L'alegria del bé alié

     Un dels tòpics més comuns és el que Espanya és el país de l'enveja per excel·lència. No seré jo qui negue la seua existència, en el passat i en el present, ni el fet que és un factor amb què cal comptar.

     El que succeïx és que l'enveja “tristesa del bé alié” és essencialment negativa i a mi el que em succeïx és que tinc enveja “positiva”, que no se bé si existix o em l'estic inventant al veure com ho estem fent de ben totes les setmanes i en totes les carreres en què participem, perquè cada vegada són més les satisfaccions que ens emportem al veure les classificacions.

     A Calp i la Roda tenim un exemple igual que el diumenge el vam tindre en la carrera solidària de Dénia, en la mitja de Moncada, en la marató de Paris, en el Campionat Escolar que es va córrer a Pedreguer i en el cross de Sant Vicent del Raspeig, i enveja positiva no sols dels què van aconseguir algun trofeu si no del bon estat de forma de la majoria dels corredors de Dorsal 19.

     Pensant-ho bé, el que m'interessa mostrar és l'existència de l'actitud inversa a l'enveja, l'alegria del bé alié.

     Persones molt pròximes a cada un de nosaltres fins i tot les més llunyanes, s'alegren totes les setmanes al veure'ns en les classificacions de les carreres, quelcom que directament no té res a veure amb ells, i que es referix a uns corredors d'un club de què res tenen a veure. I es tracta de persones de tots els nivells imaginables, de Pego i fins de fora, en menor proporció, com és natural.

     Jo, que tots els dies em relacione amb gent molt distinta i que em moc molt per Pego puc observar com cada vegada són més els que em pregunten per les carreres en què participem, gent que res té a veure amb la carrera a peu i que s'alegra al comprovar que cada vegada som més els que ens dediquem a este esport.

     No és difícil, entre persones ben nascudes, que se'ns acosten per a interessar-se quan tenim algun problema, algun malalt en la família o alguna defunció; un dels pocs trets positius i excel·lents de la nostra època és el sentit de solidaritat, el sentir-se afectat per les carències o problemes que succeïxen en qualsevol lloc del planeta.

     És menys freqüent, per això m'alegra tant, la participació, no en els mals, sinó en els béns; i és encara major la meua satisfacció quan no es limita a la felicitació, sinó que comprove que s'alegren.

     Portem molt de temps realitzant carreres i promocionat la carrera a peu a Pego, estem en la XXXII edició de la volta a peu, pel que hem viscut sempre en familiaritat amb el nostre poble, l'haver repassat i repensant, l'haver reflexionat llargament sobre la Volta a Peu per a intentar millorar-la, m'ha portat a una estimació del nostre poble superior a l'habitual. I açò s'estén al present i per tant, a les possibilitats del futur pròxim.

  

      Ens alegrem totes les setmanes quan ens pregunten On vau anar a córrer? I la setmana que ve? I al contestar-los ens insistixen Guanyeu quelcom? I ens toca explicar-los qui és eixe “calafat” que té un fill i una filla que pugen al podi de tant en tant, o dir-los qui és el perruquer que esta sorprenent a tota la comarca o eixa dona que treballa en la piscina que contínua arreplegant trofeos o el chiquillo de Beniali i és que la gent del meu poble s'alegra dels seus corredors i s'alegren també quan els diem que són molts els que no guanyen cap trofeu però que tots els dies ixen a entrenar per als caps de setmana anar a córrer, i llavors se sorprenen i ens diuen Eixe de la falla la Font! El del magatzem de fustes! El fuster! El de les begudes! Tots eixos també córrer! I d'Orba i Murla! s'alegren i amb ells jo també.

     Totes estes xicotetes coses ens revelen que hi ha curiositat i capacitat d'assabentar-se de tot el que succeïx amb la carrera a peu, que hi ha respecte pel que fem i em pareix preciós. Cal prendre possessió d'això, atresorar-ho, potenciar-ho, incorporar-ho al nostre club i a la XXXII Volta a peu a Pego. Tinc avidesa de tot el que puc esperar, del que podem fer el 3 de maig, enmig de dificultats que només haurien de ser un estímul i no un motiu de desànim. 

     No puc deixar passar l'ocasió per a agrair estes senyals positives, encara que la seua importància siga molt reduïda. Si les desatenguera seria una ingratitud i una lletja manifestació del nostre comportament. Especialment, perquè les mostres d'alegria que rebem vénen de fora del món de la carrera a peu, i el no reconéixer-ho és injust, precisament a qui ha sigut generós.

     Intentarem fer, de pas, menys fàcil la influència de les “ànimes lletges”, que infecten amb rancor la convivència i enfosquixen l'esdevenidor de tots. Arreplegarem escrupolosament lo valuós, positiu, esperançador, el que fomente la convivència i la concòrdia i si ens és possible fer-ho germinar i difondre's.

     Gràcies, per tant, a tots els que desinteressadament ens alegren i ens recolzen amb les seues mostres d'interés i felicitacions. Gràcies a tots els que s'alegren del bé alié. 

MARATÓ DE PARIS.

Alberto Pons Soriano: 03:30:16.

MITJA DE MONCADA.

Fede Server: 01:41:15.

SOLIDARIA RAQUEL PAYA DENIA.

Maximo Folques: 00:23:24.

SAN VICENT DEL RASPEIG.

Jorge Alcaraz: 00:25:19.