Cap de setmana enfosquit.

     El que va ser un excel·lent cap de setmana, amb el triomf de diversos corredors pegolins en les categories inferiors, entre els que es trobava la nostra Cristina i els podis de Rafa i Máximo en Fontilles, així com la victòria de Carmen en La Mitja Marató de Benidorm queda enfosquit per la mort a Benidorm d'un corredor després de creuar la línia de meta.

     Que jo siga conscient, és la segona vegada que mor un corredor en una carrera en què he participat, la primera vegada va ser en la que fóra l'última edició de La Mitja Marató de Villalonga fa ja molts anys, eixa sensació de proximitat ens fa sentir amb major intensitat la perduda d'un company i ens adonar-nos de com pot de fàcil resultar morir-se.

     Sabem que morirem però no ens detenim a pensar en això fins que veiem a la mort prop. És una idea latent en el nostre interior però vivim com si eixe moment mai ens fora a atrapar i menys realitzant una activitat que tant ens agrada. Que ens anem a morir un diumenge al matí corrent no entra en el cap de cap corredor.

     Alguna vegada llegim en els periòdics la mort d'un corredor i quasi no li donem importància, però la cosa canvia quan succeïx en una carrera en què acabem de participar i llavors ens recordem de algo molt senzill però que a vegades pareix que se'ns escapa o que no som conscients d'això: que esta vida s'acaba, que esta vida té una fi.

     Acostumats com estem a anar i vindre, a viure frenèticament i sense un minut de descans, ens oblidem moltes vegades que la meua vida arribarà a la seua fi, algun dia, inexorablement. Sabem que prompte o tard estarem sepultats baix terra però eixe pensament, eixa realitat la tenim ara sepultada per mil i una ocupacions.

     Ara pensàreu que esta entrada va camí de convertir-se en lúgubre i fúnebre però pensar en la mort no significa pensar en aspectes tètrics. Pensar en la mort podríem dir que és també pensar en la vida. La mort ens ensenya a veure la vida de forma molt diferent i no precisament d'una forma pessimista.

     Segurament estiguem equivocats si pensem que la mort ha d'emportar-nos únicament a veure les coses negativament.

     Ara és quan ens fiquem en temes més personals i hem de preguntar-nos si pensem que estem formats només d'un cos que naix i mor o posseïm també una ànima. Vivim en un món on tot té un començament i tot té una fi. És molt difícil per a nosaltres concebre la dimensió de l'eternitat. I no obstant això nosaltres, si posseïm ànima considerem que està feta per a viure en eixa dimensió. Què són quaranta, seixanta, huitanta, noranta anys de cara a la a eternitat? Un punt, un sospir. Res.

      Veure les coses a contrallum de la mort és veure amb el valor que tenen amb relació a l'eternitat. La mort, ho sabem molt bé els cristians, no és el fi de la vida, és tan sols el pas, dolorós en alguns casos, per a arribar a la possessió definitiva de la vida eterna. És la porta cap a l'eternitat, per la que un dia tots, prompte o tard, devem passar.

     Hauríem de viure de cara a l'eternitat. Donar-li a tota la nostra vida eixe valor d'eternitat. I no obstant això pensem que l'etern són totes eixes coses materials que acumulem. Jorge Manrique deia aquell "nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar que es el morir". Però en realitat, no cal aprendre a morir sinó a viure, a viure a gust, i així es morirà un a gust.

     Pareix que en el món de hui no es vol fer referència a esta veritat. “Parlem de coses agradables...” i volem allargar la vida, sense pensar en la mort, amb la qual cosa es convertix en un “tabú”, és a dir al voler-ho oblidar s'augmenta la por, no es fa més que augmentar el trauma, i al llevar el sentit de la mort en el fons estem llevant el sentit de la vida.

     En fi, una altra vegada se m'ha complicat l'entrada, lamentem des d'ací la mort del nostre company a Benidorm i donem el nostre sincer condol a tots els seus familiars i amics.

  Continuarem corrent i participant en carreres pero sense perdre-li el respecte a la carrera a peu.