Una qüestió de sentit comú.

     Com ja va sent habitual en els últims anys cada vegada que arriba el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, tenim prop la Carrera de la Dona a Pego, enguany com tots sabeu serà el dia 12 de març a les 17,00 en la Plaça de l'Ajuntament i com tots els anys podem caure en la trampa de prendre en consideració als que pensen i diuen que estes commemoracions no servixen per a res.

És veritat que en nombroses ocasions s'ha pogut pecar d'excés, però no és menys cert que, encara que siga una vegada a l'any, es posen en relleu moltes realitats ocultes.

Afortunadament a Espanya hem avançat a un velocitat de vertigen pel que fa a legislació laboral i igualtat, no obstant això queda molta discriminació que dies com este s'encarreguen de recordar.

I és que no pareix propi que en ple segle XXI més de la mitat de les dones treballadores cobren menys que els hòmens per idèntic treball o que siguen acomiadades per quedar-se embarassades.  Estos atemptats, i més, continuen ocorrent en l'Espanya de 2011 pel que la seua denúncia, per justícia i no per feminisme ranci, és obligada.

En el món de la carrera a peu pràcticament no existix ja cap diferència entre ser home o dona, encara que molts, quasi tots, diuen lluitar per la igualtat i s'ufanegen d'això com si el terme en si mateix representara un valor indiscutible.

Se'l menciona com si el vocable tinguera una aura especial, una benedicció superior, com si es tractara d'una virtut superlativa, d'una utopia per la qual valguera la pena treballar incansablement.

Nosaltres com a corredors haurem de dir, sense voltes ni embuts, sense voltes ni eufemismes, que la igualtat, eixa de què tant parlen, és l'atribut que menys descriu als corredors. Els individus no som iguals en quasi res. Si alguna cosa ens distingix, són les nostres diferències, allò que ens fa naturalment distints.

No ens pareixem ni físicament, ni en la nostra personalitat, molt menys en les intransferibles vivències que ens toquen en sort. Tot, absolutament tot, ens fa sers infinitament distints, i eixa desigualtat, si que és un qualitat, una característica única i irrepetible.

Són les nostres diferències, les que ens fan buscar entrenaments diferents per a continuar millorant en les nostres marques. És justament això el que ens ha permés hui en dia poder córrer tantes maratons. Eixes disparitats, ens fa creatius, competitius i es convertix en el principal motor que ens mobilitza prou com per a aplicar-nos i superar-nos a nosaltres mateixos.

Però tornem al Dia Internacional de la Dona, que és quasi una qüestió de sentit comú, ja que resulta desitjable que tots juguem davall les mateixes regles. Es pot pretendre igualtat davant de la llei, enfront dels objectius criteris que regixen la convivència humana, però només això, només eixa qüestió de rutina.

En les carreres a peu, caldrà comprendre que les diferències, la desigualtat i les nostres pròpies particularitats, han de ser benvingudes. Per això, resulta difícil entendre com eixa paraula, igualtat, ha passat a ocupar un lloc de privilegi en els discursos, i com la seua implementació efectiva ha significat desposseir-nos de la nostra pròpia singularitat, buscar sistemes per a igualar classificacions ja siguen a temps real, temps compensat o traure coeficients segons l'edat només han de ser com una curiositat, una cosa simpàtica, sense més.

Per això, tornant una altra vegada a la diferència baró-dona, esta no es xifra a tindre diversos rols. La major part dels treballs són intercanviables. I precisament per la diferència és bo que els equips laborals estiguen formats per hòmens i dones. En cada activitat es fa necessària la cooperació dels dos sexes, quant als seus matisos femenins i masculins. 

Per això el baró ha d'estar més present en la família i la dona en la societat. Fa falta anar cap al que es podria descriure com una família amb pare i una cultura amb mare.