Amb un poc de retard anem hi ha comentar la
celebració de la carrera de Gata, la segona carrera de la Volta a la Marina.
Però saludem abans a tots els corredors que
van participar en la Volta
a Peu a Gata.
Acudir a carreres és una cosa paradoxal,
elaborat per una mescla entre l'entrenament i la realització o compliment dels
nostres objectius, entre l'anhel i la consumació, entre l'ordinari i
l'especial, entre l'entrenament i la competició.
Acudir a divertir-nos i competir en les
carreres és la continuació d'etapes d'entrenament, de plantejaments, de
preparació de reptes, de dies d'impaciència, d'eixides a córrer en soledat i
més o menys este és el camí que ens porta a la festa total que és acudir a una
carrera.
Nosaltres en la Volta a la Marina correm el
risc que moltes d'estes carreres ens resulten insípides, sense gràcia, perquè
no hi ha hagut una preparació prèvia.
Fa uns anys, quan no hi havia tantes carreres,
generalment havia un llarg entrenament que precedia i conduïa a una carrera. I
llavors seguia una carrera a la què acudíem amb entusiasme, la corríem amb
frenesí. Hui en dia hem invertit el procés: acudim primer a les carreres a
divertir-nos, a córrer amb els nostres companys i després ens decidim a
entrenar per a poder continuar divertint-nos en les carreres.
Prenguem com a exemple la Volta a la Marina: En
efecte, dóna començament la primera carrera en Xàbia. Apareix ja Gata, el El
Verger, Pego, Teulada… Quan per fi volem
realitzar una gran carrera, estem ja saciats dels delits i encants d'acudir
tots els caps de setmana a carreres; ens sentim cansats, saturats amb les coses
del córrer i amb ganes de tornar a la vida ordinària. El dia mateix de Benissa
estem ja disposats a tornar a la vida quotidiana.
Però no hauria de ser així. Tradicionalment
la tensió i progressió en els entrenaments anaven dirigits cap a una carrera
especial.
A un amic meu li agrada dir que els
corredors sabem com anticipar un esdeveniment, com entrenar-lo, però no com mantindre'l.
Això és veritat només en part. No és tant que no sapiem com mantindre la
il·lusió i la forma, sinó que no sabem com anticipar-ho i preparar-ho
pròpiament. Mesclem l'entrenament amb la celebració mateixa perquè ens resulta
difícil viure sense consumació i en tensió no complida o calmada. I no ens preocupem
per resoldre eixa falta de paciència. Si l'anhelar i entrenar no són
precisament el nostre punt fort; tampoc ho serà per tant el festejar o
disfrutar les carreres. Perquè si no podem progressar pròpiament cap a la
competició, tampoc podem celebrar-la pròpiament.
Hem d'alimentar la competició a base
d'entrenament i és que per a degustar el que és especial, hem d'haver
experimentat prèviament l'ordinari. Si competim totes les setmanes i no dediquem
dies a preparar les carreres, no sols físicament si no també psicològicament,
podem patir un curtcircuit, llavors la fatiga de l'esperit, l'avorriment i la
decepció reemplacen a la celebració i ens quedem invariablement amb el
sentiment de buidor: “Això és tot?”, diem. Però ens passa això perquè hem
provocat un curt circuit, un drecera, en un llarg procés. Una cosa pot arribar
a ser realment sublim només si abans es dóna un procés de sublimació.
Sóc prou “vell” per a haver conegut altres temps. Com el nostre temps actual, aquell tenia també els seus fallades, però
tenia també els seus punts forts. Un d'estos punts forts consistia en la
creença, una creença viva, que la celebració d'una bona carrera depén d'un
entrenament previ i que ho sublime exigix un previ procés de sublimació. Guarde
clara memòria dels temps de les meues primeres maratons. Que estricte era
llavors aquell temps! Entrenament i entrenament: sense carreres els caps de
setmana, sense Volta a la Marina, sense Mitges Maratons i, parlant en general,
hi havia “menys” de tot allò que constituïra alguna carrera extraordinària i
suggerira un cap de setmana de competició.
Tot era entrenament i preparació, però la
festa que seguia, la Marató ,
era realment especial!
Potser serà la meua nostàlgia la que parla,
majorment; després de tot, jo era més jove llavors, ingenu i sense malícia i
disposat a trobar-me amb la
Marató i altres carreres tenint un esperit més anhelós.
Potser serà així, però el clima especial que rodejava aquelles carreres ha mort
a causa d'una altra raó, a saber, ja no les anticipem ni ens preparem per a
elles de forma apropiada. Fem atalls i curtcircuits en l'entrenament, en la
falta d'elaboració i en l'anhel requerit prèviament. Dita senzillament, com pot
ser especial una carrera quan arribem a ella exhaustos de carreres i
competicions? Com pot ser “especial” la competició quan hem tractat el seu
entrenament justament com qualsevol altre període de carreres? Com, realment,
pot una cosa ser sublim quan hem perdut la nostra capacitat de sublimació?
Hui en dia l'absència de l'element
“especial” genuí i del plaer en la nostra vida es deu en gran part al col·lapse
d'este ritme. En una paraula, la competició ja no és especial perquè l'hem
celebrat ja durant el tot l'any, un deu mil ja no és especial perquè el
realitzem tots els diumenges, i carreres de qualsevol tipus són ben sovint insípides,
sense mossegador i incapaços d'excitar-nos, perquè les hem experimentat
prematurament. L'experiència prematura és roïna senzillament perquè és
prematura; no hi ha una altra raó.
Els Jocs Olímpics són especials també perquè
se celebren cada quatre anys.
Tota experiència prematura té l'efecte de
drenar-nos de gran entusiasme i grans expectacions (que només poden formar-se
per mitjà de la sublimació, la tensió i el penós esperar).
Estem ara justament en temps de moltes
carreres. Si emprem este temps per a preparar, per a intensificar el nostre
anhel, per a alçar la nostra temperatura psíquica, i per a aprendre com hem de
competir en eixa carrera especial que hauríem d'estar preparant, llavors eixa
carrera posterior tindrà la possibilitat de ser sublim.
Correguem la Volta a la Marina per tant,
però pensem que no podem competir tots els caps de setmana, entrenem en unes i
competim en altres, així podrem convertir en especial un dia de competició.
GATA.
ALEVÍ FEM.
SALVÀ
CERESOLA, LAIA, 0:04: 58
SISCAR SALA,
JUDI, 0:05: 27
PONS NAYA,
AMANDA, 0:05: 32
FRAU
CONTRERAS, ALBA, 0:05: 32
TORRALBA
MARQUINA, AURORA, 0:05: 36
ESTELA MUÑOZ,
EVA, 0:05: 53
FOLQUES
DEVESA, ADA, 0:05: 54
ALEVÍ MASC.
VALDIVIESO
MENGUAL, JOAN, 0:05: 08
SENDRA
SANCHIS, FERRAN, 0:05: 54
BENJAMÍ FEM.
SENDRA
SANCHEZ, MARIA, 0:03: 37
BENJAMÍ MAS.
SALVÀ
CERESOLA, JOAN , 0:03: 29
COMPANY FAES, NURIA, 0:08: 30
BAÑULS
CÁNOVES, LOLA, 0:08: 43.
VIDAL BAÑULS, CARMELO 0:40: 25
LLANBIES SENDRA, ENRIQUE 0:41: 07
VICENS PASTOR, FERNANDO 0:41: 10
BAÑULS ORTOLA, CARLOS 0:42: 28
OLTRA BANYULS, JOAN 0:44: 47
BOIX FERRI, JOSE 0:44: 53
PIERA FERRER, BAUTISTA 0:44: 53
WOODALL, TONY 0:46: 05
SENDRA FRANQUEZA, VICENT 0:46: 05
PONS SORIANO, ALBERTO 0:46: 06
CERESOLA PIERA, FRANCISCO 0:47: 28
PONS LORENTE, JOAN 0:48: 07
MENGUAL COTS, CARLES V. 0:48: 12
PASCUAL PASCUAL, LAURA 0:48: 17
SENDRA FRANQUEZA, J. PASCUAL 0:48: 28
FELIU SENDRA, CARLOS 0:48: 29
BOLTA NAYA, JUAN BAUTISTA 0:49: 25
FOLQUÈS NADAL, JOAN 0:50: 26
PEREZ GARCIA, ANGEL 0:50: 26
SENDRA ALCINA, TINO 0:52: 51
FOLQUES I NADAL, PAU 0:53: 34
ALEMANY SENDRA, RAMON 0:53: 42
PONS PUCHOL, PEP 0:54: 08
TORRE DE MIGUEL, FELIPE 0:57: 38
SENDRA GISBERT, CARLOS 0:58: 35
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada