Podíem caure en la temptació de pensar
que amb la Marató de València acabàvem amb els 42 195 metres , però
van quedar algunes coses pendents, hi ha inclús certes coses que aclarir i
alguns caps que lligar.
Com vaig dir en l'entrada anterior,
hi ha un xicotet percentatge de corredors que no van quedar satisfets de la
Marató de València, i Castelló és una bona opció per a acabar el treball
començat.
Els que hem corregut les dos maratons
sabem que Castelló és una marató on l'estratègia de carrera ha de ser molt més
exacta, triar adequadament els ritmes en cada part de la marató a Castelló és
un art i una necessitat.
Solem dir que en una marató han
d'existir tres tipus de ritmes; el ritme de marató, el d'atac i el de
supervivència.
El ritme de marató seria el que ens
ha de portar des de l'eixida fins a la meta per a aconseguir el nostre
objectiu.
El ritme d'atac és el que tots els
maratonians volen disfrutar quan una vegada passats els primers trenta i tants
quilòmetres ens n'hem adonat que el ritme de marató ens permet córrer més ràpid
els quilòmetres que ens falten i decidim accelerar fins meta.
El ritme de supervivència és el que
una vegada arribat als primers trenta i tants quilòmetres nos en adonem que hem
sigut massa optimistes amb el ritme de marató i hem d'ajustar-nos a un ritme
que ens porte fins meta.
Estos ritmes són els que tots els
maratonians busquem en els entrenaments i que portem memoritzats o apuntats en
qualsevol lloc.
Com veieu és fàcil; el ritme de
marató ens portara fins a la marca que busquem, el ritme de marató més el
d'atac ens portara a l'èxit més absolut o siga córrer per davall del que
esperàvem i el ritme de marató més el de supervivència ens portara a perdre
eixe minut o com a màxim dos minuts que inclús ens deixara satisfets per la
marató que hem corregut.
Estos ritmes són fàcils de complir en
una marató com València i són els únics que portem preparats, però Castelló
necessita que portem alguns ritmes més en les nostres anotacions.
Castelló és una marató molt més
oberta on és fàcil que bufe més el vent, cal abaixar al port i després pujar i
després del quilòmetre 28 hi ha algunes pendents que fan al maratonià ser molt
més estrateg, perquè cal accelerar un poc en la baixades i amb vent a favor
però no massa per a no passar-nos, i abaixar un poc el ritme en les pujades i
amb vent en contra per a no esgotar-nos però no molt per a no perdre massa
temps.
Com veieu, Castelló és una marató
molt més tàctica i per tant també per a maratonians més experts i amb més
recursos.
Ja se que a molts els agrada córrer
per sensacions i no es volen calfar el cap amb ritmes i esta molt bé si no ens
interessen les marques i només córrer una marató pel plaer de córrer-la.
Però córrer una marató pot arribar a
ser un poc més que córrer, no encertar amb el ritme de marató pot ser un error
però no fer-li cas no és un error sinó una decisió que hem pres i per tant
serem els culpables de les conseqüències.
Generalment la majoria dels
maratonians després realitzar un pla d'entrenament per a una marató tenim un
ritme de marató en les nostres cames, les nostres cames tenen un ritme capaç
d'emportar-nos el més ràpidament possible a meta, el problema sorgix al voler
esbrinar qual és.
El normal és que preparem una marató
amb la idea de realitzar una marca i moltes vegades ens dol reconéixer que no
podrem perquè setmanes abans ja anem notant que no ens trobem còmodes amb el
ritme de marató que volíem i com ens dol renunciar a mesos d'entrenament i no
rectifiquem.
Si no canviem el nostre ritme de
marató pensant que amb el ritme de supervivència podrem salvar la carrera nos
en adonarem que si no hem pogut amb el ritme de marató el de supervivència ens
va a ser impossible.
Conéixer el ritme de marató és
fonamental, jo diria més, és una obligació per als maratonians.
Hui tots els corredors coneixem molts
test o formules que ens poden indicar qual serà la nostra marca per tant qual
ha de ser el nostre ritme de marató i no vaig ara a repassar-los, estan tots
molt ben explicats en Internet, però, i és que sempre hi ha un però.
Jo pense que la immensa majoria de
les proves per a esbrinar el nostre ritme de marató ens diuen qual serà el
nostre ritme de marató si l'entrenem, no qual és el nostre ritme de marató
d'ací a quinze dies.
Si llegim l'entrada sobre Arthur
Lydiard, segons el meu paréixer, els test per a calcular el ritme de marató
s'han de fer després de l'etapa de “potenciació” para així en l'etapa ja
“especifica” d'entrenament per a la marató poder entrenar a eixos ritmes.
Per a la meua modesta forma de veure
la marató els tests de les ultimes setmanes només ens han de servir per a
convéncer-nos que estem en el camí adequat i mai, repetisc mai, per a esbrinar
qual ha de ser el nostre ritme de carrera d'ací a uns dies.
Per descomptat hi ha infinitat de
teories i formes d'entrenar la marató, cap és la definitiva i que la frase “les
marques s'aconseguixen en els entrenaments i el dia de la carrera només vas a
confirmar-les” me la podeu discutir i és molt discutible, però la carrera a peu
i sobretot la marató no és només la mística del córrer, tindre una experiència
quasi divína corrent o l'eròtica del córrer és també la planificació,
l'estratègia, la teoria, la tàctica i sobretot parlar i conversar sobre córrer.
I la marató, sobretot la marató de
Castelló es corre també la vespra assentats en una taula davant d'un bloc, un
bolígraf i una calculadora, i si és possible amb bons companys i un bon
carajillo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada