IV "Open Summer Circuit Training"

IV "Open Summer Circuit Training"

diumenge, 29 de desembre de 2013

Rod Dixon el altre Dorsal 19

     Esta entrada, he de dir, potser serà un poc personal però, per això mateix, també potser servirà perquè molts entenguen lo que afecta no sols a qui açò escriu sinó, per extensió, a tot el que se senta corredor.

     Londres, 24 de juliol de 1908, Dorando Pietri entra primer en la marató de l'Olimpíada de Londres, amb el final més èpic d'una marató i en el seu pit un dorsal amb el numero 19, des d'eixe dia el Dorsal 19 entra en la història de la marató.

    27.484 dies després un altre corredor amb un dorsal amb el numere 19 torna a véncer en el que és, segons els neoyorquins el segon final més llegendari de la història de la marató de New York. Han passat 75 anys, 2 mesos i 29 dies i ens trobem a Nova York el 23 d'octubre 1983 i el seu portador és Rod Dixon i el dorsal amb el numere 19 es confirma definitivament en la història de la marató.
     La imatge de Rod Dixon després de creuar la meta és quasi tan famosa com la de Dorando Pietri i encara que han passat els anys i hem passat del blanc i negre al color tot seguix igual, la mística de la marató és idèntica i a pesar que els pantalons de Dorando en realitat eren rojos, en les imatges porten les mateixos colors, els dos també amb bigot i amb el mateix numere de dorsal, el 19.
     Moltes coincidències, bé sabem que si és cert que cada u som distints no sols com a persones sinó també com a corredors, som iguals a l'hora d'enfrontar-nos amb una marató, i com a corredors cada pas que donem el fem, encara que a vegades sense saber-ho, pel camí traçat per tots els maratonians que han convertit la marató en una cosa heroica.
     I açò no és, no vaja a pensar-se això, pur plagi del que han realitzat els altres sinó, al contrari, mera correspondència al seu esforç i sacrifici.
     A vegades, quan ens preguntem sobre el per què de certs esdeveniments que ens porten a córrer una marató o quan volem saber la raó del nostre procedir o quan, simplement, ens fem eixes inquisicions que són tan difícils de contestar, resulta fàcil atribuir-ho a la casualitat, a eixe atzar que ens porta i ens porta sense saber cap a on ni per què.


     Però nosaltres sabem que no hi ha la casualitat ni, tampoc, l'atzar en la nostra vida perquè, de creure açò, deixaríem el discórrer de les nostres carreres i entrenaments en mans d'unes forces inexistents; els corredors ens reconeixem en les mans dels nostres esforços i, ens avenim a fer del nostre entrenament una senda el més recta possible cap als nostres objectius. “Les medalles es guanyen en els entrenaments, el dia de la carrera només se'n va a arreplegar-les”. 
     I encara que no sapiem el per què del que ens succeïx al decidir córrer una marató, estem en la seguretat que serà, sempre, xicotets esdeveniments com estos dos finals d'una marató. I això ja ens basta.
     Per això, quan vam veure la ultima volta a la pista de Dorando no sabíem que això ens portaria amb el passar del temps, a reconéixer, en la marató i els maratonians quelcom especial.
     Per això, quan, el que açò escriu, va veure la imatge de Rod Dixon després de creuar la línia de meta i a Geoff Smith en el sòl, i que  la corredora Carolyn Messner de Manhattan, va ser la ultima corredora dels 14.458 corredors que van entrar en meta i que ho va fer amb un temps de 09:36:49, va reconéixer que hi ha moltes experiències que calia sentir en una marató.


     Per això, quan el que açò escriu va poder adonar-se una calorosa vesprada del mes d'agost de 1984, que Carlos Lopes guanyava la marató olímpica dels Ángeles en una altra carrera fabulosa, hi ha, definitivament, comprés que volia sentir el mateix, volia córrer una marató. I açò no ha sigut per casualitat, ni per sort; ni tan sols portat per les mans de la fortuna. No es tracta d'un encadenament de successos merament fortuït. No.
     Per això, quan diem "Vaig ha córrer una marató"; sabem a què ens estem referint o, almenys, hauríem de saber-ho.
    Per això, hi ha algo diví en una marató, el que els déus de la marató tinguen preparat per a mi, per a qualsevol de nosaltres, a mi no em preocupa perquè depén de les seues voluntats. No obstant això, en eixe camí traçat pels seus desitjos sí que està el meu sender, el nostre, i això sí que deu importar-nos ja que ell corredor, decidix el seu propi destí; o siga, el nostre.
     Quan el déu de la marató parla amb esdeveniments i es manifesta en les nostres vides, i no sabem per què ni per a què, deixa ben clar una cosa: que no pot ser mentida ni falsedat; que, seguint eixe, a vegades, amagat fi que ens té reservat, podem aconseguir reconéixer els nostres objectius, saber on estan les nostres metes i complir amb el que la carrera a peu i per tant la marató va establir per a nosaltres.


     Per això, quan algun fet circumda la vida del què açò escriu, com el final de la marató de València 2013 i no troba explicació al que succeïx ni, sobretot, com acabarà el que s'ha iniciat, resulta, simplement, senzill, i necessari, abandonar-se a les mans de la carrera a peu. Almenys, així, se sap que el goig sempre serà complet.

     Disfrutem durant una mitja hora del vídeo de la marató de New York de 1983, veurem l'èpica de la marató i comprendrem millor el perquè de Dorsal 19.

Per això, en este 2014 que anem ha començar intentarem repartir elogis entre tots els corredors que han portat, inclús sense saber-ho, un dorsal mític, el 19, que els haurà donat satisfaccions i desenganys però sempre amb la il·lusió d'estar realitzant una fantasia arribada no se sap d'on.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada