04:09:45.

     No podia deixar passar més dies sense fer un, espere que breu, comentari sobre allò que s'ha succeït en la CXVII Marató de Boston perquè uns dels malsons que com a corredor de marató encara no havia tingut ha passat.

     El pitjor somni que pot tindre un maratonià, o un corredor, normalment es troba en no trobar l'eixida d'una carrera, en l'angoixa d'arribar tard a l'eixida, perdre's en carrera i una vegada desperts tindre algun problema físic com una lesió inesperada, una pardala, trobar-se amb el famós “mur”, entropessar amb algun xicotet obstacle i produir-nos una caiguda, refredar-nos uns dies abans i alguns més però patir un atac terrorista, mai, mai ho haguera imaginat.

     Allò que s'ha succeït a Boston em deixa sense defenses perquè puc trobar solucions a molts tipus d'infortunis que ens poden succeir ja siga entrenant o competint però davant d'un atemptat terrorista no tinc cap solució, excepte condemnar-ho i reconéixer que han aconseguit el seu primer objectiu.

     Davant d'allò que s'ha succeït a les 4 hores 9minuts i 45 segons del començament de la marató de Boston en la recta de meta, de fet, no ens podem defendre de cap manera, per molt bé que ens entrenem i que ens comportem res pot protegir-nos d'este perill ja que esta completament fora del nostre control.

     La intenció de les persones que van col·locar les bombes és, per tant, clara: no es tracta només de cometre un delicte, és el més atroç dels crims, ja que afecta a persones que estan absolutament indefenses en un ambient de carrera, de diversió, de festa. Però a més és un acte simbòlic, perquè no els dóna cap benefici als terroristes, i per tant és encara més “terrorífic”.

     Han atacat la Marató de Boston Per què? És la marató més antiga i potser el més prestigiós de tots, han volgut colpejar en el cor d'Amèrica, per a donar que, un missatge, una advertència. Una advertència esgarrifosa, que ens produïx un nuc en la gola i ens rebolica l'embafe, “Estigueu atents, vos podem atacar en qualsevol lloc”.

     Ha sigut una “tragèdia sense sentit” per a tots els corredors però la naturalesa del terrorisme és matar a uns pocs per a aterrir a milions.

     Hi ha en este món hòmens capaços d'interrompre la vida d'altres hòmens indefensos, no m'importa en defensa de que ideologia ni de quina llibertat individual, són assassins tots els que maten una vida humana.

     Podria paréixer que estos terroristes han aconseguit el seu objectiu, sobretot perquè a partir d'ara no serà fàcil per als organitzadors de grans esdeveniments esportius com les grans maratons garantir la seguretat al llarg de 42 Km. de carrers plens de corredors i espectadors.

     Per tant, podem pensar que han guanyat, han assestat un colp mortal a les grans maratons i, per tant també, a tota la població civil.

     S'equivoquen els terroristes no tindran èxit ja que els devem respondre, de l'única forma possible i al mateix temps la més poderosa que es puga imaginar, la tenim i l'hem de donar nosaltres els corredors, els maratonians companys dels què van patir l'atemptat a Boston. I la resposta és simple, mantindre en marxa este món de la carrera a peu, en els nostres carrers, en els camins, en les carreteres, en els nostres passejos, en les nostres competicions, sense oblidar el que ha succeït, però sense condicionar el nostre comportament ni el nostre estat d'anime.

     Continuem corrent i entrenant per a millorar, acudim a les grans carreres i disfrutem-les, que ens vegen alegres i contents, somrient els nostres companys i també als espectadors i donem quan puguem eixe “xoc de mà” a eixos xiquets que ens animen en record i homenatge a eixe xiquet de huit anys al què van llevar la vida uns assassins quan ens estava animant, també a nosaltres, a Boston.

     Anime i bones carreres.