1ª Etapa del V "Open summer circuit training"

Amb la primera edició del I Gran Fons Platja de Pego que es va celebrar dissabte passat es va donar l'eixida al V “Open summer circuit training” de Dorsal 19, com va ser una etapa nova tot el que en ella va succeir ens va sorprendre. 

Ens va sorprendre el circuit, els avituallaments i el fi de festa, tot nou i tot perfecte i per tant un bon principi que ens ha de servir com a punt d'arrancada per a totes les etapes que ens esperen, encara que no cal esperar molt perquè el diumenge que ve ens n'anem a Orba.

Els dorsalers ja sabem que les experiències en la carrera a peu no basta amb viure-les, cal reflexionar sobre elles per a així reviure-les, prendre possessió d'elles i no “esvarar”; perquè arriben a ser part d'un mateix.

Tot el que vam trobar de bo en el Gran Fons de la Platja de Pego ho deuríem d'aprofitar en el Gran Fons d'Orba, i amb la primera cosa que ens trobem és que la il·lusió per córrer i que ens genera la primera etapa és una il·lusió diferent de com l'entenen els que no són corredors, quelcom nou, distint i molt més important: precisament açò és el que des de sempre m'ha fascinat.

Tan prompte com emvaig adonar d'això, vaig sentir la necessitat de buscar-la contínuament. Eixe desig imperiós no m'ha abandonat mai. He sentit l'exigència intel·lectual de posar-me en clar; i al mateix temps he anticipat una vegada i una altra la delícia d'entrar en la qüestió, irla desvelant, esbrinar en què consistix, què promet, on ens porta.

Estranyarà que a pesar de tants anys i de tants quilòmetres no tinga clar en que consistix i és que la carrera a peu, a més, té urgències, i ben sovint s'ajorna el més interessant, quan és menys urgent. Sempre estem en busca d'un objectiu, una marató, una marca i només quan torne a disfrutar d'estos entrenaments en grup m’adone que encara esta per esbrinar.

Ara amb el començament del V “Open summer circuit training” de Dorsal 19 em torna el desig d'esbrinar que ens mou a córrer amb tanta il·lusió, el no trobar en cap part ni la menor il·luminació sobre això excita el meu desig, el meu punxant desig de saber. Algunes vegades després d'una marató tenia la impressió de «saber-ho» ja, en forma nebulosa i fosca, de que bastaria estendre les mans del pensament per a capturar-ho i arrancar-li el seu secret -perquè d'un secret es tracta-.

Porte massa temps buscant per a renunciar ara i per això tan prompte com he entrevist una possibilitat m'he tornat a ella per a aprofitar-la. El V “Open summer circuit training” de Dorsal 19 és una bona oportunitat i la següent etapa a Orba un pas més per a aconseguir-ho.

El V Gran Fons d'Orba és una etapa perfecta per a explorar la psicològica del corredor perquè ens trobarem amb diverses formes de veure la carrera a peu i podrem experimentar algunes d'elles.

Comprovarem i sentirem la sort que tenen els corredors de muntanya de poder manejar dos tipus de carrera, i com no, poder quedar-nos amb l'asfalt, però l'interessant per a progressar com a corredors és esbrinar si és veritat que es pot córrer o caminar sense perdre eficiència en el còmput global d'una carrera.

Algo que en les carreres de ruta també és possible però sent conscients que caminar suposarà una minutada escandalosa en el crono final. Caminar en una marató d'asfalt és perfectament lícit però millor no mirem el ritme de min/km si volem mantindre la moral intacta.

No obstant això, caminar de pressa o córrer lentament pot ser una gran tàctica en una senda depenent del terreny, de l'objectiu o de l'estat físic. Si en asfalt anar a 8 minuts per quilòmetre és una ruïna, en una senda pot ser un tresor.

Esta experiència la podrem experimentar si triem la distància llarga, la que combina asfalt i terra, nos en adonarem l'important que és el moment de triar la marxa a l'hem d'anar, triar el moment de passar de córrer a caminar de pressa i viceversa, és una habilitat que només es té després de molts quilòmetres per la muntanya.

Equivocar-se de marxa serà un gasto d'energia inútil o una falta d'eficàcia total. Llançar-se a córrer costa baix en un tram compromés i posar-se en risc de caiguda o trotar costa dalt fins a aconseguir el límit de pulsacions i rebentar-se no servix de res.

De la mateixa manera, tornar-se còmode i caminar davant de la més mínima inclinació, cap amunt o cap avall, tampoc és pla. A part de la lentitud, canviarem d'esport. Ja no serà “trail running”. Serà “trekking”. Molt respectable, però no és el mateix.

Encara que parega un contrasentit, una bona caminada ens pot salvar una mala carrera, quelcom que no succeïx en les proves d'asfalt. El secret està en la mescla: quant d'una cosa i quant d'una altra. Plat xicotet o plat gran. Correc o camine. Camine o rebente.

Per descomptat que tindrem el nostre circuit de “trekking” on observar les impressionants vistes, i que unit al circuit d'asfalt i al de “trial running” fa del V Gran Fons d'Orba l'etapa perfecta per a iniciar-se en una especialitat que s'esta posant de moda i de la que Dorsal 19 no sera alié.

Recordem:

V Gran Fons d'Orba.

Día: 22 de juliol de 2018.

Distància: 15 quilòmetres en una combinació d'asfalt i senda o 7,5 quilòmetres d'asfalt corrent o caminant.

Lloc: Piscina d'Orba.

Hora: 07:00.

Esmorzar: Quan hi haja dutxat l'ultim, en el Bar el Cine en el carrer Major d'Orba.