IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

dimarts, 17 de desembre de 2013

La paciencia es virtud vencedora

     “La paciencia es virtud vencedora. La impaciencia es vicio del demonio” Francisco De Quevedo va escriure estes paraules, que il·luminen una important veritat: Necessitem ser pacients, infinitament pacients amb la carrera a peu. Necessitem permetre a les coses manifestar-se en el seu propi temps, l'entrenament i els seus resultats tenen el seu temps.



    Paciència és el que sens dubte estem tenint en els nostres entrenaments i de la que estem veient els seus resultats en la carrera de Rafelcofer amb un primer lloc d'Ana González en la categoria benjamin femení i un segon lloc de Máximo Folques en la general absoluta.
     Paciència, si, ja que mirant com anem millorant en les nostres carreres al llarg dels mesos, no podem menys que estar impactats pel fet que la carrera a peu aparentment es pren el seu temps a pesar de la nostra impaciència. Les nostres carreres i entrenaments són sovint una relació de desitjos frustrats, d'incompliments i d'impaciència humana. És més aïna excepció quan tenim una bona carrera. Nosaltres sempre estem anhelant una bona carrera o un entrenament perfecte per a suprimir el nostre dolor i venjar el desengany, però la majoria de les vegades eixes carreres no ens fan cas i els nostres entrenaments cauen en sacs trencats.

     I així, veiem en les carreres el constant i dolorós crit: “No pot ser!, Una altra vegada no!, Quant de temps més he d'esperar?, Quan, quan?, Per què no ara?”  Som eterns impacients, però la carrera a peu refusa tindre pressa. Per què? Per què els nostres entrenaments són, aparentment, tan lents a actuar? És el món de la carrera a peu insensible al nostre patiment? Per què la carrera a peu és tan pacient, tan lenta en el seu pla quan nosaltres estem patint tan profundament? Per què és tan extremadament lenta la nostra millora a pesar de la nostra impaciència humana?
     El naixement humà pot ajudar-nos a respondre a eixa pregunta. La gestació no pot donar-se pressa, i hi ha una orgànica connexió entre el dolor que una mare experimenta en el naixement del seu fill i l'enllumenament d'una nova vida. I això és també cert en la carrera a peu. L'entrenament és un procés de gestació que no es pot accelerar. Llàgrimes, dolor i un llarg període de carreres són necessaris a fi de crear les condicions per a la classe d'embaràs que porta una bona marca. Per què? Perquè les bones marques i les bones carreres només poden nàixer quan una llarga i penosa paciència ha creat l'espai propi, el ventre virginal en què lo sublime pot nàixer. Potser una altra metàfora pot ajudar-nos a entendre açò.

     Juan de la Cruz, tractant d'explicar com una persona ve per a ser inflamada en amor altruista, usa la imatge d'un tronc cremant en les flames d'una ximenera. Quan un tronc verd és posat al foc, no comença a cremar immediatament. Primer necessita assecar-se. Així, durant llarg temps, permaneix en el foc i espurneja, assecant-se lentament del seu verdor i humitat. Només quan aconseguix alta temperatura, es pot encendre i cremar en flames. Parlant metafòricament, abans que un tronc puga cremar en flames, necessita passar per una certa preparació, una certa sequedat, un període de frustració i anhel. Així, també, la dinàmica de com l'autèntic corredor es fa. Podem disfrutar plenament de la carrera a peu només quan nosaltres, corredors, verds i humits troncs, hem espurnejat prou. I el foc que ens fa espurnejar és l'entrenament necessari.
     Un corredor, moltes vegades, no es fa maratonià simplement perquè no té suficient paciència. La marató mai té pressa, i per una bona raó. La marató només pot nàixer d'una particular classe de ventre, a saber, un en el qual hi haja suficient paciència i bona voluntat per a esperar fins al punt de permetre que les coses succeïsquen segons els entrenaments que tinguem preparats.


     D'ací que, idealment, cada vegada que eixim a córrer hauria d'acostar-nos més al nostre objectiu. Açò no és un insondable misteri: Idealment, tota frustració hauria de fer-nos més disposats continuar entrenant. Idealment, tota lesió hauria de fer-nos més disposats a cuidar-nos. Idealment, tot incomplit anhel hauria d'introduir-nos en una reflexió més profunda i sincera sobre com estem entrenant. I tota la nostra dolorosa impaciència per una consumació que pareix eludir-nos per sempre, deuria, idealment, posar-nos lo bastant encesos com per a cremar en la flama de l'èxit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada