El que va ser un excel·lent cap de
setmana, amb el triomf de diversos corredors pegolins en les categories
inferiors, entre els que es trobava la nostra Cristina i els podis de Rafa i
Máximo en Fontilles, així com la victòria de Carmen en La Mitja Marató de
Benidorm queda enfosquit per la mort a Benidorm d'un corredor després de creuar
la línia de meta.
Que jo siga conscient, és la segona
vegada que mor un corredor en una carrera en què he participat, la primera
vegada va ser en la que fóra l'última edició de La Mitja Marató de Villalonga fa
ja molts anys, eixa sensació de proximitat ens fa sentir amb major intensitat
la perduda d'un company i ens adonar-nos de com pot de fàcil resultar morir-se.
Sabem que morirem però no ens detenim
a pensar en això fins que veiem a la mort prop. És una idea latent en el nostre
interior però vivim com si eixe moment mai ens fora a atrapar i menys
realitzant una activitat que tant ens agrada. Que ens anem a morir un diumenge
al matí corrent no entra en el cap de cap corredor.
Alguna vegada llegim en els periòdics
la mort d'un corredor i quasi no li donem importància, però la cosa canvia quan
succeïx en una carrera en què acabem de participar i llavors ens recordem de
algo molt senzill però que a vegades pareix que se'ns escapa o que no som
conscients d'això: que esta vida s'acaba, que esta vida té una fi.
Acostumats
com estem a anar i vindre, a viure frenèticament i sense un minut de descans,
ens oblidem moltes vegades que la meua vida arribarà a la seua fi, algun dia,
inexorablement. Sabem que prompte o tard estarem sepultats baix terra però eixe
pensament, eixa realitat la tenim ara sepultada per mil i una ocupacions.
Ara pensàreu que esta entrada va camí
de convertir-se en lúgubre i fúnebre però pensar en la mort no significa pensar
en aspectes tètrics. Pensar en la mort podríem dir que és també pensar en la
vida. La mort ens ensenya a veure la vida de forma molt diferent i no
precisament d'una forma pessimista.
Segurament estiguem equivocats si
pensem que la mort ha d'emportar-nos únicament a veure les coses negativament.
Ara és quan ens fiquem en temes més
personals i hem de preguntar-nos si pensem que estem formats només d'un cos que
naix i mor o posseïm també una ànima. Vivim en un món on tot té un començament
i tot té una fi. És molt difícil per a nosaltres concebre la dimensió de
l'eternitat. I no obstant això nosaltres, si posseïm ànima considerem que està
feta per a viure en eixa dimensió. Què són quaranta, seixanta, huitanta,
noranta anys de cara a la a eternitat? Un punt, un sospir. Res.
Veure les coses a contrallum de la mort és
veure amb el valor que tenen amb relació a l'eternitat. La mort, ho sabem molt
bé els cristians, no és el fi de la vida, és tan sols el pas, dolorós en alguns
casos, per a arribar a la possessió definitiva de la vida eterna. És la porta
cap a l'eternitat, per la que un dia tots, prompte o tard, devem passar.
Hauríem de viure de cara a
l'eternitat. Donar-li a tota la nostra vida eixe valor d'eternitat. I no
obstant això pensem que l'etern són totes eixes coses materials que acumulem.
Jorge Manrique deia aquell "nuestras vidas son los ríos que van a dar en
la mar que es el morir". Però en realitat, no cal aprendre a morir sinó a
viure, a viure a gust, i així es morirà un a gust.
Pareix que en el món de hui
no es vol fer referència a esta veritat. “Parlem de coses agradables...” i
volem allargar la vida, sense pensar en la mort, amb la qual cosa es convertix
en un “tabú”, és a dir al voler-ho oblidar s'augmenta la por, no es fa més que
augmentar el trauma, i al llevar el sentit de la mort en el fons estem llevant
el sentit de la vida.
En fi, una altra vegada se m'ha
complicat l'entrada, lamentem des d'ací la mort del nostre company a Benidorm i
donem el nostre sincer condol a tots els seus familiars i amics.
Continuarem corrent i participant en
carreres pero sense perdre-li el respecte a la carrera a peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada