VI Trofeu Dorsal 19, últims agraïments

     Quan inclús no hem acabat de parlar de la temporada passada ja estan arribant els primers trofeus a les vitrines de Dorsal 19, Tania i Rafa van pujar a arreplegar els seus en Alfas del Pi i Tania va tornar a pujar a lo més alt en el Gran Fons d'Ondara i és que com ja vaig dir – Ens dirigim cap a una temporada magnifica -, i els nostres corredors més prometedors ja estan fent honor als seus premis, però temps hi haurà per a elogiar a Tania i a Rafa.

     Tots ja sabem, perquè ho hem repetit moltes vegades, que el VI Trofeu Dorsal 19 és la culminació de la temporada i en l'esta comprimit tot allò que s'ha succeït durant quasi un any.

     Els budistes tenen un xicotet axioma que diu molt de cada u, més del que ens agradaria.

    Diuen que poden entendre com som pel fet de com mirem una foto de grup. Invariablement, la majoria mirara primer com els van traure, abans de mirar si eixa és una bona foto del grup o no. Bàsicament, estimem la qualitat de les coses basant-se en com actuem.

    Si analitzem la Gala basant-nos en el comentari budista només els “diamants” estaran contents.

     Com succeïx amb el comentari budista sobre la foto de grup, ens preocupem poc sobre com actuen els altres; el nostre focus està abans de res en nosaltres mateixos.

     La foto de grup de Dorsal 19 en esta temporada és una excel·lent foto, cada un la podrà mirar des de la seua posició, però inclús per als que preferisquen oblidar tot l'els ha succeït durant l'últim any, hauran d'estar d'acord en què hem crescut com a club en tots els aspectes.

     M'agradaria donar les gràcies a tots els que van ajudar a preparar eixe dia i en especial a tots els que van participar en la Gala.

    Vull agrair a tots els que van col·laborar en la busca d'imatges i que van buscar tots els esdeveniments que hem realitzat.

     Realitzar un repàs a tota una temporada quan s'han realitzat tantes activitats, repassar tots els trofeus obtinguts pels nostres corredors, quan han sigut tants i sobretot triar les imatges que han de donar suport a eixe repàs ens resulte molt complicat per la gran quantitat i sobretot pel fet d'haver de triar.

     Es van triar un total de 322 imatges i estem segurs que hi haurà algunes que deurien haver estat però la gran quantitat de fotografies que es generen en qualsevol acte és tal que fa que el sol fet de mira-les totes siga un procés quasi impossible.

    Però, en fi vam posar les que més ens van agradar i que millor retrataven eixe instant.

    Vull també agrair a totes les nostres corredores l'haver acudit al VI Trofeu de Dorsal 19 ja que un dels grans èxits d'esta temporada passada és l'augment de la dona en Dorsal 19.

     Només cal adonar-se que tres d'elles van pujar a arreplegar premis i altres dos van portar la càrrega de tota la Gala. L'augment de la dona en Dorsal 19 i en les carreres és una de les dades més reveladores dels últims anys.

     Si bé és cert que a Dorsal 19 li ha costat molt veure dones entre els seus corredors cosa que es podria explicar a causa de l'esperit tan maratonià dels seus corredors. Però la dona va entrant a poc a poc en les carreres i també en Dorsal 19.

    He de fer un apartat per a agrair la presència dels premiats i en especial a Máximo i a Carmen perquè sense la presència dels millors corredors i del posseïdor de les millors marques el VI Trofeu Dorsal 19 haguera estat “coixo”.

     Donar un premi sense la presència del premiat, reconéixer els merits d'un corredor quan no esta present és una cosa buida que li falta contingut sobretot si és el guardó més important, per això agraïsc especialment la presència de Máximo.

     Ara sent l'impuls de consolar als que no van rebre cap premi però, em done compte que, en la vida, unes vegades es guanya i altres es perd, la veritat és que no té res de roín consolar als que no han aconseguit res. El problema és que potser, d'esta manera, no estem facilitant les ferramentes perquè continuen esforçant-se: la vida és una batalla llarga, si cada vegada que perdem, busquem la solució en què ens consolen, poques vegades podrem remuntar.

     En els temps que corren, a vegades nos fa por que els nostres corredors es frustren, perden una carrera o no realitzen una marca i no els aplaudim tant com els seus companys en un moment donat... tendim, sovint, a recórrer a la igualtat com a solució perquè tots es donen per satisfets, o a aplaudir al grup i dir coses com: "tots fenomenal!", creient que d'esta manera farem que tots se senten lloats.

    No obstant això, sovint és al contrari: si cap guanya ni perd, ni ho fa millor o pitjor, només els estem mostrant una falsa visió de la realitat, on tots destaquem per coses bones o roïnes.      Si premiem als nostres corredors sense meréixer-ho o busquem que mai siguen conscients que han perdut, impedim que s'esforcen al màxim en el que fan. Que si no són els millors en alguna cosa no passa res, sempre que s'haja posat l'esforç degut. No és roín perdre o fracassar, el pitjor és no posar tota la carn en el rostidor. Cal aprendre a ser humils i alegrar-se també pels èxits dels altres. Quan jo perd, un altre guanya, i també eixa victòria i eixe esforç mereixen ser reconeguts.

     No és molt més educatiu aprendre tot això, encara que dolga un poquet, que mantindre una mentida en què no deixem que destaque ningú per tal de no ferir als altres?

     A més, de la mateixa manera, quan guanyen, el sabor de la victòria serà molt més dolç i agradable, perquè serà verdader, autèntic; i la satisfacció molt més gran.

     Així que als dorsaleros que no van aconseguir cap premi els dic: “No passa res! No és roín perdre, l'important és que ho feu el millor que podeu". 

     Crec que és una de les moltes oportunitats que tenim de fer dels nostres corredors, corredors forts, preparats per a l'adversitat, és a dir, per a la carrera a peu. I, per tant, feliços.