No m'assabentí.

     Un error, no, una imperfecció, tal vegada, un oblit, tampoc, la qüestió és que no m'assabentí que el quart lloc en la categoria de veterans C de la carrera del club en Rubielos de Mora va ser per al nostre guanyador del IV Trofeu Dorsal 19, Vicent Sendra Franqueza.

     D'ací, que no estiguera en l'entrada que vam escriure fa uns dies, i va ser una danya perquè haguera sigut una excusa més per a exalçar la qualitats d'un corredor perfecte.

     Ja se, i puc ser molt discutit o tal vegada molt contestat, que la idea de corredor perfecte o el seu contrari imperfecte presenten molts matisos.

     No vull entrar ara en els diferents punts de vista pels quals creiem en la imperfecció o perfecció d'un corredor però hi ha un punt previ sobre el qual no sempre reflexionem: què significa suposar que un corredor és imperfecte i un altre és perfecte?

     Les moltes respostes em fan buscar un element comú per a acabar prompte: hi hi haurà imperfecció on falte alguna cosa que se suposa com es“degut”, i hi haurà perfecció quan l'objecte reunix en si tot el “degut”.

     En altres paraules, imperfecte seria allò al que falta alguna cosa que no hauria de faltar-li, i perfecte allò al que no li falta res del que hauria de tindre. El “deuria”, com ja hem notat, pot ser molt subjectiu, però és un element comú a l'hora de pensar si una cosa siga o no siga perfecta.

     Què se suposa com “degut” en un corredor? Quin és el “deuria” de tot corredor? La resposta és fàcil, córrer.

     No ens calfem més el cap, Vicente Sendra és un corredor perfecte, li agrada córrer. Com perfectes són tots els corredors que tenim en Dorsal 19 i com perfectes són tots els corredors que veiem tots els dies i tots els caps de setmana en les carreres. 

     Buscar les imperfeccions en els corredors seria afegir qualificatius, qualitats i adjectius al simple fet de córrer que tot el que van ha aconseguir és complicar-nos la vida.