Ens trobem hui en el passeig Atzaneta, junt
amb el quiosc, i començarem els dos quilòmetres més durs de la XXXII Volta a
peu a Pego i encara que els primers 400 metres ens poden fer pensar tot al
contrari, perquè són plans, hem de saber que en el moment que realitzem el gir
de 180é en l'avinguda Il·lustrat Joan Sala anem hi ha tindre davant de
nosaltres una suau però llarga pujada.
Si hem de triar per alguna tàctica, abans del
gir de 180é caldrà prendre-la. Cal optar. Algunes opcions han de ser preses de
pressa, a la carrera, per descomptat, en l'emergència també podem
equivocar-nos, però l'error més gran és quedar-se amb els braços creuats sense
decidir-nos abans del gir.
Esta clar que la realitat amaga mil sorpreses
que ens deixen a vegades amb un sabor amarg davant del fracàs més desesperant o
amb una alegria estranya davant d'un èxit imprevisible. No tot està davall el
nostre control. A vegades, la dificultat consistix en el fet que ens falta
informació. Sense ella decidir pareix un joc d'atzar on la deessa fortuna dicta
capritxosament la seua llei.
Però abans
d'arribar al quilòmetre quatre ja haurem començat hi ha veure als corredors que
van davant de nosaltres i ha partir del quiosc també podrem veure als què van
darrere de nosaltres, ja sabem quina és la nostra situació exacta en carrera.
Després del gir de 180é podem fer molt, hi ha
temps, distància i suficients dificultats en el circuit.
Pot passar-nos que la dificultat residisca en
un excés d'informació que siguem incapaços de diferenciar i ponderar. En les
carreres he observat diferents estils decisoris. Hi ha corredors
extraordinàriament analítics, rigorosos i precisos. Es manegen criteris,
ritmes, quilòmetres, marques, ponderen alternatives, sospesen conseqüències amb
una elegància i lògica admirables.
Reflexius i perfeccionistes, per excés
d'anàlisi poden desembocar en la paràlisi. N'hi ha més audaços. Corredors
tendents a l'acció entropessen després amb obstacles anteriorment ignorats.
N'hi ha que només es fien de la raó, cartesians implacables recelen de tot el
que escape a la seua experiència. N'hi ha intuïtius i indesxifrables, són
corredors que es guien dels seus instints més viscerals. El cor mana, és
l'òrgan intel·ligent a què les cames han de sotmetre's.
De vegades fer un pas arrere serà una decisió
dolorosa però justa. En altres, no hi ha pas arrere: una nova situació ens
demana un nou pas avant, una nova decisió, tal vegada heroica, per a aconseguir
el nostre propòsit.
Tenim davant de nosaltres uns 1500 metres tàcticament
meravellosos, hi ha tantes formes d'afrontar-los com possiblement corredors
estiguen en esta XXXII Volta a Peu a Pego però ja sabeu a viure s'aprén vivint
i a córrer s'aprén corrent.
Decidir és més fàcil si tenim a algú al
nostre costat. Si correm amb un amic que sabem no ens deixara sols. Si el
nostre amic és un rival llavors és una altra història però segurament la nostra
història en la XXXII Volta a Peu a Pego s'escriurà i quedara escrita en estos
dos quilòmetres que ara acabem de presentar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada