Tots
diuen i amb raó que el protagonisme en tota marató se'l porta el maratonià. En
la marató de Castelló m'he pogut donar compte que el protagonisme
l'aconseguixen a base del punt d'honor que demostren els maratonians, que em
recorda aquell formidable pardal mitològic que renaixia de les seues pròpies
cendres, davant dels meus ulls he vist la capacitat del maratonià per a
refer-se.
Tot corredor passa per situacions de crisi, en les que tot pareix
impulsar-los a desistir, en les que abandonar-se a la desgràcia pareix el més
raonable. Són crisis més o menys profundes i en un sentit ampli podria dir-se
que tots passem en la marató per diverses d'elles.
El
maratonià tal vegada pels seus llargs entrenaments i per les seues constants
batalles moltes vegades menudes, en les que va temperant el seu ànim, en les
que aprén a prendre eixes xicotetes decisions que formen en ell una manera de
reaccionar davant del que li contraria, en les que afronta un contratemps o es
deixa portar per el seu solc de pessimisme i abatiment, a educat lo que podríem
anomenar una capacitat per a refer-se.
Ho he
vist a Castelló, he vist com els nostres corredors han aprés a refer-se, he
vist com saben controlar eixes funcions psíquiques internes que els
proporcionen uns sentiments d'audàcia i de generositat, d'entusiasme i de
constància.
Ací ha estat la intel·ligència dels nostres corredors. Això és
intel·ligència, perquè la intel·ligència és molt més que fer raonaments o
resoldre problemes formals: la intel·ligència del maratonià ha de dirigir la seua motivació, portar hàbilment la negociació amb les seues limitacions, i
també saber resistir-se quan veu que ens rendim abans d'hora. Perquè moltes
vegades admetem massa prompte que no som capaços de resoldre un problema, o que
el problema no té solució, quan el verdader problema és la nostra precipitada
cancel·lació de l'esforç.
¿Cuantes
vegades he oïd a Castelló als nostres corredors lamentar-se i queixar-se de com
resulta de dura la marató? ¿Cuantes vegades els he oïd amenaçar-se en abandonar
i de retirar-se? ¿Cuantes vegades els he oïd desfogar-se i maleir pel que
estaven patint? Pues ho he escoltat les mateixes vegades que els he vist
refer-se de cada un dels seus laments.
Dorsal
19 s'ha fet més maratonià a Castelló, és ara un club molt més maratonià, un
club que ha deixat escampades pels carrers de Castelló molt de suor i moltes
llàgrimes, suor i llágrimes que hem sabut convertir en preciosos trofeus que
ens faran millors corredors.
Els
nostres corredors estaven preparats en Castelló, els seus objectius eren
realistes però la marató no són només els 42 195 xicotets obstacles d'un metre,
la marató són tots eixos obstacles concentrats en un sol dia d'una setmana que
hem triat fa mesos i a molts més obstacles que no podem predir.
Si la
marató només presentara la dificultat de recórrer els 42 195 metres
estaríem salvats, si poguérem triar en quines condicions hem d'enfrontar-nos
amb la marató possiblement perdria part de la seua llegenda, el mític de la
marató no és entrenar per a realitzar-la en un temps en concret, lo fabulós és
que només sabem això.
Res podem saber si farà va fred, si dormirem bé eixa nit,
ni si estarem refredats, ni si el sopar o el desdejuni ens assentara bé, o si
farà vent, només coneixem una xicoteta part del que ens trobarem eixe dia,
perquè només ens han deixat triar el dia no les seues condicions.
A
Castelló m'equivoque en les meues prediccions, no es va aconseguir la millor
marca de la temporada però si una heroica pitjor marca de la temporada.
Máximo
no va poder millorar la seua millor marca de la temporada però en canvi Juanito
si que va aconseguir millorar la pitjor marca de Patxi a València, Juanito
supera la marca de Patxi només amb els freds números del cronometre però
l'iguala en valentia, punt d'honor, patiment i sacrifici. Curiosament dels dos
em vaig despedir en el quilòmetre 25 amb la paraula “abandono” escrita en les
seues cares i inexplicablement els dos van acabar la marató.
La
marató de Juanito, per circumstàncies de la meua carrera la vaig viure més, perquè
en vaig alegrar al veure que encara continuava corrent en el 28, l 'abandoni en el 32
caminant en busca de l'hotel i en 42
l 'ovacioni al veure que continuava trotant cap a la
meta. Juanito recordara cada metre de la marató de Castelló durant molts anys,
a mi ja se m'ha oblidat tot el que li escolti dir però recordare eixa marató
com la millor experiència maratoniana que he tingut sense dorsal.
Va
haver-hi més històries, Máximo, Bay, Briones i Pascual van tindre les seues.
Máximo
disfruta durant molts quilòmetres l'alegria de veure millorada la seua marca i
només la segona mitja marató molt complica pel vent i els lleugers desnivells
li ho van impedir.
Bay en
la seua labor de guia de 3 hores 15 minuts ajuda a fer que molts corredors
tingueren una bonica història que contar.
Carlos
Briones va patir molt en els últims quilòmetres, les seues cames se li van
rebel·lar i volien parar, però en la marató qui mana és el cap, i la seua ment
que no podia fer una altra cosa que sentir les paraules d'animo de Tino que no
la deixava pensar i que li animaven contínuament a continuar corrent, i la seua
ment no es va atrevir no va tindre el valor de donar la fatídica orde de parar,
i no para fins després de creuar la meta. Excel·lent marca per lo que va patir.
Pascual
ha escrit i ha sigut protagonista d'una història que ens ensenya el valor de
l'experiència en una marató, va córrer a l'espera, esperant eixe moment en què
la seua esquena, com tantes vegades es rebel·lara, quan arriba eixe moment
estava preparat i soluciona el problema, acabant la marató amb una excel·lent
marca.
Només
una poques paraules per al meu llebrer, perquè tota llebre té un o més llebrers
que la perseguixen, encara que he de dir que era llebrera.
A Rosa no li cap a falta una llebre, eu tènia
tot per a triomfar en la seua primera marató sense cap suport, només amb les
seues hores d'entrenament tènia prou per a disfrutar i acabar sense problemes i
amb la marca prevista, el “mur” ja se'l trobara en una altra ocasió.
Acabe,
amb els protagonistes secundaris que tota història té, i les històries dels
quals van irremeiablement unides a la dels protagonistes principals. Els que
vam acudir a Castelló per a animar i acompanyar durant alguns quilòmetres als
nostres corredors tenim les nostres històries unides a les dels nostres
companys, els seus èxits són els nostres èxits, les seues alegries les nostres
alegries, el seu patiment el nostre patiment i si la marató de Castelló ha sigut
un èxit per a Dorsal 19 també ho és per a tots els que vam col·laborar animant
i espentant, i és que el fracasos, l'èxit i l'alegries de les llebres és el fracas, l'èxit i l'alegria
dels llebrers.
Però
no tot va ser Marató de Castelló en este cap de setmana, així que demà
publicare els èxits o els fracasos de Dorsal 19 en Algemesí, Alcoi i el Raval.
MAXIMO FOLQUES LORENTE: 02:42:51.
CARLES SISCAR BAY: 03:14:19.
PASCUAL SENDRA FRANQUEZA: 03:32:11.
CARLOS BRIONES RUIZ: 03:37:40.
BAUTISTA PIERA FERRER: 03:56:41.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada