¡On m'he ficat!

            Estem ja de ple en la voràgine de la marató, eixa passió desenfrenada per córrer ja els 42195 metres que ens porta a tindre sentiments molt intensos, sempre rodejats d'una confusa sèrie de successos i sensacions que no ens deixen viure tranquils estos dies. No falten, no obstant això, moments de respir, en els que entrem en uns instants de tranquil·litat i assossec. << ¡On m'he ficat!>>, pensem en eixos moments. << ¡On m'he ficat!>>.

I com tot home que arriba a este dilema els corredors busquem en la nostra família, en els nostres amics i en els nostres companys de carreres la seua aprovació, la seua satisfacció i el respecte que pensem meréixer per a emprendre amb il·lusió estes dos setmanes que ens esperen. Què diran? Encara que en veritat, què pensaran de tot el que estem fent?.

Uns mesos basats en l'entrenament i en l'obstinació a córrer, unes setmanes àrdues fetes de perseverança i abstinència que hem transformat en dies d'heroisme i aventura que podríem qualificar de viril i valerosa. No reconeixeran el nostre esforç i la nostra il·lusió?.

Així manipulem les nostres idees i així intentem reforçar-les i salvaguardar la nostra dignitat davant de qualsevol resposta.

I és que, des de tots els temps, en totes les edats, l'home ha sentit en el seu interior una ànsia immensa de buscar reptes, de localitzar aventures que li traguen de la rutina en busca de la tan anhelada felicitat. L'home reclama una dita que la majoria de les vegades no aconseguix trobar en el món que el rodeja. Percep en el seu interior unes immenses possibilitats de créixer de superar-se, de ser millor, però moltes vegades eixe desig de millora es veu frustrat i no aconseguix la tan anhelada meta. El buit existencial que patix l'home modern necessita ser omplit i en eixe afany de satisfacció profunda es llança per tot tipus de camins i fa qualsevol classe de proves il·lusionant-se de trobar per fi el camí que el faça feliç.  Un d'eixos camins és assumir el repte de córrer una marató.

Totes les coses valen, totes tenen un valor. Este serà major o menor. Entrenar i córrer una marató té un preu, que dependrà precisament del valor del que volem aconseguir. No costa el mateix acabar una marató com siga que realitzar marca personal; no és el mateix baixar de tres hores que de tres hores i mitja; indubtablement que no és el mateix, però també és cert que és molt diferent el preu que cal pagar en un cas i en l'altre; no és igual realitzar 120 Km.  a la setmana que 80 (sense cap menyspreu cap als quals realitzen menys). Crec que queda molt clar que quant major és el valor del que vull adquirir, més alt serà el preu que he de pagar per aconseguir-ho.

Doncs bé, la marató, la realització d'eixos 42195 metres és el més valuós que existix per a tot maratonià i per tant ningú s'enganye, per a aconseguir-la haurà de pagar un preu molt alt d'esforç, de sacrifici i d'entrega que durarà uns quants mesos. No acabaré la marató perquè isca a córrer 4 dies, no conclouré la marató perquè em va tocar en la loteria; tindre ilussio no és prou pa la marató. La marató es conquista amb un esforç considerable, amb la lluita diària i un entrenament continu.

Cal dir un poc més, no basta d'acabar la marató, som corredors populars i no ens podem quedar només a realitzar este repte i ja esta, per al corredor popular la carrera a peu hauria de ser com un complement al seu quefer diari, la marató no és un tot en la carrera a peu sinó una part d'ell. Evidentment que córrer una marató ajuda a millorar, però es tracta que la carrera a peu forme part de la nostra vida i la marató i el seu entrenament generalment no ajuden massa a que la carrera a peu arribe a formar part de la nostra rutina i dels que ens rodegen.

És necessari dir que hi ha una jerarquia a l'hora de parlar de la conquista de la felicitat, de la superació personal. No totes les àrees tenen la mateixa importància, córrer una marató pot ser molt important però té un menor pes específic, dins del món de la carrera a peu, que el córrer durant molts anys i no es pot donar sempre prioritat al que és minúscul dins de tota la nostra vida de corredors.

Ja estem preparats, les marques d'este cap de setmana ho demostren, seria molt hàbil començar hi ha llançar les campanes al vol i pensar que els nostres objectius es van a complir, però és que jo no presumisc de ser hàbil.

No, no presumisc de ser hàbil, a més preferisc posar-vos a la defensiva de seguida perquè tot pot passar en una marató, ja que en la marató també apliquem amb alguna variació la famosa llei de Murphy, i és que si alguna cosa pot eixir malament el dia de la marató tingueu per segur que eixirà malament.

És precís que sapiem bé que classe d'amenaça pesa sobre nosaltres quan correm una marató, no és només el fracassar, és el fracassar com a imbècils.

No em cansare de repetir que hem de conéixer les nostres limitacions per a enfrontar-nos als 42195 metres i adaptar-nos a elles així correrem una bona marató.

Gilbert Keith Chesterton deia "L'aventura podrà ser boja, però l'aventurer, per a portar-la a cap, ha de ser assenyat."

La marató no pot ser una aventura boja però per si de cas siguem el més assenyats que puguem.

MITJA DE GANDIA.

PUJADA AL CASTELL DE XATIVA.

CARMEN SALA FERRER.- 0:42:11.

VICENT SALA GONZALEZ.- 0:53:09.

MITJA DE CASTELLO.

SISCAR BAY, CARLOS.- 1:28:55.

10 MILLAS DE ALFAZ DEL PI.

VICENS PASTOR, FERNANDO.- 1.11.40.