Posar-li imaginació.

     Moltes són les carreres que se celebren els caps de setmana i Dorsal 19 sempre acudix a diverses i en algunes obté alguns trofeus, per exemple el dissabte a Villanueva de Castellón, trofeus per a Carmen i Máximo, així com l'anterior a Novelda i Ador.

     La resta de la setmana l'ocupem en entrenaments, reunions per a l'organització de la III Mitja Marató “Vila de Pego”, preparar rutes per a poder eixir a entrenar els dissabtes o diumenges, quan no hi ha carrera. Sempre hi ha activitat en un club com a Dorsal 19, però tot açò es pot quedar en res si no estem a l'altura de les exigències del món de la carrera a peu en què ens toca viure.

     Els clubs que ja fa anys que estem funcionant, pareix que estem patint una excessiva dispersió dels nostres corredors, carreres de muntanya i triatló que ens obliguen a replantejar-nos la nostra forma de ser i les prioritats de les nostres activitats.

     Tenim corredors que s'estan preparanse per la triatló d'Oliva, altres es preparen per a la carrera de muntanya de Pego, a este respecte, ha de tindre's present que en un mateix club, inclús sent tots corredors, no pot convertir-se en una illa, especialment en el nostre temps, en el que abunden les activitats esportives en què també esta involucrada la carrera a peu.

     Els clubs de corredors moderns deuen ser òrgans vius en què s'acull a qualsevol classe de corredors ja siguen triatletes, corredors de muntanya o principiants que estan buscant en la carrera a peu una forma d'activitat física.

     També ens trobem amb problemes per a establir els horaris dels entrenaments i les distàncies, per no parlar ja dels ritmes, perquè hem de considerar quins són els moments més adequats per a la major part dels corredors, permetent també als que tenen especials dificultats d'horari,  puguen acostar-se fàcilment a córrer en companyia.

     Cal tindre en compte no tant la comoditat de l'horari d'uns pocs, sinó les necessitats de molts amb els horaris laborals i escolars dels fills. No té molt de sentit oferir moltes activitats només quan només poden acudir uns pocs.

     És difícil, estem en unes dates de festes i vacacions i ens agradaria acudir a tot però açò no és possible. No cal realitzar personalment totes les activitats del club, sinó procurar dins de les nostres possibilitats que es realitzen de manera oportuna.

     L'ideal no és un club on tots fan de tot. Cada corredor ha de descobrir i entrenar amb els que són els seus afins ja que cada un té un mode concret i distintiu d'entendre la carrera a peu.

     El debat pot estar en la necessitat de crear dins del club, per a promoure i sostindre, seccions de corredors que es dirigisquen cap al triatló i la carrera de muntanya o deixar que estos corredors es busquen la vida.

     No obstant això, hem d'evitar qualsevol gènere d'exclusivisme o d'aïllament per part de grups individuals. No obstant això, no falten, també des de dins del club, perills com la burocratització o l'excessiva planificació que atén més a la gestió que a la promoció de la carrera a peu.

     Són molts els papers, que està cridat a exercir un club com a Dorsal 19, fem el que podem i cal posar-li imaginació.

     Però fan falta certes condicions perquè la imaginació siga adequada i eficaç. Abans que res, la fidelitat a l'existent, la possessió del que "hi ha", dels recursos de què cal partir; i en això conte les dificultats, els problemes, els errors comesos i que cal esmenar.

     Res hi ha més "realista" que la imaginació, que no consistix en "tirar a volar" capritxosament una fantasia vaga, sinó a prolongar amb rigor i exigència els trets del que tenim, que són l'inexorable punt de partida.

     Perquè d'això es tracta: no de quedar-se ací, mirant-se el melic, operació que mai m'ha paregut apassionant, sinó d'albirar l'horitzó possible, advertir cap a on es pot anar, què es pot fer, per als propis i per als altres, què es pot aportar si es posen en joc els recursos que a cada un pertanyen.

     Estem acostumats a advertir les deficiències del nostre club i de les carreres que organitzem, que són considerables. Quasi sempre passem per alt les nostres disponibilitats, que són també moltes, potser privilegiades, en molts casos superiors a les de clubs que es jutgen més rics, pròspers o eficaços.

     El nivell de vitalitat de Dorsal 19 és d'extremada importància, perquè és condició de quasi tota la resta. El símptoma primari de la seua escassetat és l'avorriment, enemic públic del nostre temps. Dorsal 19 és un dels clubs menys avorrits del món.  A eixa vitalitat cal agregar tota l'experiència que posseïm i que seguix al nostre abast i que és part capital de la nostra riquesa.

     Tinc impaciència per veure què ens oferira la temporada 2013-14 i que proposarem als corredors en la III Mitja Marató “Vila de Pego” i la I Quarta de Marató, Acontentar-se de portar avant una temporada digna i florent, donant per suposat que ja s'ha arribat al límit?  Mai s'ha arribat, i és lo meravellós de la vida humana, del qual l'element decisiu, en el personal i en el col·lectiu, és la imaginació.