El circuit de la II Mitja Marató “Vila de Pego” esta ja definit, tenim mesurats els últims 16 Km. I alguns es poden sorprendre però és que el mesurament el realitzem en el sentit contrari al què seguiria la carrera, ja que la meta és fixa i el que mourem és l'eixida.
Pot paréixer complicat però només és anar en sentit contrari, primer els 97,50 metres i ja estem en el Km. 21 i així anem descomptant quilòmetres.
Així que ara estem en el quilòmetres 16 ja que la pluja ens ha obligat ha acabar el mesurament fins a dimarts que ve.
Com se que tenim molts corredors que s'estan interessant en el circuit detallaré on es troben els quilòmetres que tenim mesurats.
Aclarir que el mesurament esta fet amb l'hodòmetre que es pot veure en les imatges i que sempre hem seguit la línia més curta, prenent les revoltes per la part interior així com enllaçant les revoltes pel camí més curt i en els carrers on hi havia cotxes estacionats i que no estaran el dia de la carrera hem mesurat per la part externa de la vorera sempre per l'interior de les revoltes.
Bo per tant anem allà:
Meta: Passeig Michel cantó amb C// Duanes.
Km. 21: Passeig Michel a 97,50 metres de La Meta.
Km. 20: C// Ecce-homo, 10.
Km. 19: Avd. Alcoi, 2.
Km. 18: Avd. JoanCarles I, 37.
Km. 17: Carretera del Mar, CV-678, 230 m. després de la Depuradora.
Km. 16: Camí els Planes 15 metres abans del pont amb la carretera del Mar.
Km. 15: Camí els Planes a 345 m. del camí Ameradors.
Km. 14: Camí Sequies a 100 m. després del motor de Pepico.
Km. 13: CamíSequies, davant magatzem MallibaS.L.
Km. 12: Cantó Ctra. Dénia, CV- 700 amb C/ Metge Joaquín Pastor Alentado.
Km. 11: PasseigMichel, entre c/ Polsegura i parada Autobus.
Km. 10: C/ SantMiquel, 42.
Km. 9: C/ SantJaume, 16.
Km. 8: Avd. Joan Carles I cantó c/ Nou d'octubre.
Km. 7: Carretera Mar, CV-678, entrada casa Metge Grava, Favares.
Km. 6: Carretera Mar, CV-678, 180 m. Despres del camí els Planes.
Com podeu comprovar un poc complicat de situar per als que no coneguen el terme de Pego però es pot seguir bé en les imatges i en les marques que hem pintat en color blau.
Així que els curiosos ja poden començar hi ha entrenar i estudiar el circuit.
No podem ser masoquistes ni recrear-nos en el patiment. Però per als corredors el patiment té un nom: la Marató. Encara que parega el contrari, voler ser maratonià al marge del patiment és la millor manera de no aconseguir-ho mai. Però saludem primer a tots els Maratonians de Dorsal 19.
Cert que la marató pot paréixer un instrument de tortura i amargor, però al mateix temps és un signe que servix per a demostrar on es troben els corredors més durs i purs. Pretendre eliminar el patiment, a part de ser impossible, és tancar-nos a la gran oportunitat de demostrar la qualitat de la nostra capacitat per a córrer.
Diguem que el secret de la marató és saber conjugar les alegries i les penes, l'entregar-nos en els entrenaments i rebre els seus beneficis, els moments més agradables i els més difícils. No sempre pot ser dia, ni sempre primavera, ni sempre bon temps, ni sempre descans. També ha d'haver-hi nit, hivern, mal temps, cansament, llum i ombra. Cal estar a les verdes i a les madures i no ser com el xiquet que si no li donen el caramel o el joguet, agafa un botó.
No obstant això la felicitat en la Marató existix, i tot Dorsal 19 l'experimenta diumenge passat, encara que se la puga considerar efímera com la flor que brolla sense que ningú es preocupe de plantar-la. I si vols tallar-la per a adornar la casa i domesticar-la acabes abans amb ella. És qüestió d'assaborir, agrair i valorar el que es té sense deixar-se portar per un esperit calculador. I d'assimilar i assumir les limitacions que a vegades imposa la vida i la carrera, és saber conformar-se amb el que es té encara que ens parega poca cosa.
La Marató de València ha passat i amb ella, pense, la seua millor edició i la majoria dels corredors de Dorsal 19 ens sentim feliços d'haver-hi participat en ella, els més feliços sense cap lloc a dubtes són els que van completar el seu primer Marató perquè ells recordaran eixe dia, possiblement no com el seu millor Marató ja que els tindran millors i no com el seu pitjor Marató perquè segur que les tindran pitjors però si com el seu primer Marató.
Açò és una cosa que no s'oblida per tant a partir del mig dia del 27 de novembre del 2011 ja no són corredors sinó que es deuen anomenar, perquè ho són, Maratonians.
Però el camí de la Marató no acaba ací i ara es deuen convertir en corredors de Marató, el que acaba una Marató es convertix amb tot mereixement en Maratonià però este és només el primer pas per a arribar a la cima que és convertir-se en un Corredor de Marató, però açò ja és una altra història.
Mai havíem tingut tants corredors de Dorsal 19 corrent en una Marató, vam ser un total de 15, onze vam ser els protagonistes i quatre van córrer diferents trams de la carrera per a recolzar i animar als seus companys.
Laura, David, Bay i Ramón van ser els encarregats d'assegurar que no faltara de res en la carrera i encara que puga paréixer banal la seua aportació podem assegurar que la seua entrada en carrera sempre s'esperava amb impaciència.
Podríem repassar els temps de cada un dels nostres corredors i fer una valoració però açò ho reservem per a eixos esmorzars i sopars que van hi ha tindre com a tema únic durant uns quants mesos la Marató de València.
El que resulta clar és que l'orde d'arribada a meta és el lògic, tots van complir amb el que en bona lògica devia succeir. Se sol dir que si alguna cosa pot eixir malament el dia de la Marató segur que eixirà malament, molt poques vegades hi ha les sorpreses en els 42195 metres.
L'abandó de Tony no va ser una cosa inesperada perquè els seus problemes amb el seu turmell les ultimes setmanes podien desembocar en un abandó. Les més de quatre hores i mitja de Picayna estaven també en el guió ja que en l'ultime mes no va poder realitzar l'entrenament com haguera volgut i sol el seu caràcter li porta fins a la meta.
Tots els altres van estar en la línia esperada, encara que pensant-ho bé Alberto deuria haver baixat de les tres hores i mitja, però ja se sap en la Marató un insignificant problema ens pot fer perdre molt de temps i és que'l rellotge no es deté.
Al final resulta que l'elecció del ritme adequat és la millor tàctica de carrera en una Marató com així ho van fer els nostres perruquers, Máximo i Fernando van triar bé i es van veure recompensats amb una bona carrera.
El novells, com ho va ser també Máximo, van complir amb sobres perquè Frederic i Arbona no van tindre cap problema en arribar a meta i les seues marques hagueren sigut molt més baixes però la Marató es deu córrer amb més cap que cames i ells van fer el que devien, deixar passar el primer terç de la carrera a un ritme lent i després ja disfrutar amb el seu ritme.
El Magre va ser un altre exemple de regularitat el seu ritme va ser sempre el just, un poc més ràpid al principi per a recuperar el temps perdut en l'eixida i a partir del quilòmetre nou a “tren” fins al moment de parar per a orinar prop del quilòmetre 17, així que a continuació una altra vegada un poc més ràpid fins a recuperar eixe minut en el quilòmetre 23 i una altra vegada a “tren” fins meta.
Un problema que vam tindre tots els que volíem córrer hi ha temps oficial va ser que no es va sentir el tir d'eixida i ens vam veure obligats a posar el crono en marxa quan vam veure que els corredors es movien, amb el que sempre vam anar en el nostre cas 32 segons per davall del temps oficial, un error que no degué succeir ja que a València no falten coets de mascleta prou forts per a ser escoltats per tots.
Estava clar que la Marató de València al ser la primera de la temporada que disputàvem els corredors de Dorsal 19 col·locaria en la classificació la millor i la pitjor marca de la temporada així que Carmen i Picayna són els que tenen l'honor de ser els primers a figurar en ella, a l'espera de vinents Maratons.
En conclusió, una bona Marató que va anar acompanyada amb una carrera de 10 km. ,en la que participa el nostre Bay, un dia perfecte per a córrer en un circuit molt bo per a realitzar bones marques amb llargues rectes i molt poques revoltes tancades, una organització que ha donat un bot cap avant en qualitat i una posada en escena de la zona de meta realment impressionant.
L'any que ve, si Déu vol, tornarem hi ha córrer estos 42195 metres i ens tornarem a demostrar que “voler és poder”.
Diuen i pareix cert que “no hi ha festa sense vespra” i la marató de València devia tindre la seua vespra. La Mitja Marató de Benidorm va ser l'antesala. Però saludem abans hi ha tots els que es van avançar a la gran festa del diumenge.
Com no podia ser d'una altra forma i com ens ve ja sent habitual la vespertina Mitja Marató de Benidorm va estar a l'altura del que s'esperava d'ella, va ser una gran carrera que a més era l'objectiu de diversos dels nostres corredors en este principi de temporada.
Els temps realitzats pels nostres corredors ens ve a demostrar que li estem agafant el truc a les distàncies llargues i cada vegada són més els corredors que s'animen a participar en les Mitges Maratons.
Esta carrera era homologada pel que les seues marques entraven en eixa simpàtica llista de millors i pitjors marques de la temporada i la pitjor marca va ser batuda, encara que pense que contínua sent una bona marca que estic segur que es tornarà a moure.
Dorsal 19 esta il·lusionat, es pot observar quan es parla de la carrera a peu amb algun dels seus corredors. Estem il·lusionats amb l'organització de la II Mitja Marató, il·lusionats amb els entrenaments que realitzem, se'ns veu il·lusionats en els esmorzars i sopars que realitzem i en estos dies estem molt il·lusionats amb la Marató de València i La Mitja Marató de Benidorm.
Però saludem primer a tots il·lusionats que no il·lusos per la carrera a peu.
Sense il·lusió no hi hi ha avanços, ni progrés, ni heroisme. Sense il·lusió no entrenaríem amb la força que ho fem. La il·lusió dóna ganes de viure i disfrutar de les tertúlies i de les carreres.
La il·lusió per córrer ens espenta, ens arrossega, ens tira, ens fascina pel seu contingut i posa en marxa la motivació. És com sentir-se hipnotitzat davant d'allò que volem aconseguir.
No poques vegades la realitat del nostre estat de forma se'ns presenta “gris”, enormement normal, no seguix el camí que ens agradaria, i per tant, estem desproveïts d'incentius. És veritat que a vegades passem per períodes que no som capaços d'entrenar ni de córrer com ens agradaria però detinguem-nos i pensem; Per què, en compte de mantindre fixa la nostra vista en el component negre del gris, no impregnem molt més la nostra mirada del component blanc?
Estar il·lusionat amb una marca, d'acabar una marató res té a veure de ser un il·lús.
L'il·lús distorsiona la realitat, fuig del seu compromís amb la realitat, s'encreua de braços i no actua. L'il·lús és el que es deixa enganyar. És el que viu només de somni, d'utopies, de quimeres, de fantasies o de mites, però res fa per portar una cosa a la pràctica. L'il·lús somia, però mai es desperta per a posar en pràctica eixe dolç i heroic somni.
De fet només fins a 1982 el diccionari de la Reial Acadèmia espanyola no va arreplegar el terme il·lusió com alguna cosa positiva: “Il·lusió és esperança en el compliment del algo que pareix especialment atractiu. Viva complaença en una persona, cosa, tasca”.
El corredor il·lusionat gaudix d'un sentiment vital generador d'optimisme, sap canalitzar totes les seues energies cap a l'èxit del seu objectiu. Al corredor il·lusionat no li espanta el futur, perquè es projecta cap a ell amb esperança. Veu les carreres i els entrenaments amb verdadera simpatia i el que no pot comprendre ni dominar ho eleva fins al pla de l'esperança o de la certesa. El corredor quan esta il·lusionat posa en pràctica els seus grans somnis, amb motivació, amb voluntat, amb sacrifici.
El corredor il·lusionat sap veure el costat positiu i aprofitable del seu estat de forma. Ja que tot home amb il·lusió és un home creador. El corredor amb il·lusió és el contrari del nihilista: este s'angoixa i l'il·lusionat s'entusiasma. El nihilista nega els valors; l'optimista els afirma, proclama i realitza. El nihilista considera inútil quant existix; l'il·lusionat exhibix un ànim mescla d'entusiasme i de devoció pel món i per la vida. El nihilista ataca als valors; el passota (nihilista sense causa) és indiferent davant d'ells. La persona il·lusionada i entusiasta s'obri per complet a tot el que signifique valor, vinga d'on vinga.
La il·lusió és, per tant, l'ingredient que mou tota vocació, és l'ingredient que necessita tot corredor per a emprendre i disfrutar d'un entrenament per a acabar una Marató.
En Dorsal 19 tenim eixa il·lusió, ens sentim vius i cuejant, tenim els nostres objectius per al 27 de novembre i somiem de traure el millor de nosaltres, ens creixerem davant de les dificultats i arribarem a eixa cima que ens hem plantejat.
I és que la il·lusió no és valorar en excés el nostre estat de forma i exagerar els nostres objectius emportant-nos a ser uns il·lusos, orgullosos i superbs que ens creguem superiors als altres, m'estic referint a les conegudes actituds del presumptuós, jactanciós i envanit que creu saber-ho tot.
Estem il·lusionats és veritat, però tenim de parar atenció en no ser vanitosos. El corredor vanitós no té una altra il·lusió que realitzar una marca o acabar una marató amb el sol objectiu que pel de fer-se reconéixer i estimar pels altres.
Si el 27 de novembre del 2011 acabem amb èxit la marató cal parar atenció i no ser orgullosos i mirar als altres corredors per damunt del muscle, “des de dalt”; ni procurarem ser vanitosos i mirar com en un espill en què veiem reflectits els nostres mèrits a través de l'aprovació i admiració dels altres.
Així que atenció de convertir-nos en corredors orgullosos i vanitosos, perquè encara que pareixeria que ens moguérem també per la il·lusió i l'entusiasme, en realitat només ho faríem pels deliris de la nostra pròpia grandesa i per nostre egoisme.
Esta no és una tasca fàcil. Determinades circumstàncies de la vida no ens faciliten il·lusionar-nos. Per això, davant de la voràgine dels temps que ens ha tocat viure, cal anar teixint il·lusions que se situen en el nostre horitzó com a imants que ens atrauen cap a un camp magnètic. És necessari fer tot el que es puga per recuperar el somriure, per confeccionar nous plans i apostar per ells, per tendir a la felicitat, que és inherent al ser humà.
Virgili té una frase molt estimulant: “Puc, perquè crec poder”, és a dir, podem perquè estem convençuts que podem, així que nosaltres triomfarem en la marató perquè estem convençuts que podem.
Com veieu il·lusió ens sobra, ho veiem en els esmorzars, en els sopars, en les reunions i en els entrenaments i és que gaudim amb la marató i hem de traure-li el màxim suc a la vida, en això consistix la felicitat, felicitat i il·lusió formen un binomi inseparable.
Injectar il·lusió en l'entrenament de la marató és revitalitzar-la, donar-li energia, polir-la, arreglar-la. Amb la il·lusió, qualsevol naufragi o desventura o contrarietat, que ens puga succeir durant els 42195 metres ens resultara positiu, ens ensenyara una lliçó concreta de què cal aprendre alguna cosa, perquè, encara que ens coste creure-ho, el patiment és necessari per a ser un verdader maratonià. És quasi la seua millor cavalcadura.
No podem pensar que la marató igual que la vida és tota rectilínia. No. La marató és contínua i discontínua, lineal i ondulant, transparent i opaca, lúcida i tenebrosa.
Tindre il·lusió en la marató de València és despertar cada matí amb ànsies renovades i superar les adversitats per a eixir hi ha entrenar. Il·lusió és trobar el vent del matí fresc i de cara, veure amb nous ulls les mateixes coses i a les persones que ens rodegen, enfilar per enfiladisses que ascendixen buscant les cimes on l'adversitat es dissol, igual que ho fan les neus en els cimes de les penyes escarpades.
La il·lusió, per tant, és al·legoria gojosa vertebrada de tots els desafiaments.
En poques paraules, tindre il·lusió és patrocinar l'alegria.
