Orgullosos de tindre a Carmen i a Máximo

     Les alegries i les sorpreses en Dorsal 19 no cessen, si la setmana passada en Sueca vam tindre la primera victòria d'un corredor masculí en la categoria absoluta este cap de setmana ens hem superat.

     Dorsal 19 a vençut en les dos categories absolutes, en la femenina i en la masculina, el lloc i la carrera han sigut la Mitja Marató d'Alaquas.

      Si la victòria de Máximo en Sueca podria denominar-se d'històrica per a Dorsal 19, la doble victòria en Alaquas no es queda arrere, no cal oblidar, a més, que som un xicotet club i que per tant fins a les satisfaccions més senzilles és bo que les compartim amb altres, o almenys ser contades a altres. Una persona no pot disfrutar completament d'una bonica casa, o d'un cotxe que acaba de comprar-se, o d'una nova peça de roba, o de la seua bellesa física, o d'un títol acadèmic, o inclús d'una bona cultura, si no té al seu voltant persones que el miren amb afecte, que s'alegren i puguen disfrutar-ho al seu costat.

     Esta entrada no va dirigida només a Carmen i Máximo sinó també a tots els corredors de Dorsal 19 i per extensió a tots els corredors populars. No pretenc que es considere a Dorsal 19 com un gran club, perquè encara no ho és, ni exaltar els seus èxits en excés, però si m'agrada que comencem a reconéixer els nostres xicotets èxits y el merit de Carmen i Máximo ja que a tots ens importa d'alguna manera el reconeixement dels altres.  I els que diuen que no els importa en absolut, probablement adopten una posa de suficiència que delata la seua pròpia inseguretat.

     En el món de la carrera a peu i encara més dins dels corredors populars no es tenen les ànsies d'aconseguir molt de prestigi, encara que està clar que no és roín, ni negatiu, voler tindre un prestigi personal, una bona reputació. Al contrari, és una pretensió lògica i positiva, perquè ens fa millorar com a corredors i com a persones. Però no hem de córrer, ni entrenar ni tampoc viure per a ser reconeguts, sinó per a trobar el nostre camí de millora personal segons la nostra qualitat i les nostres possibilitats.

     Encara que tots necessitem una certa aprovació dels altres i, al temps, tots necessitem no dependre massa de la confirmació dels altres. Som interdependents uns de altres. Tots volem ser saludats, felicitats, sol·licitats, tinguts en compte. Tots necessitem autonomia i, al mateix temps, necessitem de l'estima i de l'afecte dels altres.

     A tots ens agrada que ens animen en les carreres i que criden els nostres noms quan ens encoratgen i per descomptat quan pugem a arreplegar algun premi, inclús quan estem realitzant algun test o sèrie en les pistes d'atletisme però no hem de viure pendents d'eixe reconeixement, però sí que hem d'estar pendents de reconéixer el mèrit i la dignitat dels altres. Reconéixer els triomfs de Carmen i Máximo. Reconéixer les bones carreres que estan realitzant Manolo, Bay, Tino, Fede i tants altres. Estem en un club on gràcies a Déu tots rebem el reconeixement pels nostres xicotets èxits però igualment hem d'agrair el reconeixement que rebem dels altres sense prendre'l com a excusa per a creure'ns superiors o imprescindibles.

     Els corredors de Dorsal 19 intentem fomentar en el nostre entorn eixa dinàmica d'estima, d'estima i de gratitud que ens ha de fer traure el millor de nosaltres mateixos, i exigir-nos més, siguen moltes o poques les nostres qualitats naturals. Una dinàmica que no exalça al millor dotat per a envanir-lo estúpidament, ni humilia a què posseïx menys talent, sinó que transmet a tots un desig de divertir-se amb la carrera a peu i fer bé les coses, intentem transmetre un sentiment de seguretat personal, d'estímul per a ser millor. Sentir-se reconegut quan s'obra bé és vital per a construir un bon club, perquè ens fa sentir-nos més compromesos i rendir més.

     Cal procurar donar reconeixement és a dir el més just en el moment apropiat. Premiar l'esforç i l'actitud, no sols el resultat final. No solen ser necessaris grans elogis ni recompenses materials. Moltes vegades basta amb un somriure o unes senzilles paraules d'estima, millor si les donem de persona a persona quan tinguem l'ocasió i no sols per mitjans digitals. Un detall d'atenció que expressa la nostra satisfacció, que transmet eixa energia que prové de saber-se valorat. Un reconeixement que no genera addicció, perquè no està centrat en l'afalac personal, sinó en l'esforç per millorar i en el sentit de servici als altres.

     És hora, en estes setmanes, de donar el merescut reconeixement pels seus èxits als nostres companys però és hora també de sentir-se orgullosos de tindre entre nosaltres a Carmen i a Máximo així com ells estan orgullosos de pertànyer a Dorsal 19.

      Unes setmanes en què els entrenaments per a la marató i les classificacions en altres carreres han quedat un poc apartats en este blog però que continuaren en els pròxims dies ja que els corredors de Dorsal 19 no s'estan quiets mai i sempre tenim alguna activitat que narrar.