Calia cumplir i ho hem fet

 Bon dia a tots!!! 

Com deia en la matinada d'ahir calia complir i ho hem fet, totes les activitats que havíem de desenvolupar dirigides a persones i corredors de fora del club han acabat i, encara que puga semblar que no són necessàries són i han de ser de summa importància per a un club.

Un club de corredors no ha de mirar només cap a dins, sens dubte també cap a fora, i això significa compartir la nostra afició, significa guiar als que volen començar, significa mostrar a tots els que ens envolten el que significa córrer perquè arriben a entusiasmar-se amb la carrera a peu.

Estic segur que a tots ens ha succeït alguna vegada que, en assistir a un espectacle molt bo o anar de viatge a un lloc bell, immediatament sorgeixen en nosaltres desitjos d'explicar-li'l als amics, de compartir eixa experiència amb aquells que volem.

Quan estàs emocionat amb alguna cosa, vols parlar d'això tot el dia i amb totes les persones que et trobes. En això consisteix la comesa d'un club: parlar d'eixe tresor a tots.

Seria molt egoista que un club es guardara eixe tresor per a si, deixant als altres que vagen per camins equivocats. Segons ho veig jo, esta és una missió que no ha d'oblidar-se i, que no obstant això molts de nosaltres no veiem necessària.

Ara, passats ja tots els actes cap a l'exterior torna a ser hora de mirar-nos el melic, i concentrar-nos en nosaltres, en els dorsalers, en la Marató de València, en el XIV Trofeu Dorsal 19, el Polvoró, la Gala de Dorsal 19, en els entrenaments… Però cura, un dels perills en els quals podem caure és el de ser egoistes, i hem d'estar atents amb no confondre-ho amb voler que ens vaja bé.

És indiscutible que Dorsal 19 ha de buscar el seu propi bé i créixer, sent un clar error no fer-ho així, però no buscant-se exclusivament a si mateix, sinó obrint-se als altres, és a dir a través de ser generós. La millora de Dorsal 19 passa, no ho dubteu, per fer coses bones per a la carrera a peu i que tots estiguen contents, sent condició necessària per a ser un millor club tindre satisfets als altres, als quals pel motiu que siga no s'integren.

En canvi, un club egoista procura cridar l'atenció sobre si, es creu el centre de l'univers, només li importa ell i considera als corredors únicament des del punt de vista de la seua utilitat o conveniència per a si. Dorsal 19, si es tanca en si mateix, sense voler, intentarà utilitzar i manipular als seus membres, llavors no és que no vulga millorar, sinó tot el contrari, vol millorar, però seguint un camí equivocat; en realitat se sent incapaç de desenvolupar activitats que acosten a tots els seus membres pel que fracassarà en les seues relacions interpersonals entre ells.

Esta clar que Dorsal 19 s'ha de voler a si mateix, que no és el mateix ni molt menys que ser egoista perquè són en realitat conceptes oposats. Resumint: hem de superar l'egoisme per a arribar ser un gran club, perquè només serem més grans i millors quan les nostres activitats ens porten i ens acosten a tots els corredors.

Hem de desitjar amb totes les nostres forces ser millors, ser un club de referència en la Marina, la qual cosa ens imposa l'obligació de voler per damunt de tot als nostres corredors, a través de bolcar-nos a voler la carrera a peu i a tots els que la practiquen.

Ja sé que a vegades no m'explique bé i que per això no se'm comprén, però és que tinc les meues reticències a la gent fidel a si mateixa, vaig amb un exemple. Si una persona decideix casar-se, li demane que siga fidel al seu cònjuge, al seu projecte de vida, al seu compromís. No a si mateix. El mateix amb els corredors d'un mateix club. Si m'arriba un corredor que vol ser dorsaler i se'm presenta com algú fidel a si mateix, tinc les meues reticències sinó no m'ho explica molt bé. Ja se que la carrera a peu és un esport individual, però jo no estic insinuant que s'haja de renunciar a la millora personal, sinó tot el contrari. El perill és el de convertir-se cadascun en la seua pròpia mesura. I ser un jutge i part està molt lleig. I perillós. La grandesa de l'ésser humà, i un corredor ho és, està a comprometre's lliurement amb les coses que valen la pena. I saber mantindre eixe compromís per damunt de tot.

Per a mi fidel a si mateix és el que manté la fidelitat als seus compromisos lliurement adquirits. El que canvia d'opinions, el que evoluciona cap a compromisos cada vegada més grans, el que sap estar sempre al costat dels problemes, pero el que canvia el discurs segons les circumstàncies, no és fidel a si mateix. I no és lo mateix. Encara que ho disfresse aprofitant que estem en una farsa permanent.

En fi, ho deixe per hui.

Tres corredors.

     Ja és clar el VIII Relleu 12 x 1 Hora de Dorsal 19 i em sembla que també és possible que tinguem un altre equip format per corredors de tota la Marina, al qual li falten 3 corredors.

Tenim clar l'equip de Dorsal 19, no obstant això per a l'equip de la resta de la Marina es necessiten tres participants més per a completar el equipo. D'ací aquest xicotet esforç que se'ns demana encara per a tancar aquest segon equip.

Per això obrim una llista per a completar aquest equip.

Els dorsalers sabem que hem de donar-nos als altres clubs i corredors, aquest esperit de servei ens acompanya des de fins i tot abans de ser dorsalero. Però hi ha vegades que ho automatitzem i en moltes ocasions es queda només en la paraula. És el que se sol cridar com a “habituació”, quan tenim present alguna cosa en la nostra vida tan repetidament que ho integrem en el nostre dia a dia. Aqueixa habituació és perillosa.

Existeix una frase que em solc repetir moltes vegades, és de Sant Gabriel de la Dolorosa, que ens diu que; “La nostra perfecció no consisteix a fer coses extraordinàries sinó a fer perfecte l'ordinari”. I és ací on pot residir la “eròtica” d'una competició com un Relleu, fer el que fem moltes vegades a la setmana però alguna vegada convertir-ho en perfecte.

La gran majoria de nosaltres correm diverses vegades a la setmana una hora, i fins i tot és fàcil que ho fem en la pista i això ja és el quotidià, el repetitiu, ara cal buscar l'ocasió per a fer-ho perfecte, fer que siga també extraordinari.

M'adone que conforme les persones ens fem majors anem donant més importància a aquestes ocasions per a fer alguna cosa que s'isca de l'ordinari, que trenque aqueixa quotidianitat que a vegades ens pot resultar tan perillosa.

Fins i tot som a temps per a formar part d'aquest VIII Relleu 12 X 1 Hora que sens dubte marcarà un canvi per a les pròximes edicions, i encara que siga no en l'equip de Dorsal 19 si que ho serà representant a Dorsal 19.

Ja sé que a molts dorsalers els costa entendre la “eròtica” del córrer, fins i tot hi haurà qui no sàpia ni que existia ni on pot estar, i un camí per a anar fent-se la idea és estar en el VIII Relleu 12 X 1 Hora, siga com siga.

Va ser una experiencia.

     Tots els que correm distàncies llargues, el que se sol denominar carrera de fons, hem sentit parlar i alguna vegada hem patit la famosa “soledat del corredor de fons” i, un dels objectius que té tot club de corredors és el de trobar una solució per als seus corredors.

El Relleu 12 X 1 Hora és una d'aqueixes activitats que estan pensades per a alleujar aqueixa “soledat”. Participar implica reunir-se amb la resta del club per a aconseguir un objectiu, que pot ser personal, però que en general sol ser aconseguir la major quantitat de quilòmetres possibles en equip. Això no implica la participació només dels millors, perquè no es necessita cap marca ni cap distància per a inscriure's en la llista, només es necessita ser capaç d'estar corrent una hora.

Que un any es recórreguen una quantitat de quilòmetres més o menys gran no té perquè representar el valor real del club, si no que representa els quilòmetres dels quals han volgut passar dotze hores col-laborant en una divertida activitat.

La instal-lació d'un servei d'informàtica per a controlar la distància, amb dorsal i xip, només és una mostra de la serietat que ha de tindre tot acte perquè siga important.

La instal-lació d'un equip de música, només és una mostra del divertida i animada que ha d'estar tota activitat perquè siga entretinguda.

La instal-lació d'una barra, només és una mostra del que ens agrada als mediterranis que en tota celebració important puguem estar prop d'una cervesa i d'un entrepà.

La celebració del Relleu 12 X 1 Hora, només és una mostra del dinàmic que és Dorsal 19 per a pal-liar aqueix estrany virus de la “soledat del corredor de fons” i que pateixen tots els corredors.

Una de les coses que més m'impressiona la primera vegada que participe en un Relleu 24 X 1 Hora va ser la sensació de por, aqueixa sensació que el meu equip patira les conseqüències d'una mala actuació que anava acompanyada d'aqueixa por escènica, que comentava ahir, i em va fer sentir les mateixes sensacions d'abans d'una marató.

Com a corredors que acudim a carreres no estem exempts de la por de perdre, la por de fallar i la por escènica. I és que no ser capaç de guanyar o a quedar malament és un component de la competició que cal saber controlar i aprofitar.

Hi ha una cosa que moltes vegades els corredors populars oblidem; es competeix per a guanyar. Ho veiem en tots els esports: futbol, básquet, ciclisme, natació o a les cartes, ho fem per a guanyar.

En el mateix moment en el qual hi ha un desig de guanyar, encara que siga un café, en el qual fas uns esforços per a aconseguir batre a algú, també apareix un rebuig a perdre, van de bracet. Si aqueix café és molt important, o si li done molta importància, en el moment en què durant la carrera alguna cosa pose en risc aqueix café, es convertirà en una cosa preocupant, i començaré a tindre por de perdre o a no ser capaç de guanyar aqueix café.

Tots sabem “bregar” amb aqueixa por de perdre el café, és fàcil, no donar-li importància al café, sinó fer-lo tan bé com siga possible i després hi ha o no hi ha café ja ho resoldrem en acabar.

Però, i la por escènica o por de quedar malament?

Aquest és la por del Relleu 12 X 1 Hora, que estas exposat durant a una hora a les mirades i judicis dels altres. Si ens preocupa molt el que puguen pensar de nosaltres, més ens preocuparà com s'est veient la nostra actuació.

Pot ser que em preocupe no estar a l'altura del que esperen de mi, pot ser que em preocupe quedar malament, fer el ridícul, o pot ser que em preocupe la critica.

En qualsevol cas, la solució passa per acceptar que si tens exposició, sempre hi haurà crítica i a algú no li agradaràs tu, o el que faces.

Com veieu, el Relleu 12 X 1 Hora és molt més que estar corrent una hora en una pista d'atletisme, és una classe practica de psicología esportiva.

El VIII Relleu 12 X 1 Hora, algo més que una carrera.

     En l'atletisme popular les responsabilitats d'un corredor amb el seu club es pot dir que són molt còmodes, no se sol competir com a equip en quasi cap ocasió. No se sent la necessitat ni l'obligació de defensar ni aconseguir un lloc o una marca. I si alguna vegada succeeix, ho deixem en mans dels millors, els que estan en millor forma, els corredors “normals” no solem tindre la “obligació” ni esta “a les nostres mans” ser la imatge del club.

I resulta, que ara ens trobem amb el VIII Relleu 12 X 1 Hora, on el corredor “normal” representarà i serà la imatge de Dorsal 19 mentre duren aqueixes 12 hores, i aqueixa és una situació que costa encaixar.

Córrer durant una hora seguida no és un esforç massa gran per a la majoria de nosaltres però fer-lo en una pista d'atletisme és una altra història. Es passa de ser un corredor anònim dins d'un escamot de mil corredors a ser el protagonista absolut durant tota una hora.

La por escènica és una realitat per al qual no aquesta acostumat a ser constantment observat, la cara de sofriment la solem amagar molt bé en una carrera, però en una pista d'atletisme és bastant més complicat.

 Nosaltres estem acostumats a competir buscant una marca o un temps en una distància determinada però en aquesta ocasió és tot al contrari anem a la recerca d'una distància en un temps determinat.

Quan correm qualsevol carrera coneixem la distància i ens plantegem l'estratègia basant-nos en els quilòmetres, sabem fins que quilòmetre podem anar a un ritme ràpid, sabem a quants quilòmetres de meta podem canviar de ritme i entrenem per a recórrer aqueixa distància en el mínim temps.

 L'estratègia en una carrera d'una hora és diferent, no sabrem tots els quilòmetres que faltaran per a la meta sinó que coneixerem només els minuts. Córrer durant una hora és molt més temps del que la majoria de nosaltres ha corregut en qualsevol de les carreres del Circuit de la Marina i molt menys del que correm en una mitja marató, és un repte nou.

En fi, una danya, en aquesta ocasió, no poder guanyar-li un café a cap dorsaler, en una altra ocasió i circumstància.