divendres, 18 d’abril de 2014

Els dos ultims quilòmetres de la XXXII Volta a Peu a Pego.

     Les presses mai són bones però no tinc una altra opció que la de realitzar esta entrada ràpidament perquè demà anem ha provar el circuit i m'agradaria que tot el que vinga a provar-lo el conega en la seua totalitat, i és una danya perquè els quilòmetres finals sempre donen molt de si.
     Estos dos quilòmetres meravellosos, definitius i concloents que anem hi ha recórrer, no són magnífics per ser els últims sinó per que el seu recorregut ens va ha permetre competir sense cap problema.


     Si mirem el plano del circuit ens podem donar compte que podrem controlar a tots els corredors, ja estiguen situats davant de nosaltres com els que estan darrere, si som dels que portem al nostre principal rival en la monyica estos dos últims quilòmetres ens permetran córrer sempre rodejats de corredors, amb l'avantatge anímic que açò comporta. 
     En realitat un bon corredor no deuria canviar res en estos dos últims quilòmetres, quasi sempre les solucions simples són les més eficaces i donen millors resultats, com és la de realitzar tots els quilòmetres de la carrera al mateix ritme. Fàcil i senzill de programar i de realitzar si el circuit fóra pla però com el Pego no ho és ja deuríem eixir amb els ritmes estudiats segons siga el quilometre que estiguem recorrent i no deuríem tindre cap sorpresa en els últims.


     Es diu que un corredor realitza una bona carrera quan no baixa el ritme que tènia previst en cap quilòmetre i molt menys en els últims, i jo diria més, la carrera perfecta és aquella en què el corredor arriba a meta completament extenuat i sense poder realitzar ni un metre més després de creuar la meta, però no per haver esprintat al final sinó per haver repartit totes les seues forces en cada un dels quilòmetres de què consta la carrera. És llavors quan el corredor ha espremut el 100% del seu potencial.
     Els perfils que solem mostrar no són molt exactes però tampoc solen enganyar-nos i el d'estos dos últims quilòmetres ens mostren que el nové quilòmetre és amb tendència a descendir i el desé ens diu que és en lleugera pujada perquè hem de tornar pel mateix indret a meta, molt importants per als més competitius són els 150 metres finals que són en baixada.
     Ja se que no participem en totes les carreres per a acabar “morts” perquè també ens agrada disfrutar de la carrera, i la XXXII Volta a Peu a Pego és, dins del Circuit de la Marina, la segona carrera d'una llarga sèrie de 7 sense ningun cap de setmana de descans i cada corredor ja tindrà pensat els dies en què va hi ha competir al límit i en quals va hi ha recuperar sense estar contínuament mirant el cronometre ni controlant els seus companys.

  
     I és curiosament en les carreres que no volem esprémer-nos al límit però volem mantindre més o menys el nostre nivell on més problemes se'ns presenten ja que caiem moltes vegades en la trampa de voler acumular alguns minuts d'avantatge en els primers quilòmetres per a després anar administrant-los amb el pas dels quilòmetres, si pensem córrer així a Pego perquè els dos primers quilòmetres són amb lleugera baixada possiblement l'ultime quilòmetre de la XXXII Volta a Peu a Pego serà molt dur.
     Penseu una cosa, quan més falta ens faran les nostres forces va hi ha ser quan normalment estem més cansats i açò ens succeirà en la part final, sobretot quan sabem que l'ultime quilòmetre és en lleugera pujada, així que hem de guardar energia les en els primers quilòmetres per a utilitzar-les en els últims.
     Si correm relaxats i ens agrada animar als nostres companys estos dos quilòmetres són ideals ja que podrem aplaudir tant als que van davant de nosaltres com als que van darrere, i si reflexionem un poc nos en adonarem que no és el mateix. Quan aplaudim als que van davant de nosaltres estem executant un acte de justícia i quan ho fem als què van darrere de nosaltres és un acte d'humilitat.
     Ja se que l'important és animar però normalment aplaudim i animem als primers perquè reconeixem la seua grandesa sobre nosaltres o la seua qualitat molt superior a la nostra i pensem que som humils quan el que en realitat estem fent és un acte d'honradesa i de justícia. Per molt difícil que siga reconéixer una qualitat superior a la nostra, el fer-ho no és més que honradesa.


     Realment el merite es té quan aplaudim als que van darrere de nosaltres, la humilitat no va de baix cap amunt, sinó inversament. No consistix en el fet que el més xicotet rendisca homenatge al més gran, sinó que este últim s'incline respectuosament davant del primer.
     Hem d'animar als corredors que van darrere de nosaltres, emocionar-nos perquè sent més dèbils s'esforcen a millorar, la verdadera humilitat consistix en açò, en el respectuós inclinar-se del més davant del menys; del major ant el menor.
     Recordeu, si podeu animeu també als que són inferiors a nosaltres, no perquè el xicotet “té també el seu valor”, sinó que és important precisament perquè és xicotet. 
     Heus ací un profund misteri, no ens calfem més el cap però això si, si les nostres forces ens ho permeten en estos dos últims quilòmetres animem-nos i aplaudim-nos tots.
     Amb un poc de sort acabarem la XXXII Volta a Peu a Pego sense problemes, tots ja sabem el que ens trobarem eixe dissabte a Pego i els canvis que hem realitzat ho són perquè no existisquen durant els dos quilòmetres i mig cap embós i que el pas pels estrets carrers del centre es puguen fer sense aclaparaments.

     Acabe ja, però només perquè m'agradaria que després de la processó del Divendres Sant els que acudisquen demà a provar el circuit no es perden pels carrers de Pego.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada