Perquè val la pena recordar.

     Acaba d'acabar el dia de Nadal però inclús ens queden dos dates importants que celebrar; la Nit de Cap d'Any, (Any Nou) i l'Epifania (Reis Mags). Continuem per uns dies més amb les reunions i les celebracions, de la mateixa manera continuem amb moltes possibilitats per a poder eixir a córrer.

     Tots, ja sabem que el diumenge 3 de gener realitzarem el clàssic entrenament del "polvoro" i que dos dies abans haurem participat en la Sant Silvestre de Pego. Tots ja coneixem que l'eixida del “polvoro” la celebrarem des de les pistes d'atletisme i que realitzarem els dos circuits ja clàssics, que tindran en comú els primers quilòmetres, l'avituallament i l'abastiment final en el passeig Cervantes. 

     És fàcil que com succeïx en els últims anys després de la dutxa els que tinguen temps se'n vagen a esmorzar, però de moment inclús no tenim decidit l'hora d'eixida ni el lloc en què esmorzar.

     És igualment fàcil que ja no ens recordem ni del circuit ni d'on esta situat l'avituallament i és que oblidem moltes coses. Noms, carrers, llocs, fets, dades.

     Hi ha, certament, oblits que els corredors agraïm. A ningú li agrada recordar com vam fallar en aquella carrera, com vam patir davant d'un fracàs o com ens vam lesionar…

     Però, cal aprendre a recordar el que val la pena.

     Perquè val la pena recordar que tenim uns companys, a qui devem molt i que esperen un poc d'amistat.

     Perquè val la pena recordar a eixos hòmens i dones que de manera oculta permeten que funcionen els clubs o que s'organitzen carreres.

     Perquè val la pena recordar que són molts els corredors que van deixar el seu temps i inclús la seua salut per a ensenyar-nos, per a acompanyar-nos, per a tendir-nos una mà quan més ho necessitàvem.

     Perquè val la pena recordar que estem en este món de la carrera a peu per algun motiu, que no ens vam fer corredors del no-res.

     Hi hi ha coses que val la pena recordar. Més enllà de la immediatesa, una memòria oberta i un cor sensible faran possible records valuosos, des dels que cada un podrà començar a preparar el 2016.

     Amb una bona memòria, també el present es farà més suportable i el futur serà afrontat amb humilitat, alegria i esperança, perquè sabrem viure cada dia recordant tot com ens ha donat de bo la carrera a peu.

     Un bon exercici per a preparar l'any que ve sería el recordar perquè som corredors.

     Sé, no obstant que la pregunta Per què sóc corredor? És molt diferent de la de Per què em vaig convertir en corredor? Tantes coses han motivat la nostra transformació en corredor i tantes altres continuen sorgint tots els dies... Totes elles es posen en evidència només quan la primera resposta ens confirma la segona, Per què em vaig convertir en corredor?

     Tots els motius són també tan nombrosos i tan distints els uns dels altres, que, al final, el motiu originari i primordial de perquè ens hem convertit en corredors pot arribar a paréixer quasi insignificant i secundari.

     A pesar de tot, en el meu cas, estic segur que la primera cosa que em va atraure cap este món de la carrera a peu, era una cosa que, en el fons, deuria més aïna haver-me apartat d'ell.

     Per què no vaig fugir de la carrera a peu? Els primers dies, les primeres setmanes, inclús els primers mesos, era una autèntica tortura. La meua incapacitat per a córrer era tal que una persona normal deuria haver triat immediatament un altre esport o una altra activitat.

     Però el temps passa, i ara sóc corredor per uns motius molt diferents dels que em van fer posar-me unes sabatilles i eixir a la carretera per primera vegada. Per cert, ho recorde perfectament, la distància que vaig recórrer per primera vegada fins que unes fortes rampes en el panxell em van obligar a amagar-me entre els tarongers va ser d'un quilòmetre i molt poquet, quan ho vaig comprovar amb el cotxe el compta quilòmetres es para en el 1,0 i mai arriba al 1,1 i és que no vaig aplegar al final de la recta d'Oliva que era el meu primer objectiu, em vaig aparar abans de les Aigües Potables.

     Tal vegada, una persona normal deuria haver-se oblidat de córrer perquè després de tornar coixejant fins al Camí de Rombi, on tènia el cotxe, per la carretera d'Oliva en un trajecte que em va paréixer llarguíssim i on em va paréixer que van passar tots els cotxes de Pego, i quan em va paréixer que els vaig haver de contestar a tots; – No, no passa res-. No, no en passava res, només li passava al meu orgull.

     Però no, incomprensiblement vaig tornar al camí de Rombi i uns dies més tard vaig passar les aigües Potables, unes setmanes després arribe al final de la recta d'Oliva, uns mesos després arribe a la Venda les Aigües, molt més em costa pujar la pujada de la pedrera i després de molts intents vaig arribar per fi al Rajolar d'Oliva. 

     I continue corrent senzillament perquè molta gent podia fer-ho i jo no, i perquè em deien que hi ha qui servix per a córrer i altres no.

     Ara bé, el – No, no passa res- el vaig tindre haver de dir moltes, moltíssimes vegades i és que em vaig haver d'acostumar a tornar al camí de Rombi caminant i inclús de tant en tant he de repetir la famosa frase i tornar caminant ara ja no al camí de Rombi sinó a la primera rotonda del polígon.

     En fi, ens tornarem a trobar corrent en la Sant Silvestre de Pego, tornarem a córrer junts en l'entrenament del “Polvoro” i el dia 10 entrenarem i dinarem en la cotxera de Carmen, on per cert vos recorde que triarem la carrera del club per a esta temporada i on celebrarem el VII Trofeu Dorsal 19.

    Per cert ja esta oberta, en el whatsapp del club, la llista de les carreres que opten a ser carrera del club, ja pots apuntar la teua candidatura, només una per corredor.

     Per a acabar, si que va valdre la pena insistir i és que com va dir G.K. Ckesterton, “Els cuentos d'hadas són ben certs, però no perquè ens diguen que els dracs existixen, sinó perquè ens diuen que podem véncer-los”.