Rod Dixon el altre Dorsal 19

     Esta entrada, he de dir, potser serà un poc personal però, per això mateix, també potser servirà perquè molts entenguen lo que afecta no sols a qui açò escriu sinó, per extensió, a tot el que se senta corredor.

     Londres, 24 de juliol de 1908, Dorando Pietri entra primer en la marató de l'Olimpíada de Londres, amb el final més èpic d'una marató i en el seu pit un dorsal amb el numero 19, des d'eixe dia el Dorsal 19 entra en la història de la marató.

    27.484 dies després un altre corredor amb un dorsal amb el numere 19 torna a véncer en el que és, segons els neoyorquins el segon final més llegendari de la història de la marató de New York. Han passat 75 anys, 2 mesos i 29 dies i ens trobem a Nova York el 23 d'octubre 1983 i el seu portador és Rod Dixon i el dorsal amb el numere 19 es confirma definitivament en la història de la marató.

     La imatge de Rod Dixon després de creuar la meta és quasi tan famosa com la de Dorando Pietri i encara que han passat els anys i hem passat del blanc i negre al color tot seguix igual, la mística de la marató és idèntica i a pesar que els pantalons de Dorando en realitat eren rojos, en les imatges porten les mateixos colors, els dos també amb bigot i amb el mateix numere de dorsal, el 19.

     Moltes coincidències, bé sabem que si és cert que cada u som distints no sols com a persones sinó també com a corredors, som iguals a l'hora d'enfrontar-nos amb una marató, i com a corredors cada pas que donem el fem, encara que a vegades sense saber-ho, pel camí traçat per tots els maratonians que han convertit la marató en una cosa heroica.

     I açò no és, no vaja a pensar-se això, pur plagi del que han realitzat els altres sinó, al contrari, mera correspondència al seu esforç i sacrifici.

     A vegades, quan ens preguntem sobre el per què de certs esdeveniments que ens porten a córrer una marató o quan volem saber la raó del nostre procedir o quan, simplement, ens fem eixes inquisicions que són tan difícils de contestar, resulta fàcil atribuir-ho a la casualitat, a eixe atzar que ens porta i ens porta sense saber cap a on ni per què.

     Però nosaltres sabem que no hi ha la casualitat ni, tampoc, l'atzar en la nostra vida perquè, de creure açò, deixaríem el discórrer de les nostres carreres i entrenaments en mans d'unes forces inexistents; els corredors ens reconeixem en les mans dels nostres esforços i, ens avenim a fer del nostre entrenament una senda el més recta possible cap als nostres objectius. “Les medalles es guanyen en els entrenaments, el dia de la carrera només se'n va a arreplegar-les”. 

     I encara que no sapiem el per què del que ens succeïx al decidir córrer una marató, estem en la seguretat que serà, sempre, xicotets esdeveniments com estos dos finals d'una marató. I això ja ens basta.

     Per això, quan vam veure la ultima volta a la pista de Dorando no sabíem que això ens portaria amb el passar del temps, a reconéixer, en la marató i els maratonians quelcom especial.

     Per això, quan, el que açò escriu, va veure la imatge de Rod Dixon després de creuar la línia de meta i a Geoff Smith en el sòl, i que  la corredora Carolyn Messner de Manhattan, va ser la ultima corredora dels 14.458 corredors que van entrar en meta i que ho va fer amb un temps de 09:36:49, va reconéixer que hi ha moltes experiències que calia sentir en una marató.

     Per això, quan el que açò escriu va poder adonar-se una calorosa vesprada del mes d'agost de 1984, que Carlos Lopes guanyava la marató olímpica dels Ángeles en una altra carrera fabulosa, hi ha, definitivament, comprés que volia sentir el mateix, volia córrer una marató. I açò no ha sigut per casualitat, ni per sort; ni tan sols portat per les mans de la fortuna. No es tracta d'un encadenament de successos merament fortuït. No.

     Per això, quan diem "Vaig ha córrer una marató"; sabem a què ens estem referint o, almenys, hauríem de saber-ho.

    Per això, hi ha algo diví en una marató, el que els déus de la marató tinguen preparat per a mi, per a qualsevol de nosaltres, a mi no em preocupa perquè depén de les seues voluntats. No obstant això, en eixe camí traçat pels seus desitjos sí que està el meu sender, el nostre, i això sí que deu importar-nos ja que ell corredor, decidix el seu propi destí; o siga, el nostre.

     Quan el déu de la marató parla amb esdeveniments i es manifesta en les nostres vides, i no sabem per què ni per a què, deixa ben clar una cosa: que no pot ser mentida ni falsedat; que, seguint eixe, a vegades, amagat fi que ens té reservat, podem aconseguir reconéixer els nostres objectius, saber on estan les nostres metes i complir amb el que la carrera a peu i per tant la marató va establir per a nosaltres.

     Per això, quan algun fet circumda la vida del què açò escriu, com el final de la marató de València 2013 i no troba explicació al que succeïx ni, sobretot, com acabarà el que s'ha iniciat, resulta, simplement, senzill, i necessari, abandonar-se a les mans de la carrera a peu. Almenys, així, se sap que el goig sempre serà complet.

     Disfrutem durant una mitja hora del vídeo de la marató de New York de 1983, veurem l'èpica de la marató i comprendrem millor el perquè de Dorsal 19.

Per això, en este 2014 que anem ha començar intentarem repartir elogis entre tots els corredors que han portat, inclús sense saber-ho, un dorsal mític, el 19, que els haurà donat satisfaccions i desenganys però sempre amb la il·lusió d'estar realitzant una fantasia arribada no se sap d'on.

La faula de la llebre i la tortuga

     Fa uns pocs dies vaig poder llegir una entrevista que li van realitzar a Michael Johnson, molts de vosaltres el recordàreu, era eixe corredor de 200 i 400 metres que posseïa una forma de córrer molt particular d'ací que el denominaren el “ànec”. 

    

     Va guanyar quatre medalles d'or olímpiques i posseïx la rècord mundial de 400 metres amb 43,18 s'i de 300 metres amb 30,85 s.

     Bueno, al que anevem, en una part de l'entrevista va dir parlant d'atletisme: “I això, que és la forma més pura de competència i a tot el món li encanta veure els atletes enfrontant-se en una carrera, però posem massa èmfasi en els rècords mundials i molt poc en la batalla entre els atletes”.

     És veritat, només mirem les marques i no veiem les tàctiques i les estratègies que utiliça cada corredor per a guanyar o per a intentar-ho, mirem els resultats on estem tots ordenats amb les nostres marques i no ens interessem per esbrinar com s'arriba a eixa classificació, estem perdent el gust per l'estratègia.

     Segur que tots coneixeu la famosa faula de la llebre i la tortuga, o no?.

     Recordeu la faula?

     Una tortuga i una llebre sempre discutien sobre qui era més ràpida. Per a demostrar-ho, van decidir córrer una carrera; van triar una ruta i van començar la competició. La llebre va arrancar a tota velocitat i va córrer enèrgicament durant algun temps. Després, al veure que portava molta ventatga, va decidir assentar-se davall un arbre per a descansar un estona, recuperar forces i després continuar el seu marxa. Però prompte es va adormir. Tots ens déiem ai, llebre presumida i ingènua, eu vas ha pagar car! La tortuga, que caminava amb pas lent, la va atrapar, la va superar i va acabar primera, declarant-se vencedora indiscutible.

     Amb el que, moralitat: Els lents i estables guanyen la carrera.

     Però la història no acaba ací: la llebre, decebuda després d'haver perdut, va fer un examen de consciència i va reconéixer els seus errors. Va descobrir que havia perdut la carrera per ser presumida i descuidada. Si no haguera donat tantes coses per suposades, mai l'hagueren vençut. Llavors, va desafiar la tortuga a una nova competència. Esta vegada, la llebre va córrer de principi a fi i el seu triomf va ser evident.

     Moralitat: Els ràpids i tenaços vencen als lents i estables.

     Però la història tampoc acaba ací: Després de ser derrotada, la tortuga va reflexionar detingudament i va arribar a la conclusió que no hi havia forma de guanyar-li a la llebre en velocitat. Com estava plantejada la carrera, ella sempre perdria; per això va desafiar novament la llebre, però va proposar córrer sobre una ruta lleugerament diferent. La llebre va acceptar i va córrer a tota velocitat, fins que es va trobar en el seu camí amb un ample riu. Mentres la llebre, que no sabia nadar, es preguntava "què faig ara?" la tortuga va nadar fins a l'altra vora, va continuar al seu pas i va acabar en primer lloc.

     Moralitat: Els que identifiquen el seu avantatge competitiu (saber nadar) i canvien l'entorn per a aprofitar-la, arriben primer.

     Com veieu les possibilitats són moltes i les tàctiques i estratègies que es poden usar tan bé ho són i és que no precisament una bona carrera és aquella en què es fa un rècord si no en la que la lluita que hi ha hagut per a guanyar ha sigut més gran, l'important és el combat per a guanyar.

     Steve Prefontaine va ser un dels corredors més combatius en la història de l'atletisme i encara que va morir molt jove té unes quantes frases interessants i entre elles m'agraden especialment dos: "Sé que algú pot batre'm, però va a haver de sagnar per a fero" i “Molts corren per a veure qui és el més ràpid. Jo córrec per a veure qui té més collons”, com veieu molt peleon.

     A tots els que ens agrada córrer ja hauríem d'haver vist alguna vegada la pel·lícula “Sense Limites”, sens dubte la pel·lícula que millor motiva als corredors, que narra la seua vida i per als que encara no sàpien res d'este corredor poden aprendreu ací.

     És una forma d'entendre la carrera a peu des del punt de vista de la competició, guanyar o perdre, córrer per a competir ja siga contra els altres o amb contra un mateix.

     La carrera a peu és dels pocs esports en què a la majoria dels seus practicants no competixen. No s'entendria un partit de futbol, bàsquet o tenis per exemple en què els seus participants no intentaren guanyar, en canvi la majoria de nosaltres ho fem tots els caps de setmana, ens agrada córrer sense competir.

     No se quants dels corredors de Dorsal 19 van competir diumenge passat, tampoc se quants d'ells van córrer fins a sentir-se morir, ni els que es van esprémer fins a quedar-se secs però el que si se són els que van acudir a córrer a Xaló, Paiporta – Picanya i a Aspe.

     També se que Ana González queda segona en la carrera de Xaló i que va córrer per a guanyar obligant a les seu-es rivals a sagnar.   

PAIPORTA-PICANYA.

Máximo Folques Lorente,            01:16:52.

Alberto Pons Soriano,                 01:38:14.

Vicent Sendra Franqueza,           01:38:38.

Ferran Mas Siscar,                      01:39:51.

Tony Woodall,                            01:42:29.

Pascual Sendra Franqueza,          01:45:46.

ASPE.

Carmen Sala Ferrer,    01:28:37.

Vicent Sala Gonzalez,  01:45:52.

Feliç Nadal!

    Feliç Nadal!

    Ahir en un sopar de Nadal es comentaba que hui en dia es corre el risc de reduir el Nadal a una espècie de festa de carnestoltes en el cap d'any. Em va impressionar un diagnòstic tan gràfic i tan cru, i més encara quan el va rematar amb les paraules següents: “El Nadal laic és com una carcallada sense alegria”. Al despedir-nos, com no, tots ens vam desitjar una “Feliç Nadal”.

    Encara que tinguem una major o menor consciència del que significa esta expressió, en estes festes repetim fins a la sacietat el desig de felicitat als nostres familiars i coneguts. Moltes milions de felicitacions seran enviades, per molts mitjans, estos dies formulant este mateix desig. Pareix de sentit comú que siguem capaços de respondre a la pregunta següent: Quina és la raó especial per la felicitat en estes festes? Què té este dia que no tinguen els altres?

     Incomprensiblement, quan ens sol faltar la fe necessària per a alegrar-se del Nadal com la celebració del naixement de Jesucrist, d'Aquell que va vindre al món per a la nostra salvació; ens sol ocórrer ben sovint que este temps sol resultar melancòlic i fins trist. Ens sorgixen i ens martellegen multitud de “desficis”: l'absència de sers volguts; la melancolia per les ruptures matrimonials; les picabaralles i enemistats familiars; la constatació de molts egoismes; el pes dels anys i els fracassos de la vida; el desamor; el buit existencial…

   Cada vegada més, és molt trist constatar-ho, estos dies es deslliguen de la seua essència per a convertir-se en període de festes sense cap esperit, de compres i més compres, viatges, vacacions, descans i clar, regals, regals perquè la publicitat aclapara: cal comprar.

    Està tan aliena esta festa de la seua essència per a molta gent, que fins a s'obliden de què es desitja, i així, en compte de bon Nadal i any nou (que és la celebració de la presentació del Xiquet en el temple), es desitgen bones festes! D'acord, però festes de què?

    En realitat no està malament que estiguem el món de festa, però el que és inacceptable és ignorar conscientment o inconscientment que es tracta de la celebració del naixement del Xiquet Déu, Jesús de Natzaret, no d'estar contents “perquè és cap d'any” o sopar el 24 i dinar junts el 25 “perquè així és”.

    I si estem de festa, tampoc està malament que desitgem felicitat, amor, benestar, llarga vida i moltes coses bones més. També és bo adornar casa i carrers, obsequiar regals, però no perquè “es dega” regalar (per a no veure's malament, clar), sinó perquè estem feliços. Els regals són per festejar el naixement de Jesús, i encara es fan, i és correcte, en nom seu, almenys per als xiquets.

    És curiós, no obstant això, que la nit prèvia i el mateix dia de Nadal, la gent sí es desitja bon Nadal!, encara que en els dies anteriors ho hagen oblidat. Encara queda el dubte si en realitat desitgen felicitat pel naixement de Jesús, o és simplement una frase buida, encara que es diga de bona fe.

    Els que estem conscients de què es tracta en la temporada nadalenca, hem de dir-ho, hem d'estar no simplement contents, sinó plenament plens de real felicitat per un fet que va revolucionar al món, cristià i no cristià, que va partir la història en dos i ens va portar el missatge, l'evangeli de l'amor, de la caritat, de veure pel proïsme (sobretot el més pròxim: la família).

     I, ja se que després d'haver arribat a estes altures en este escrit és quan vaig ha començar ha sentir una quantitat inquietant de laments. No sols la lògica pena dels que troben a faltar als sers volguts que han mort. Sinó l'epidèmia de comentaris dels que diuen avorrir el Nadal.

    Les festes tenen els seus entrebancs, però ni totes les menjades més greixoses i indigestes, ni les nadales coentes basten per a explicar determinat rebuig. Quan una persona diu que desitjaria que ningú celebrara el Nadal, o quan comenta que en estes dates s'aniria al Carib, està expressant un poc més que un lleu malestar. Crec entendre eixe sentiment.

    Tinc el privilegi de pertànyer a una família que sempre ha cuidat el Nadal. De xiquet ma casa olia a moniato i ametles, a mantegades i massapans i des de llavors posem el betlem i l'arbre. M'encantaven les festes. No obstant això, quan vaig arribar a l'adolescència i va rebentar dins de mi la pregunta sobre el sentit de les coses vaig començar a dubtar d'ella. Al llarg d'una joventut prou descreguda vaig aprendre a recelar d'eixos cants, eixos adorns bells que prometien molt però no donaven res.

    El Nadal despertava anhels i desitjos infinits, que res ni ningú omplien. Després me vaig anar donant compte, entre tantes coses, que el Nadal no és una altra cosa que la certesa de l'íntima positivitat que ens rodeja. El coneixement que hi ha un destí bo.

    Des d'esta experiència entenc als que odien el Nadal. Si un ha perdut l'esperança i porta anys en esta vida com si la mort fóra el final, esta explosió de llums i colors ha de paréixer una gegantina bestiesa. És més, si va fins al fons, deu odiar-la com a expressió de la irracionalitat d'una societat que repetix tradicions estúpides per inèrcia. Açò explicaria tanta queixa conjuntural pel consumisme, el tràfec o les reunions familiars.

    Naturalment tot açò ocorre entre muntons de persones que beuen, canten i criden a lo panoli, sense preguntar-se res ni anar més enllà. Però el que no és així pot entendre'm. A mi em commou el Nadal. El que la Bellesa, el Bé i la Justícia eterns s'hagen fet carn, açò és, que a partir d'eixe moment de la història la nostra vida, la nostra xicoteta vida puga començar a tindre sentit ja això m'ompli d'agraïment. Però he de reconéixer que, de no ser cristià, estes dates m'omplirien de tristesa i de rancor pel buit d'un Déu tan celebrat i tan inexistent.

    Convisquem per tant, donem felicitacions, també regalets, descansem, busquem la pau interior i tractem de viure-la en la convivència amb els pròxims, però sempre perquè estem de festa, d'una molt especial: és la celebració de la Nativitat del Messies! Per això: feliços Nit de Nadal, Nadal i any nou!

La paciencia es virtud vencedora

     “La paciencia es virtud vencedora. La impaciencia es vicio del demonio” Francisco De Quevedo va escriure estes paraules, que il·luminen una important veritat: Necessitem ser pacients, infinitament pacients amb la carrera a peu. Necessitem permetre a les coses manifestar-se en el seu propi temps, l'entrenament i els seus resultats tenen el seu temps.

    Paciència és el que sens dubte estem tenint en els nostres entrenaments i de la que estem veient els seus resultats en la carrera de Rafelcofer amb un primer lloc d'Ana González en la categoria benjamin femení i un segon lloc de Máximo Folques en la general absoluta.

     Paciència, si, ja que mirant com anem millorant en les nostres carreres al llarg dels mesos, no podem menys que estar impactats pel fet que la carrera a peu aparentment es pren el seu temps a pesar de la nostra impaciència. Les nostres carreres i entrenaments són sovint una relació de desitjos frustrats, d'incompliments i d'impaciència humana. És més aïna excepció quan tenim una bona carrera. Nosaltres sempre estem anhelant una bona carrera o un entrenament perfecte per a suprimir el nostre dolor i venjar el desengany, però la majoria de les vegades eixes carreres no ens fan cas i els nostres entrenaments cauen en sacs trencats.

     I així, veiem en les carreres el constant i dolorós crit: “No pot ser!, Una altra vegada no!, Quant de temps més he d'esperar?, Quan, quan?, Per què no ara?”  Som eterns impacients, però la carrera a peu refusa tindre pressa. Per què? Per què els nostres entrenaments són, aparentment, tan lents a actuar? És el món de la carrera a peu insensible al nostre patiment? Per què la carrera a peu és tan pacient, tan lenta en el seu pla quan nosaltres estem patint tan profundament? Per què és tan extremadament lenta la nostra millora a pesar de la nostra impaciència humana?

     El naixement humà pot ajudar-nos a respondre a eixa pregunta. La gestació no pot donar-se pressa, i hi ha una orgànica connexió entre el dolor que una mare experimenta en el naixement del seu fill i l'enllumenament d'una nova vida. I això és també cert en la carrera a peu. L'entrenament és un procés de gestació que no es pot accelerar. Llàgrimes, dolor i un llarg període de carreres són necessaris a fi de crear les condicions per a la classe d'embaràs que porta una bona marca. Per què? Perquè les bones marques i les bones carreres només poden nàixer quan una llarga i penosa paciència ha creat l'espai propi, el ventre virginal en què lo sublime pot nàixer. Potser una altra metàfora pot ajudar-nos a entendre açò.

     Juan de la Cruz, tractant d'explicar com una persona ve per a ser inflamada en amor altruista, usa la imatge d'un tronc cremant en les flames d'una ximenera. Quan un tronc verd és posat al foc, no comença a cremar immediatament. Primer necessita assecar-se. Així, durant llarg temps, permaneix en el foc i espurneja, assecant-se lentament del seu verdor i humitat. Només quan aconseguix alta temperatura, es pot encendre i cremar en flames. Parlant metafòricament, abans que un tronc puga cremar en flames, necessita passar per una certa preparació, una certa sequedat, un període de frustració i anhel. Així, també, la dinàmica de com l'autèntic corredor es fa. Podem disfrutar plenament de la carrera a peu només quan nosaltres, corredors, verds i humits troncs, hem espurnejat prou. I el foc que ens fa espurnejar és l'entrenament necessari.

     Un corredor, moltes vegades, no es fa maratonià simplement perquè no té suficient paciència. La marató mai té pressa, i per una bona raó. La marató només pot nàixer d'una particular classe de ventre, a saber, un en el qual hi haja suficient paciència i bona voluntat per a esperar fins al punt de permetre que les coses succeïsquen segons els entrenaments que tinguem preparats.

     D'ací que, idealment, cada vegada que eixim a córrer hauria d'acostar-nos més al nostre objectiu. Açò no és un insondable misteri: Idealment, tota frustració hauria de fer-nos més disposats continuar entrenant. Idealment, tota lesió hauria de fer-nos més disposats a cuidar-nos. Idealment, tot incomplit anhel hauria d'introduir-nos en una reflexió més profunda i sincera sobre com estem entrenant. I tota la nostra dolorosa impaciència per una consumació que pareix eludir-nos per sempre, deuria, idealment, posar-nos lo bastant encesos com per a cremar en la flama de l'èxit.