XXXVI Volta a Peu a Pego. (Resum)

Ja se que han passat quasi dos setmanes, però la ressaca que ens deixa el tràfec de posar en marxa la Volta a Peu a Pego ens obliga a oblidar-nos per uns dies d'este món de la carrera a peu. 

         Es diu que els grans esdeveniments que ens succeïxen en esta vida no s'obliden, i la XXXVI Volta a Peu a Pego es manté viva en el meu record, inclús ressona en la meua ment cada un de minuts d'aquella vesprada del 5 de maig de 2018.

Eren les 16:00 de la vesprada i el Passeig Cervantes ja estava ple de corredors i espectadors. Es podien sentir els nervis dels més jóvens corredors així com els dels seus pares a l'espera de la primera carrera. Passada una hora va començar la primera de les carreres de la XXXVI Volta a Peu a Pego i entre la música ambient els Querubins donaven el “tret d'eixida” a una vesprada de carreres.   

Segons s'anaven succeint les carreres l'entusiasme dels assistents va anar en augment, alguns, assentats en les terrasses dels diferents bars van començar a refrescar-se amb els gelats i a disfrutar d'una resplendida tarda de primavera admirats de tot el que estava succeint al seu voltant.

Eren ja passades les 18:00 quan ja s'havien entregat els primers trofeus, els guanyadors de la carreres inferiors ja havien arreplegat el seu premi i sentit l'aplaudiment de la gent al pujar al podi, però açò només era el prologue de tot el que s'anava a escriure eixa vesprada.

Prop ja de les 19:00 hores la passió dels corredors i dels espectadors es va deixar anar, tots volien trobar el millor lloc on poder disfrutar de la XXXVI Volta a Peu a Pego que tant havien estat esperant. Els 1008 corredors buscaven la seua millor ubicació per a poder traure el seu màxim rendiment i els espectadors la millor localització per a poder aplaudir als corredors.

A les 19:02 va començar la carrera, la senyal d'eixida va sonar i els crits de passió de tots els aficionats a la carrera a peu no es van fer esperar i tan sols uns minuts després tots els corredors van tornar per a fer una volta sencera al Passeig Cervantes que es va tornar a omplir d'aplaudiments, crits d'anime i les bots per l'emoció cada vegada que es distingia dins del gran grup a corredors coneguts i del mateix club.

Al cap quasi de mitja hora els aficionats que ja estaven a l'expectativa van veure girar per l'Erminta de San Josep una altra vegada als corredors i ja es podia respirar l'estrés i l'emoció que regnava a l'espera de saber qui seria el guanyador. No van haver d'esperar molt més per a veure entrar en el Passeig Cervantes a Nizar Lakhlifi que va ser el primer a creuar l'esbossa de meta amb un temps de 00:33:54 seguit de José Manuel García Barragà que lent 0:34:04, mentres que Juan Vidal Ribero, que a continuació, creua la meta en 00:34:11.

A partir d'eixe moment era ja una interminable fila de corredors la que creuava l'esbossa de meta, mentres que tots els aficionats ja estaven a l'expectativa, preparats, concentrats a localitzar la primera dona i al primer pegolí, que no es farien esperar, arribaria abans el primer pegolí i el primer dorsalero, perquè quan el cronometre de meta s'acostava a 00:36:39 arribava Máximo Folques que aconseguia també la segona posició en la seua categoria, i als 00: 37: 47 feia la seua aparició per la recta de meta María Isabel Ferrer Castell acompanyada pels crits, aplaudiments i alegria dels espectadors, l'alegria i passió de la qual contagia a què estaven assentats en les terrasses de les cafeteries que no entenien molt bé la passió amb què es viu la carrera a peu a Pego.

A continuació, i quan la tensió es trobava en la seua màxima intensitat entrava Jaume Sendra amb un temps de 00:38:24 i pocs segons després Carlos Siscar que tancaven el podi local i el dorsalero. Isa Banyuls Castelló. La segona dona, tarda uns minuts més a sentir l'entusiasme per la carrera a peu que es respirava en el Passeig Cervantes, ho va fer amb 0:41:23 i només uns segons més tard també Gemma Ann Selby 0:41:36.

Faltava encara per arribar la primera dorsalera, i ho va fer quan el marcador indicava 00:49:00, Linda Blanco acabava llavors una gran carrera que la porta a ser la quarta classificada de la seua categoria, la primera pegolina arribava amb un temps de 00:50:59, Laura Pascual pujava a un podi que ja coneix, perquè a pujad en multitud d'ocasions. La segona local i segona dorsalera a arribar a meta va ser Rosa Mari Bolta amb un temps de 00:52:09, seguida de Josefa Vilanova amb un temps de 00:52:15.

Incara faltaven vint minuts perquè Claire Cunningham donara, amb la seua entrada a meta, per acabada la XXXVI Volta a Peu a Pego.

Després una senzilla cerimònia amb l'entrega de trofeus i la XXXVI Volta a Peu a Pego pas a formar part de la història de la carrera a peu a Pego.

XXXVI Volta a Peu a Pego.

Per a un corredor organitzar una carrera és una experiència per a la que no sol estar preparat, de tot el que sap d'este món de la carrera a peu no hi ha res relacionat amb esta activitat, un corredor aprén a realitzar estirades, a calfar els seus músculs, a realitzar entrenaments de qualsevol classe però ningú li ensenya com organitzar un carrera. 

Però, heus ací, que un dorsalero es troba dins de la XXXVI Volta a Peu a Pego, una carrera que va nàixer quan la majoria dels integrants de Dorsal 19 encara no havien nascut, es troba en l'organització de què és la carrera a peu més antiga de la Marina Alta i per tant es troba davant d'un repte que és el centre de la promoció i divulgació de la carrera a peu a Pego i en Dorsal 19.

El tema de Volta a Peu a Pego m'entusiasma, perquè és el centre de Dorsal 19. És la font d'on brolla tot el riu de corredors que recorre tots els dies Pego, perquè no sols comunica l'afició a la carrera a peu als pegolinos sinó que ho fa a tots els corredors de la Marina Alta i que es trasllada als de tota la Comunitat Valenciana. I és al mateix temps, cim i àpex de la vida de tot dorsalero, perquè la XXXVI Volta a Peu a Pego és com la consumació i el fi de tots actes de Dorsal 19.

Dorsal 19 residix en la Volta a Peu i per a la Volta a Peu. En la Volta a Peu està tot Dorsal 19.

És per tant interessant meditar i veure com la XXXVI Volta a Peu a Pego penetra en la vida de Dorsal 19 i està relacionada amb totes les virtuts i amb tantes realitats del nostre club.

Per a un corredor organitzar una carrera a peu és precisament comprometre's amb totes les seues forces a portar la seua afició i el seu hobby a tots. Organitzar una carrera és anunciar la carrera a peu.

El 5 de maig de 2018 ho anem a tornar a fer, portarem la carrera a peu a tots, ho farem des del mateix lloc el Passeig Cervantes, a la mateixa hora; des de les 17:00 per a les categories inferiors i des de les 19:00 la carrera absoluta. El circuit serà també el mateix de l'any passat, res canviarà.

Ja se que no som organitzadors d'esdeveniments, som corredors, però sabem com ens agrada córrer, per on ens agrada córrer, en que condicions ens agrada córrer, sabem que ens agrada tindre una esbossa que seguir, uns quilòmetres de 1000 metres, un avituallament en el quint quilòmetre i en meta. Com ho anem a aconseguir? Com ho anem a fer? Amb humilitat, il·lusió, alegria, voluntat, ànim i respecte pel corredor. 

La XXXVI Volta a Peu a Pego és, per tant, portar la carrera a peu al nostre voltant, mostrant a tots la nostra afició. És a dir, hem d'organitzar la nostra carrera amb ànsies de proclamar el que sentim i experimentem quan eixim a córrer, perquè els que ens vegen i escolten desitgen posar-se unes sabatilles i al matí següent eixir a córrer.

Per a això comptem ademes enguany amb l'ajuda de Raquel Landin que el dia abans, divendres 4 de maig, a les 20:30 en la Casa de la Cultura donarà una xarrada en què ja preparara tots els aficionats per a la XXXVI Volta a Peu a Pego.

Si açò és així, la nostra afició mai acaba, sinó que es prolonga ininterrompudament. La Volta a Peu fa que la carrera a peu es prolongue. Perquè en totes parts, durant les 24 hores del dia hi ha algú corrent. Per a la carrera a peu mai es posa el sol. Mai dorm, dins d'un dorsalero sempre està vigilant i com un cor sempre palpita de ganes per posar-se a córrer.

Un "EXTRAORDINARI" IX Trofeu Dorsal 19

Faré una afirmació que algunes persones, precisament aquelles als que més afecta, no vacil·laran a denominar una gran paradoxa, però que estime del tot verdadera i capaç d'atraure la vostra atenció com més dirigiu cap a ella els vostres pensaments. És una afirmació que es veurà confirmada amb tota probabilitat en la història del Trofeu Dorsal 19, a mesura que el temps progresse. És la següent: resulta tan difícil i tan fàcil creure que el IX Trofeu Dorsal 19 haja sigut el més dur i difícil de guanyar com que ha sigut el més divertit. 

No vull dir, en absolut, que siga realment difícil de creure que ha sigut el més dur i difícil de guanyar sinó que el que siga fàcil de creure que ha sigut el més divertit es recolza en la mateixa sort de fonament; que la prova d'una veritat és com la prova de l'altra; que les objeccions utilitzables contra la primera ho són també contra la segona; ha sigut el més divertit perquè ha sigut el més difícil de guanyar.

De totes les accepcions que podem trobar de la paraula “trofeu” qualsevol d'elles ens pot servir com a adjectiu per a descriure el IX Trofeu Dorsal 19, per exemple la segona; “Despulla obtingut en la guerra” , i cal tindre en compte que despulla és el botí obtingut pel vencedor, en este cas en una carrera que també va ser una guerra, una bona guerra que es dilucida lluitant amb lleialtat.

El IX Trofeu Dorsal 19 va ser l'edició que es va decidir per la mínima diferència possible, una altra cosa haguera sigut un empat, la diferència entre els cinc primers classificats de la 21 quilòmetres va ser insignificant, vam haver de recórrer al tercer decimal de cada coeficient per a establir l'orde, va ser una bona guerra de què només vam saber el vencedor després d'esperar la classificació oficial de l'organització.

La guerra en els 10 quilòmetres va ser menys intensa per a les dos primeres posicions però per a la tercera posició ens vam haver d'esperar fins a les 15:30 de la vesprada quan vam tindre els resultats oficials.

Però un trofeu, si mirem la primera accepció és un “monument, insígnia o senyal d'una victòria” , i és que els dorsaleros per a aconseguir el Trofeu de Dorsal 19 van aconseguir ademes pujar al podi en la carrera de Navajas que sèrbia d'escenari perquè els dorsaleros es bateren en lleial lluita.

Máximo Folques guanya en la seua categoria en el 10K.

Carmen Sala guanya la 21K en la categoria general dones.

Fede Server queda segon en la seua categoria en el 21K.

Vicent Sala va aconseguir el segon lloc en la seua categoria en el 21K.

Vicent Sendra aconseguisc el tercer lloc en la seua categoria en el 21K.

Tots vam ser testimonis de les pujades triomfals a eixe podi en Navajas que seria l'antesala dels trofeus del IX Trofeu Dorsal 19, de vegades com estes, els aplaudiments i ovacions que els van embolicar va ser una manera de reconéixer i premiar el seu esforç i el bon paper que han fet en la busca d'un trofeu en el seu club, per la qual cosa per a alguns d'ells va ser un gran premi de consolació.

Però, els autèntics triomfadors del dia van ser els millors en el IX Trofeu Dorsal 19, hem d'estar conscients, que el verdader triomf del dorsalero és aconseguir una bona classificació en el seu Trofeu, que anhela, mostrar el seu estat de forma davant dels seus verdaders companys, que com quasi sempre ens succeïx solen ser els nostres millors rivals en les carreres. 

Moltes vegades hem comparat la carrera a peu amb la nostra vida, i que devem de disfrutar de cada competició com si fóra la ultima en la que ens anem a posar un dorsal en el pit, subjecte com no, amb quatre imperdibles, ja que un mai sap quan arribarà la ultima carrera, així que quan recordem el IX Trofeu Dorsal 19 ho haurem de fer sabent que la satisfacció d'haver participat no és només haver corregut i haver arribat a la meta, no és haver guanyat, sinó tot el que es viu en el camí per a poder arribar en la millor forma possible a eixe dia. 

Per descomptat els que millor en forma van arribar van ser els nostres guanyadors, cada un busqua la millor estratègia per a poder arribar el més amunt en la classificació, uns van triar la distància en què més possibilitats tenien, altres van confiar en la seua velocitat i resistència, altres en la seua experiència i en el seu sexe, alguns van confiar en el desgast produït per la carrera del El verger en els seus rivals, perquè tots sabíem que el triomf en una compensada sempre esta en eixos xicotets detalls que ens costen uns pocs segons que són suficients per a decantar el triomf cap al nostre rival o cap a nosaltres.

El quadro d'honor en el 10Q del IX Trofeu Dorsal 19 va ser el següent:

1º.- Màxim Folques.

2º.- Pascual Sendra.

3º.- Pilar Reina.

El quadro d'honor en el 21Q del IX Trofeu Dorsal 19 va ser el següent:

1º.- Fede Server.

2º.- Raul Tamarit.

3º.- Carlos Siscar.

Però el dissabte també es va córrer en el El verger i també els nostres dorsaleros van pujar al podi; Carlos González tercer en la seua categoria i Anna González tercera en la seua carrera. També vam estar en l'interprovincial a l'aire lliure on Erika quede segona en salt d'altura.

IX Trofeu Dorsal 19

Diumenge que ve se celebra el IX Trofeu Dorsal 19, i enguany com ja sabreu, ens n'anem a Navajas, i possiblement concentrats en la carrera no li prestarem atenció a un personatge que viu en Navajas des de 1636, quan estiguem en la plaça de l'Olmo estarem davant d'un ser que va ser plantat fa més de tres-cents cinquanta anys.

Era en 1636 quan a Navajas se li dóna el titul de municipi i el justícia Roque Pastor planta un om en la plaça del poble, ara eixa plaça s'anomena Plaça de l'Olmo i aquell om a passat a ser un símbol emblemàtic de la població i testimoni de la història dels seus habitants.

Quan l'admirem mentres ens prenem un café, o tal vegada, influïts per l'hora una cervesa en algun bar que ho rodeja, ens adonarem del perímetre del tronc, que és de 6,30m. amb una alçària de 13,87m., i la superfície de la qual és de 227 metres quadrats. Si ens acostem un poc veurem que presenta un tronc curt que es dividix a una alçària de 3'50m. en dos cimales que formen una copa oval-arredonida, tendent a la forma esfèrica. El tronc es troba en l'actualitat completament buit com a conseqüència dels distints agents xilòfags (fongs, insectes, etc.). L'arbre es presenta en un estat de desenrotllament 9 en una escala que va de l'1 (germinació de la llavor) al 10 (mort de l'arbre). 

Si despres fem un passeig pel poble i volem caminar un poc, molt aconsellable, ens trobarem amb els que són potser la principal font de riquesa de Navajas, la seua naturalesa, que atrau tot tipus de turisme (infantil, juvenil, adult ) ja que les condicions són òptimes per a disfrutar del temps lliure i d'oci en qualsevol lloc i a qualsevol edat.

Podem anar al Mirador del Paradís, que esta habilitat per a visites turístiques, es troba en la zona coneguda com a “Cascada del tio Juan”. El bell paratge està replet de formacions originades per l'aigua i abundant vegetació que junt amb les seues vistes s'ha convertit en lloc destacat i d'obligada visita.

També podem desplaçar-nos fins al Salt de la Nóvia, un enclavament de gran bellesa i on podem contemplar l'espectacular cascada del Braçal de 60 m. d'alçària que aboca les seues aigües en un bell paratge on s'ajunten les formes capritxoses que l'erosió ha provocat en muntanyes i riu, amb el verd predominant de la naturalesa. 

No cal oblidar les fonts de Navajas, perquè des del segle XVIII, les aigües de les nombroses i variades fonts han sigut i continuen sent un factor primordial en el desenrotllament turístic del municipi, motivat en gran manera per les propietats mineromedicinals de moltes d'elles, especialment estimades per a aplicacions terapèutiques i curació de certes malalties.

La fama de les fonts de Navajas s'estén, fonamentalment, per les mencionades qualitats de les seues aigües; no obstant això, no hem d'obviar les seues belles estampes ni els passejos, sendes i camins d'accés a les mateixes, podent contemplar una exuberant vegetació.

Com veieu, no sols és competició en este IX Trofeu Dorsal 19, ja la carrera es desenrotlla per una via verda, on podrem córrer i al mateix temps admirar la bellesa de l'entorn, i el gust per la bellesa és senyal de joventut d'esperit.

Quantes vegades hem corregut en carreres en què esgotats per l'esforç busquem amb la mirada quelcom que ens puga donar entusiasme i confiança per a continuar, quantes vegades hem alçat la mirada cap a l'horitzó buscant alegrarnos la vista al mig de tant cansament i només hem trobat polígons industrials després de polígons industrials, doncs açò no ens succeirà en el IX Trofeu Dorsal 19. No és potser la bellesa del paisatge una de la coses que més ens pot ajudar.

Tots ja ho sabeu, l'experiència del bell, de l'autènticament bell, de lo que no és efímer ni superficial és capaç d'allunyar-nos de la realitat i per tant ens pot portar a afrontar eixos moments delicats de la carrera amb més alegria i anim fent que no notem tant el dolor de cames.

En fi, bon IX Trofeu Dorsal 19 a tots i que guanye el millor.