de 2017 participar en la II Marjal de Gandia.
Lloc de trobada: Instal·lacions esportives de la Unió Esportiva Portuaris.
Hora: 07:15.
Hora d'eixida: 07:38.
Dutxes: Piscina del Grau. (Al costat).
Esmorzar: 10:00.

Lloc de l'Esmorzar: Bar el Charro, carrer Verge.