L'alegria de celebrar

         Tots estos articles que durant les últimes setmanes es van escrivint en este blog sobre l'XI Trofeu Dorsal 19 si els llegiu amb un poc d'atenció estan sent una contínua invitació a l'alegria, com a part essencial de la pràctica de la carrera a peu. Fer que la carrera a peu siga una part de la nostra vida suposa també competir contra la tristesa i el escoratjament. 

    El més important –la raó última per la qual molts correm i estem en Dorsal 19– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats de la carrera a peu i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria «amb cicatrius». Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa «sentir-se viu», la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer a peu no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i ‘encarnació’ en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de competir, de divertir-se, d'obrir-se als altres, de fomentar llaços lleials d'amistat…

I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. De reunir-se en un esmorzar o en un dinar, com en este cas en el Rafel. Perquè en la carrera a peu no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira competint, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure amb esportivitat és viure ‘celebrativament’, sabent alegrar-se amb el bé del proïsme i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar la passió que es té per alguna cosa. L'alegria és un do i, ja siga en la carrera a peu o en la vida, sempre està basada en l'amor que es té a alguna cosa o a algú. 

L'important no és participar, no ens enganyem.

     Com tots sabeu diumenge que ve se celebra l'XI Trofeu Dorsal 19 i sabem també les característiques que té, com es desenrotllarà i com s'establiran les classificacions, no obstant això, encara ens queden alguns “caps per lligar”. 

Tindrem l'oportunitat de participar ja siga corrent, caminant o simplement com a espectador i poder descobrir que no tot són guanyadors ni perdedors en este món de la carrera a peu.

No sabem a estes hores els participants en la Mitja Marató ni en el 10K, sabem els caminants, el que com ja suposareu afig una emoció extra a l'XI Trofeu Dorsal 19.

El sacrifici que tots fem per a entrenar, el necessari esperit competitiu que hem de tindre i l'alegria de veure aconseguits els nostres objectius, són detalls que ens recorden que la carrera a peu està formada per persones, tan fràgils i senzilles com tu i com jo. I que potser les nostres vides tenen molt d'això, de saber acceptar les vicissituds d'una realitat imperfecta que sí o sí que hem d'assumir, encara que a vegades faça mal. I és ací on també hem de mostrar la nostra pròpia grandesa. Cal reconéixer que hi ha un alguna cosa que no controlem i que es torna un factor determinant, que el mateix et porta a l'alt del podi o et condemna a un trist lloc en la classificació. Senzillament, que una carrera es pot torçar i que estem obligats a donar una resposta a l'altura de les circumstàncies, encara que per moments tot semble un desastre.

Hem preparat unes breus indicacions.

Instal·larem un lloc per a repartir els dorsals i les plaques perquè tots els dorsalers puguen passar a arreplegar-los.

El lloc està per determinar perquè se situarà en el lloc on s'estacione la furgoneta, ubicació que es comunicarà eixe mateix matí el més primerenc possible, intentarem que siga en l'aparcament situat al costat de l'Església de Sant Nicolás.

Qui vulga usar els dorsals en la carrera ho ha de fer a l'esquena, mentres que els caminants el poden portar en el pit.

Hem preparat dos circuits perquè els caminants trien el que més els agrade.

https://maps.app.goo.gl/kEm8CKQwdeMnqPcJ8

https://maps.app.goo.gl/m7qWKUd2ZkTpxogD6

Un ens portara pel port i el passeig marítim i l'altre a l'Alqueria del Duc i el Ullal de l'Estany.

Així com els corredors tindran una samarreta de record de la seua participació en la mitja o en el 10k quan arrepleguen el seu dorsal als caminants li l'entregarem quan arrepleguen el seu.

En l'XI Trofeu Dorsal 19, i diria que, en la vida, l'important no és participar, no ens enganyem. L'important té a veure amb donar-ho tot, amb anar al màxim a cada moment, tinguem el nivell que tinguem. Fer bé el que ens toque fer, donar la cara quan el vent bufe en contra. Donar el millor que tenim, coste el que coste. I és ací on tots podem guanyar, encara que a vegades els resultats no acompanyen.

Potser per a molts tot això no són més que paraules boniques i una utopia irrealitzable, però participar en l'XI Trofeu Dorsal 19 també ensenya a com enfrontar-se a la vida per a fer-la més encarnada i real. I és que tot somni té alguna cosa d'incert i de difícil, exigint aposta i compromís. I aquí és on divergix la nostra existència, podent ser viscuda de gom a gom o a mig fer, podent posar-se tota la carn a la graella o guardant-se cartes en la mànega. En tot es pot viure de gom a gom o reservant-se. Viure amb esportivitat significa viure de gom a gom per a traure el millor d'un mateix, és viure intentant donar-ho tot sempre, i conscient que viure a mig fer és un mode de no viure. Perquè només així es pot somiar i aspirar a molt, només així és possible apostar per alguna cosa sense tindre-ho tot segur, llançant-se per allò que es vol.

Acabe hui esta reflexió entorn d'este XI Trofeu Dorsal 19 a la qual tots els dorsalers estem convidats a viure-ho amb esportivitat, precisament perquè som esportistes.

Amb l'alegria i l'esperança anem avant.

         Estem veient les notícies de la DANA, veiem les esquinçadores escenes dels camins destruïts, de l'asfalt arrancat, dels carrers inundats i, sobretot, de la pobra gent en els rostres de la qual es nota la preocupació, la tristesa i, m'ha cridat l'atenció veure al costat de les muntanyes de cotxes a uns xiquets jugant, estaven feliços! Feliços els xiquets que conserven l'alegria malgrat la catàstrofe. 

Són moltes les coses que podem fer, són moltes les coses que podríem fer davant la catàstrofe que ens està acompanyant i ens perseguirà, desgraciadament, durant molt de temps. Podem suspendre l'XI Trofeu Dorsal 19, podem no fer-nos les dessuadores i fer una aportació econòmica, podem utilitzar els beneficis de la loteria per a ajudar als damnificats, podem fer tantes coses que us resultarà estrany que jo us demane alegria, sí alegria perquè una esperança sense alegria no és esperança, és simplement un sa optimisme.

I és que cal tindre esperança, esperança en què a poc a poc les coses milloraren. Una persona no pot viure sense esperança. L'esperança és el motor de la vida humana. I una esperança sense alegria no funciona. No em referisc a una alegria com la dels carnestoltes, no, perquè el riure dels carnestoltes no inclou l'esperança. Per això, malgrat tot el nostre XI Trofeu Dorsal 19 ha de ser alegre. Protestar, criticar, lamentar-se... no és fruit d'un cor trist?

Ens divertirem, correrem amb alegria, gaudirem de l'XI Trofeu Dorsal 19 però anem perquè sabem que la nostra esperança en què les coses se solucionaran és certa, l'alegria i l'esperança van juntes, no és una anestèsia. El dolor és dolor, però quan es viu amb alegria i esperança, obri la porta a l'alegria d'una nova situació que ha de ser bona. Això ens ha d'ajudar molt en les dificultats: encara que siguen molt brutes, encara que ens facen mal i ens facen dubtar dels nostres principis. Però amb l'alegria i l'esperança anem avant, perquè després de la tempestat arriba un panorama nou.

Ja sé que això és un blog de corredors, però per això hem de continuar corrent perquè per a superar esta crisi necessitem estar alegres i córrer ens alegra la vida.

Hi ha una tècnica tradicional japonesa en la qual es reparen objectes i enaltixen la zona danyada emplenant les clivelles amb or. D'esta manera s'obté una peça més forta que l'original. En lloc d'intentar ocultar els defectes i les clivelles estos s'accentuen i se celebren, ja que ara s'han convertit en la part més forta de la peça.

Ja us imagineu més o menys del que us estic sermonejant, és una veritat que tots anem per la vida amb eixes clivelles, hi ha els qui més i altres menys. Això només ho sap qui pot veure l'ànima i l'esperit de les persones.

Este desastre com tants uns altres ens marcarà emocionalment i d'alguna manera definirà el nostre XI Trofeu Dorsal 19. Però sempre he dit que eixos esdeveniments ens condicionen, però no ens determinen. És a dir, a pesar que per molt dolorós que siga sempre podem trobar un camí per a solucionar-lo.

L'alegria es contraposa a la tristesa, però no necessàriament al sofriment. Som maratonians, sabem el que estic tractant de dir, arribem extenuats a la recta de meta, però la creuem alegres i victoriosos. Sofriment i alegria han de donar-se juntament.

Pregonar alegria enmig d'este desastre semblarà una estupidesa o, pel mínim, un sense-sentit, però no ho és en tant que, amb cada ferida que ens produïx, mor una part de nosaltres pel que naix una cosa nova que està capacita per a alegrar-se per la victòria que obtindrem sobre tanta calamitat.

Sí, les circumstàncies són aclaparadores, però no s'ha de deixar passar per l'alt el fet que som persones diferents de les que érem la setmana passada, som persones noves fetes per a solucionar este gran desastre i degustar l'alegria d'eixa victòria.

Això és un joc, un esport, una competició.

     Sabem que la vida no és un joc, però l'XI Trofeu Dorsal 19 si ho és, encara que hi haja qui ho oblide. Perquè en l'XI Trofeu Dorsal 19 quan passe eixe dia s'acaba, s'acaba… i a una altra cosa, papallona. En la vida real les decisions concretes de cada persona tenen conseqüències en històries que no poden confondre's amb una carrera, estadístiques ni números. No obstant això, el pròxim 10 de novembre les decisions que prenguem en la mitja marató o en 10k si que tindran una importància en els números i per tant en el resultat.

Si ara juguem un poc i ens imaginem que la gran mitja marató del diumenge passat a València haguera sigut el nostre trofeu llavors la nostra classificació dels primers en la mitja marató haguera sigut la següent:

FOLQUES LORENTE, MAXIMO: 79.52

SERVER COSTA, FEDERICO JOSE: 76.88

TAMARIT SERESOLA, RAUL: 75.64

NAVARRO MARTINEZ, CONSTANTINO: 73.51

SISCAR BAY, CARLOS:  73.16

FRANQUEZA ROBLES, DIANA: 71.49

No és exacta ja que esta calculada amb l'edat més baixa de cada categoria, però eixe dia la calcularem amb l'edat exacta i segons la calculadora:

https://atletismomaster.es/mastercalc/index

Això és un joc, un esport, una competició –tant de bo siga justa–. Però la realitat és que cal saber guanyar i perdre, sense drames ni tragèdia. Tragèdia i drama són altres coses. De fet, ni tan sols diria que calga disgustar-se per això. Disgust són, també, altres coses.

 En la vida cal agrair els bons moments, les festes, els triomfs, celebrar-los i atresorar-los com a part de la memòria, com allò que ningú ens pot llevar, perquè forma part de la nostra vida i el nostre passat. I al temps, cal tindre la llibertat i la lucidesa per a no aferrar-se a la victòria com l'única opció digna. Perdre és part de la competició. I és també escola. I si un no està disposat a perdre, amb el cap ben alt i sense fer sang de la derrota, llavors és millor no jugar. En l'esport, i en la vida.

Per a jugar, per a divertir-nos i per a tindre un record de l'XI Trofeu Dorsal 19 repartirem a tot el que ho desitge eixe dia un dorsal perquè sel col·loque a l'esquena, perquè davant ha d'anar l'oficial de la carrera, i una insígnia perquè la use com millor li abellis-ca, no sols eixe dia sinó perquè siga una senya d'identitat.

Dorsal i insígnia que també es repartirà als caminante perquè realitzen un dels dos circuits que tenim pensats i perquè els servisca també de record.

    Recordar és necessari. És bonic viatjar al passat, evocar i visitar llocs i moments. D'ací a uns anys ja no ens recordarem ja de l'XI Trofeu Dorsal 19, però tal vegada, només tal vegada, en rebuscar en un calaix ens trobem amb eixe dorsal o eixa insígnia que ens recordara eixe 10 de novembre de 2024 al Grau de Gandia i el dinar en el Rafel, i ens adonarem que ja no som els mateixos, que eixes vivències que tant vam gaudir o que no vam poder gaudir ens agradaria repetir-les o modificar-les, però sabem que no podem.

Potser el més dur, però el més necessari, és acceptar. Acceptar que el passat no es pot canviar, però tampoc es pot capturar. No obstant això, hui sabem una cosa, que eixe passat és ara el nostre futur. Eixe passat que recordarem d'ací a uns mesos o anys fins i tot no esta escrit, encara no ho hem perdut i si ho pensem forma part del nostre equipatge.

Mai hem de deixar de mirar avant. No es tracta d'oblidar (seríem uns necis si triàrem eixe camí), però sí de negar-nos a quedar tancats en els records. Perquè la vida seguix. Seguixen els anhels, projectes, noms, i històries. Seguixen els camins i la vida, més enllà de l'XI Trofeu Dorsal 19.