Parafrasejant a
Fra Luis de Lleó, “Déiem ahir…”, que estàvem esperant el començament del 20è
Circuit a Peu Marina Alta però ho estem fent en moviment, no hem deixat de
córrer, el cap de setmana passat eu vam fer en Mutxamel, en el Gegant de Pedra
i en la Marató de Sevilla, sense oblidar-nos dels nostres entrenaments en el
carril bici i les nostres excursions al port de Sorell.
Gegant de Pedra |
Dema en Xàbia,
molts de nosaltres començarem el 20è Circuit a Peu Marina Alta, el que
comportara exposar al nostre cos a grans esforços, esforços que mantindrem
durant unes quantes setmanes, pel que
haurem de respectar al nostre cos.
Hi ha molts
corredors que no reconeixen el valor del seu cos com algo que forma part del
nostre propi ser, com a part de la nostra dignitat, del nostre valor com a
persones humanes.
Coneixem alguna
persona humana sense cos humà? I és que, s'és persona per l'ànima humana i pel
cos humà. Per tant, el cos és el mitjà material que ens han regalat per a poder
realitzar milers de coses i mai se li ha de despreciar portant-lo a extrems que
el puguem danyar, considerant-lo com un objecte amb què puc fer el que se
m'antulla.
Marato de Sevilla |
Els corredors ja
fa temps que nos en vam adonar l'important que és mantindre i cuidar el nostre
cos, el devem cuidar per a poder córrer durant molts anys i és que el nostre
cos actual és molt diferent del que teníem abans de començar a córrer. De
sobte, a les poques setmanes de començar a córrer va començar a canviar,
interna i externament. Els canvis els hem notat clarament, som més ràpids i més
resistents. És entre el primer i segon any de corredors on es nota més la
nostra evolució, són els moments en què madurem com a corredors, el que
significa que som corredors "fets i drets".
Com a corredors
sabem que el nostre cos és valuosíssim i que hem de respectar-lo, però ens
podem trobar en situacions que sense donar-nos conta el portem a extrems
perillosos, però açò ho podem controlar i ho hem de controlar. Hem d'imposar en
estos casos la nostra intel·ligència i força de voluntat.
Aprofitare ara
que estic de “sermó” per a recordar que també deurem en este 20è Circuit a Peu
Marina Alta respectar a tots els corredors, i com no, li'l devem a totes les
persones.
Respecta perquè
et respecten és una de les premisses que devem tindre sempre en compte i el
mateix val per al nostre cos.
El 20è Circuit a
Peu Marina Alta és llarg i les seues carreres estan molt seguides pel que
haurem d'anar amb atenció quan rondem la mitat o quan comencem a sentir que els
entrenaments o les carreres se'ns fan més dures que les anteriors. No dormir bé
i tindre fam constantment o notar que en els últims entrenaments no podem
seguir el ritme dels nostres companys com féiem abans o si a mitat d'una
carrera tenim que disminuirr el ritme sense notar cap tipus de molèstia ni
dolor. Si advertim alguna cosa diferent, si simplement les nostres forces
s'estan apagant serà quasi segur que el 20è Circuit a Peu Marina Alta ens haurà
portat a l'anomenat: síndrome de sobre entrenament
Gegant de Pedra |
Tots ja sabem
que el cos dels humans ha evolucionat per a adaptar-se a nivells creixents
d'esforç, el que fa que l'augment gradual en els esforços siga una de les
maneres més eficaces per a aconseguir anar millorant. Esta és la raó per la
qual quan entrenem una marató realitzem setmanes d'entrenament que
s'intensifiquen gradualment seguides per intervals de descans. Esta
metodologia, coneguda com a periodització, sovint si no la controlem bé produïx
sobre entrenament.
La síndrome de
sobre entrenament és el que ocorre quan el cos mai realitza eixe descans. A
través de la combinació entre exercici excessiu i una recuperació inadequada,
els corredors patim un xoc sever en el sistema nerviós parasimpàtic que
controla les respostes inflamatòries del cos. Açò ens pot succeir fàcilment en
el 20è Circuit a Peu Marina Alta si no triem algunes setmanes i per tant
algunes carreres per a recuperar-nos.
En condicions
normals, quan el cos s'estressa, el seu sistema nerviós simpàtic s'activa per a
ajudar-lo a respondre. El cor s'accelera. Les pupil·les es dilaten. La sang es
desplaça des del sistema digestiu cap als òrgans necessaris per a la
supervivència immediata. El sistema parasimpàtic actua tambe de manera contrària,
permetent que el cos torne a un estat d'equilibri. Després d'una carrera o
entrenament dur, la freqüència cardíaca disminuïx i la sang torna a les
extremitats, restaurant les funcions normals del cos. En els corredors amb
sobre entrenament, eixes respostes d'equilibri no es produïxen. El sistema
parasimpàtic es descontrola.
Mutxamel |
Entrenem més
fort, més i més, i el nostre cos es va adaptant a eixos entrenaments cada
vegada més durs. Però hi ha un punt en què s'aconseguix un punt màxim a partir
del qual, l'adaptació positiva a l'esforç i a la tensió es deté; i llavors el
nostre cos comença a respondre negativament.
Les
conseqüències de traspassar eixe punt són diferents en cada un de nosaltres
atleta, ja que el sobre entrenament pot afectaro tot, des de l'equilibri
hormonal fins a la funció neurològica. Alguns corredors patixen dolors
misteriosos, pèrdua de gana, i disminució del desig sexual. Altres solem
experimentar estranyes arítmies cardíaques o un debilitament en les cames.
Tim Noakes,
l'escriptor d'eixe magnífic llibre sobre la carrera a peu “The Lore of Running”
ens explica com els corredors populars solem arribar a la síndrome de
sobre-entrenament: "Creem que mentres més dur entrenem, més ràpid correrem,
i ignorem l'evidència que demostra que açò és descaradament fals. Per tant entrenem
més durament i correm pitjor. I després, en l'últim acte d'estupidesa,
interpretem el nostre pobre rendiment en les carreres com un senyal que no hem
entrenat prou."
Noakes podria
estar descrivint-nos a molts de nosaltres i és que la majoria dels corredors populars
controlem el nostre entrenament amb la creença que els millors són els que
entrenen més.
En fi, respectem
el nostre cos i davant de les carreres que ens esperen tractem-lo amb el
respecte que es mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada