Els 7º i 8º Qm de la XXXII Volta a Peu.

     Anem ara amb dos quilòmetres que podríem perfectament denominar de transició, venim d'allò més difícil i anem ha enfrontar-nos amb lo definitiu, així que podem dedicar-los a relaxar-nos i a disfrutar-los perquè passem dos vegades per la zona de meta i pels estrets carrers del centre de Pego.

     Són quilòmetres d'espera, d'admirar l'ambient, de recórrer el centre de Pego corrent i d'agafar aire per a la part final.

     Són ja 7 els quilòmetres, que hem superat progressivament, metre a metre fins a arribar fins ací. Per descomptat les coses han canviat des de l'eixida. Les cames, per exemple, no són les mateixes, però a pesar que les coses hagen canviat, les paraules que se'ns diran quan passem pel passeig Cervantes seran d'anim i ens recuperaran de quasi tots els nostres mals.

     Caldrà plantejar-se, per tant, què hem de fer en estos dos mil metres, com hem de córrer-los.

     Podem, per exemple, dir-nos a nosaltres mateixos: “Jo he entrenat, jo porte més de la mitat de la carrera, jo estic on volia estar. Tot això, Es nota realment? No hauria de notar-se més? En què podria notar-se més?”. I dir-nos també: “Per descomptat la carrera no esta exempta de dificultats. Sóc conscient d'això? Sóc capaç d'afrontar el que em queda?”.

     Estos dos quilòmetres són de preparació, es tracta de consolidar el que ja hem aconseguit i de donar-li impuls. Això pot paréixer potser molt general però convé recordar-ho.

     Podem dir-nos a nosaltres mateixos que som corredors, que volem ser-ho més, i que creem fermament que l'entrenament que hem seguit és absolutament valuós. I hem de mirar com estem, fer un examen al nostre cos per a descobrir què nous passos podríem potser donar.

     És necessari, així mateix, que els espectadors i amics que es troben en zona de meta sàpien oferir tot el suport i anim que ajuden a eixa consolidació i impuls. Per ací ha de caminar la música i l'ànim del locutor en la megafonia.

     Però pot haver-hi també un poc més: es podria dir que el corredor que espera la part final de la carrera és viu mentres espera, mentres en el seu cap tinga un objectiu que complir en la part final. I al corredor se li reconeix per les seues esperes: la nostra “estatura” com a corredor es pot mesurar pel que esperem, per allò en com esperem. Cada un de nosaltres, per tant, especialment en estos dos quilòmetres que ens prepara per a la part final, pot preguntar-se: jo, què espere? Quin objectiu tinc per a la XXXII Volta a Peu de Pego?

     Els dos passos pel passeig Cervantes i pel centre de Pego, amb els seus estrets carrers i els seus bol·lards, ens indicaran que ens trobem en uns quilòmetres peculiars.