Sempre hi ha algo que contar

Per sort i com quasi totes les setmanes ens trobem amb dorsaleros repartits en infinitat de carreres i per sort sempre tenim a Máximo pujant-se al pòdium, és una costum de la què no ens cansem.

Esta setmana Máximo ha pujat tres vegades al podi, dos en 10K de l'ermita de Sant Antoni a La Vila Joiosa sent 3r en la categoria absoluta i 2n en veterà A i una vegada en els Castells d'Alacant on queda 2n dels veterans A. Altres dels nostres corredors que també han participat en carreres han sigut Rafa en dos el dissabte a La Vila Joiosa i en diumenge junt amb Manolo i Tania en La Mitja Marató per revels de Potries. En el Baix Montgó també hem tingut representació amb Bay i Paco que han sigut els encarregats de posar a Dorsal 19 en la classificació.

Com veieu sempre hi ha alguna cosa que contar en Dorsal 19, sinó són els trofeus que aconseguim, poden ser les carreres a les què acudim o les activitats que realitzem, o podem fixar-nos en la novetats que es presenten quasi diàriament en este món de la carrera a peu, o els sistemes d'entrenament, o d'alimentació, o de material, en fi molta informació és la que genera cada dia la carrera peu.

Els corredors estem moltes vegades assetjats per tanta informació que se'ns fa impossible escoltar, atendre i entendre el que ens arriba per tots els mitjans. Hi ha tal quantitat de fonts d'informació, que acabem desorientats davant de la quantitat d'opinions i enteniments que se'ns fan arribar. Per a acabar de posar les coses complicades, el màrqueting procura que les fonts menys fiables siguen les que més s'escolten o més ens interessen.

En este escenari de confusió, és en el que ens movem tots els dies molts corredors, curiosament nosaltres en este blog també formem part d'eixe escenari, sense atrevir-nos moltes vegades a abordar temes que estan en contrast amb els missatges dels anomenats “mitjans de massa”. No podem aspirar a ser més eficaços a comunicar ja que les possibilitats són poques o quasi nul·les, perquè no es pot competir amb el màrqueting ni elevar la nostra veu damunt de totes les altres propostes que estan de moda.

No esta en el nostre propòsit tampoc convéncer a ningú, l'essencial és senzillament transmetre una idea o un missatge i deixar que siga cada un de nosaltres el que l'equipare o el confronte perquè l'accepte o el rebutge.

Tres dorsaleros cap a la Botamarges

Si en l'entrada anterior vam parlar de la nostra col·laboració en la Botamarges en esta ho anem farem sobre la carrera i la nostra participació en ella. Tres són els dorsaleros que ens representaren en estos aproximadament 70 quilòmetres, Batiste Piera, Alberto Pons i Amedeo Maturo.

Per als que no ho sàpien la Botamarges és una carrera per muntanya que comença i acaba en Forna, i que transita pels termes municipals d'Oliva, Villalonga, Alpatró, Benisili, Benisivà, Benirrama, l'Adzúbia i Pego. Com veieu moltes muntanyes cal creuar per a completar el circuit, el que ens porta a què siga d'una dificultat alta, ja que té un desnivell acumulat positiu de 3700 metres.

Molts de nosaltres no tenim clar el que significa el desnivell així que intentara aclarir-ho un poc, existixen per a les carreres de muntanya tres tipus de desnivells, l'acumulat, el positiu i el negatiu.

El positiu seria la suma dels metres ascendits i per tant el negatiu serà la suma dels metres descendits i l'acumulat és la suma dels dos. M'estic referint als metres pujats o baixats en altura no en distància. Si tenim en compte que per a distàncies de més de 60 quilòmetres i més de 2500 metres de desnivell positiu es considera una carrera de dificultat alta ja tindrem una idea del que se'n van ha trobar Bautista, Alberto i Amedeo. 

Només aplicant un poc el nostre sentit comú nos en adonarem que un corredor que visca i entrene en una ciutat o no tinga muntanyes que pujar i baixar va hi ha tindre molts problemes per a enfrontar-se a la Botamarges, però els dorsaleros tenen la sort de comptar amb gran quantitat d'elles al nostre voltant.

Els hem vist durant els últims mesos entrenant moltes vegades i en algunes ocasions hem coincidit amb ells en algunes etapes del “III Open summer circuit training” de Dorsal 19 i els hem vist també com en la seua preparació han acudit a participar en diverses carreres de muntanya.

Amedeo, Batiste i Alberto no sols estan entrenats per a participar amb èxit en la Botamarges sinó que acumulen molta experiència en carreres de fons pel que saben perfectament al que s'enfronten i tenen ben determinats els objectius que volen complir.

També coneixen el circuit perquè han entrenat per ell, realitzant els trams més complicats i durs amb la finalitat de tindre planificat cada un d'ells, per a afrontar-los amb una estratègia diferent depenent del punt quilomètric en què es troben.

Un altre aspecte que tampoc han deixat a l'atzar, perquè a pesar d'haver-se preparat per a uns objectius clars i realistes així com haver realitzat una correcta planificació que afavorisca el seu compliment, poden sorgir dificultats en la carrera. Estes dificultats les tenen estudiades en la mesura que siga possible (fatiga, deteriorament físic, mal temps, picadura d'un insecte, mareig, bambolles en els peus, etc.). La clau està en estos casos, com han fet ells, anticipar-se ha els dits contratemps que poden aparéixer durant la carrera i tindre preparades les solucions per a cada cas.

La Botamarges és una carrera llarga, molt llarga, i a la distància cal afegir la duresa del terreny en què es desenrotlla pel que tota precaució és poca, sabem que els nostres tres corredors estan preparats, i que tot els eixirà bé, pel que esperem que la sort també els acompanye. Encara que coneixent-los hauran deixat molt poc espai per a la sort i encara que en este tipus de carreres la sort és important si no la treballem en els entrenaments i en la preparació, eixe dia servirà de poc.

Isaac Asimov va dir en alguna ocasió, “la sort afavorix només a la ment preparada”, ells estan preparats pel que la sort els acompanyara. Tots sabem que perquè una carrera d'estes característiques ens isca bé hem d'unir a l'entrenament un poc de sort ja que si esta ens falla tot l'entrenament que hem realitzat no ens servirà de res, però una cosa és clara si no estem entrenats mai anem hi ha tindre sort eixe dia.

Van hi ha tindre 16 hores per a acabar-la, temps crec més que suficient per als nostres corredors, així com el pas pels punts de tall que hi ha posat l'organització en el quilòmetre 53 en Benirrama a les 18:30 i en el quilòmetre 60 en l'Adsubia a les 20:00. En condicions normals no crec que tinguen cap problema sabent que l'eixida és a les 06:00 del matí.

Ja se que els nostres corredors tenen la suficient experiència per a tindre sempre controlada la carrera però no puc acabar sense fer-los memòria, en este tipus de carreres s'ha de procurar tindre un gran autocontrol i no eixir-se del pla previst i que les emocions no ens dominen.

El que no significa que no s'haja de córrer relaxat i disfrutant quan es puga del paisatge, ni xarrar i canviar impressions amb els companys però sempre sense eixir-se del pla previst.

En una carrera tan llarga i amb tantes hores el millor sistema és portar-ho tot apuntat, tindre uns punts de referència com poden ser els avituallaments i els començaments de les pujades més dures i allí tirar un ràpida ullada al que teníem preparat per a eixe lloc; menjar, beure, caminar, córrer o comprovar el ritme.

Són moltes hores corrents i qualsevulla desorientació en el menjar o la beguda pot ser fatal, no costa res portar uns xicotets apunts, i mirar-los clar.

En fi, des d'ací i en nom de tots els dorsaleros felicitar-los per l'interés i dedicació que han posat per a complir amb eixa il·lusió, felicitar-los també per l'èxit que representa només el decidir-se i felicitats per que sabem que tot anirà bé.

Col.laboració en la Botamarges

En este món de la carrera a peu un club de corredors no és un vers solt sinó vers d'un poema. Un club en solitari va ha tindre limitat el seu camp d'acció al no poder realitzar activitats que sobrepassen la seua capacitat d’organitzaciò. És normal que en tots els aspectes de la vida desitgem ser millors. També és normal, per desgràcia, que renunciem a certes activitats per que la nostra capacitat no pot aconseguir-les.

Com a club de corredors sabem que moltes de les nostres activitats no les podríem realitzar sense l'ajuda que rebem de fora del club; Policia municipal, Ajuntament, Acció Urgent, Falla la Font, Botamarges, patrocinadors i tota la gent que amablement ens fa un mà quan ho necessitem. Rebre col·laboració no és un acte asilat sinó que va unit al donar, és un moviment recíproc, donar i rebre constituïx un aspecte bàsic de la nostra vida.

El dissabte 8 d'octubre ens toca donar, ens toca encarregar-nos de l'avituallament del quilòmetre 30 de la Botamarges i ho farem per que hem de recolzar a totes les manifestacions esportives on la carrera a peu este present i la nostra col·laboració siga necessària.

La nostra col·laboració amb la Botamarges no ha de quedar-se amb el “quedar bé” sinó que cal comprendre que ajudant a fer que una carrera d'eixes característiques es realitze en el nostre voltant, estem col·laborant a donar difusió a la carrera a peu en la nostra zona i ajudant a fundar una relació de comunitat entre tots els clubs de corredors que ens rodegen.

Este és un tema que sempre es pot prestar a la reflexió perquè hi ha una “bellesa règia” en esta forma de col·laborar. Perquè és una col·laboració en què no es busca un benefici directe per al nostre club sinó una revaloració de la carrera a peu.

Molt hem parlat ja en este Blog de Botamarges, http://dorsal-19.blogspot.com.es/2015/10/dorsal-19-i-la-botamarges.html, i continuarem fent-ho sense cap dubte perquè ens unix el mateix amor a la carrera a peu, som part de la mateixa moneda. No tots els corredors compartixen la mateixa forma d'entendre i practicar la carrera a peu, a uns ens agrada l'atletisme més tradicional i a altres ens agrada més córrer per les muntanyes, dos aspectes d'un mateix acte, córrer.

Perquè una moneda siga bona, perquè tinga el valor que representa, el seu anvers i el seu revers han de ser bons, no un només, ja que bastaria que un fóra fals perquè tota la moneda ho fóra. La nostra moneda no és falsa, la moneda que utilitza Dorsal 19 i Botamarges és autentica perquè representa la suma de dos formes d'entendre la carrera a peu. La llancem com la llancem i caiga com caiga sempre guanyara la carrera a peu. Una moneda amb dos cares seria falsa.

Una moneda que només representara una forma d'entendre la carrera a peu sempre cauria del mateix costat i no ens serviria. Que siguem dos formes de practicar la carrera a peu no significa que una forma siga roïna, ni que la moneda de què formem part no siga valida, la nostra moneda no representa ni la cara ni la creu de la carrera a peu, ni costat bo ni costat roín, ni dos formes contràries d'entendre la carrera a sinó diferents formes de practicar la carrera a peu.

VII Trofeu Dorsal 19

Un any més, i van ja set, són els que celebrem el Trofeu Dorsal 19, un trofeu que per tant podíem dir que ja forma part de la tradició de Dorsal 19.

El Trofeu Dorsal 19, és un costum que tenim tots els anys i on triem una carrera i en ella celebrem una competició entre tots els nostres corredors i premiem als millors basant-nos en una classificació compensada per l'edat de cada u. Aprofitàvem l'entrega de premis del Trofeu Dorsal 19 per a celebrar la Gala de Dorsal 19 on es realitza un repàs a tota la temporada i un xicotet homenatge als nostres corredors més destacats.

El VII Trofeu Dorsal 19 es manté en la tradició de Dorsal 19 però va hi ha patir un canvi, se separa de la Gala de Dorsal 19.

Tradicionalment els dos actes s'han celebrat junts i davant de la dificultat que representa l'organitzar una Gala fora de Pego, degut en part a la duració de l'acte i al trasllat que normalment hem de fer, anem hi ha mantindre la tradició de celebrar el Trofeu de Dorsal 19 i la Gala de Dorsal 19 però per separat. 

Una de les millors formes d'organitzar i desenrotllar no sols un club sinó este complicat món de la carrera a peu és créixer partint de la tradició, que no és la «tradició» anquilosada i romàntica que es viu com a tradicionalisme, l'autèntica tradició és sempre creadora, ens ho diu la mateixa paraula (tradere en llatí, entregar). La tradició no és per a res conservadora: amb la tradició de les carreres a peu se'ns entrega una forma de practicar i entendre la carrera a peu i ens dóna la possibilitat de canviar-la sense perdre el contacte amb ella. El que hem de fer és repensar la tradició a fi de conéixer millor eixa activitat i si fóra necessari modificar-la.

Fora d'ahí, està de moda ser antitradicional en tot. Un exemple obvi són algunes carreres que se celebren per ahí que són “rares” o “anormals”, en les que la tradició haguera de ser per pur sentit comú ineludible. No obstant això, es prescindix d'ella buscant l'originalitat com si ser original equivalguera a creador; original és a la seua manera un extravagant o un boig.

Anem per tant a realitzar alguns canvis, el més significatiu serà sens dubte el de la competició, com ens diu la nostra tradició va hi ha ser compensada, però l'hem modificat afegint una altra carrera per a poder arribar a més corredors, i així anem hi hi ha comptar tant amb La Mitja Marató com el 10K.

Pel que hi haurà dos competicions, en este enllaç es troba la llista amb el coeficient de puntuació.

http://www.rfea.es/veteranos/pdf/tablasruta.pdf

Ja se que molts no es preocupen de la competició i que no els interessen els trofeus, però els que senten el cuquet de competir en igualtat de condicions una vegada a l'any amb els seus companys més jóvens o més vells haurien de fer una ullada a les llistes i triar la distància en què puguen aconseguir el coeficient més baix i la seua possibilitat de quedar millor classificat.

Ho hem escrit i sobretot ho hem experimentat infinitat de vegades. És un procés curiós. Comencem a córrer només per estar en forma i sense donar-nos compta comencem a il·lusionar-nos amb la idea de córrer un poc més i al final ens sentim campions quan acabem la primera carrera.

La manera que tinguem d'anar dosificant les nostres metes és el que transformara la nostra carrera a peu en una activitat estimulant. Ens agradara competir primer contra nosaltres mateixos sense rivals però hi ha moltes forces ocultes en cada un que només aconseguixen la seua eficàcia quan sorgix, com per a aclarir-les i fixar-les, un objectiu que puga concretar i unir eixos impulsos confusos fins a fer-los prendre la forma i l'atractiu d'una meta.

Una meta que no necessàriament siga derrotar a algú sinó aconseguir alguna cosa que ens pot paréixer a primera vista inabastable. Hi ha un lema ja tradicional en Dorsal 19 que diu: “l'important no és guanyar, sinó que no ens deixem véncer”.

Eixe pas, és fonamental per a aconseguir la pròpia competitivitat. La nostra competitividad s'aconseguix practicant-la, és un procés que quasi sempre depén de la nostra capacitat per a aconseguir eixe hàbit que ens ajude a gestionar bé les nostres aspiracions i objectius, que moltes vegades són confusos i inclús contraposats. Perquè és freqüent que tinguem ganes de fer alguna cosa però no ganes de fer el que és necessari per a aconseguir això.

Quan tenim ganes de córrer una marató o realitzar una marca cal tindre força de voluntat, perquè si no la tenim, només aconseguirem fer el que es té ganes de fer en eixe instant, però no aconseguirem res fora d'eixe curt termini. Per això la voluntat per a aconseguir algun objectiu consistix en bona part a adquirir l'hàbit de voler fer les coses necessàries per a aconseguir-ho.

La majoria de nosaltres abans d'aconseguir algun objectiu destacable hem experimentat alguna vegada el ser presoners del pantaix, de l'ofec i del cansament, ens hem sentit “morir” entrenant i només l'anar a poc a poc habituant-los a eixos entrenaments ens ha permés aconseguir alguna meta. 

Per això l'entrenament que som capaços de complir és un gran èxit de la intel·ligència i de la voluntat. Quan s'ha adquirit una certa destresa a entrenar gràcies als hàbits, l'espontaneïtat produïx grans creacions ja que qualsevol objectiu que se'ns ocórrega aconseguir en una animada reunió l'anem a poder almenys intentar; però si no es té eixa destresa que naix de l'esforç per adquirir hàbits, eixa mateixa espontaneïtat sol ser desastrosa.

Ara ens acostem al VII Trofeu Dorsal 19 i si volem d'alguna manera competir cal començar ja hi ha estudiar les nostres opcions ja que decidir eixe dia embolicats en l'ambient ens pot portar al desastre i un dia de festa se'ns pot transformar en una decepció.

I cal arribar al dinar com a vencedors siga quin siga el nostre resultat i no permetre que l'espontaneïtat ens frustre, hem de tindre present que en la carrera a peu el que volem no sempre coincidix amb el que ens abellix.

Ja fa mesos que ho sabeu, el VII Trofeu Dorsal 19 se celebrara el dia 6 de novembre del 2016 en La Mitja de Gandia i les seues 10K, amb el seu dinar de celebració i la seua entrega de trofeus als guanyadors, ara només ens queda triar la distància que més ens interesse i hi ha disfrutar.