Bogeria quixotesca.

     ¿Estem bojos? Moltes vegades s'ha parlat de la bogeria dels corredors i que bé ho retrata el ja famós poema de Marciano Duran “Eixos bojos que corren” i com no recordar al nostre boig més famós, Don Quijote.

     Alonso Quijano, com tots els corredors, era un home la vida del qual era prou normal, fins que decidix acostar-se, no com nosaltres a participar en carreres, si no a la lectura de novel·les de cavalleria i cau en un estat de fascinació tal que li resulta molt difícil no sentir la pròpia vida com una nova aventura de cavallers i espadatxins, mentres que nosaltres ho fem també en un estat d'embruixament per la carrera a peu i ordenem la nostra vida al voltant de les carreres i els entrenaments.

     Els corredors posseïm la mateixa bogeria que Don Quijote i moltes vegades posseïm fins al seu mateix semblant,”Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cincuenta años; era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro, gran madrugador y amigo de la caza”, encara que les nostres coincidències van més lluny.

     S'inventa un nom, Don Quijote, una enamorada, la tal Dulcinea del Toboso, i junt amb el seu escuder, Sancho Panza, emprén el camí amb l'objectiu de canviar el món, els corredors ens inventem un nom, Dorsal 19, un amor, la marató y la carrera a peu, i junt amb els nostres companys i amics ens llancem a la conquista de les nostres marques i d'uns reptes que només nosaltres som capaços de veure i de valorar.

     La novel·la de Miguel de Cervantes mostra a un protagonista bonàs però certament embogit, incapaç d'analitzar la vida amb els ulls de la raó, segons ho expressara el seu fidel company, Sancho Panza: “era un pobre caballero encantado, que no había hecho mal a nadie en todos los días de su vida.”, que definició tan pròxima a la que fan moltes vegades de nosaltres.

     Les nostres aventures de corredors com les de Don Quijote no ajuden a contradir la nostra demència, el nostre enfrontament als reptes més grans com les maratons i l'afany de realitzar les nostres marques són els seus molins de vent creient-los gegants, o contra el ramat d'ovelles que afirma que es tracta d'un exèrcit, no fan més que corroborar el mal estat de la ment de Don Quijote i moltes vegades del nostre.

     Els corredors no tenim cap malaltia mental, estem bojos com Don Quijote.

     Però la bogeria d'este afectuós personatge, al final del llibre, un dia acaba, quan torna de les seues aventures, desistix de totes les històries cavalleresques i decidix convertir-se en pastor. Però així com la bogeria desapareix, també ho fa la vida, lentament es va emmalaltint, fins que finalment mor. Poden fer-se diverses interpretacions d'este fet, personalment m'incline per una: crec que la bogeria és la que salva al Quijote de la tristesa, la inconsciència que porta el trastorne produïx conformisme, per això al recuperar el seu sa juí, es veu invadit per una càrrega molt profunda de desolació, tristesa i melancolia, i tan profunda és que el porta a la mort.

     Els corredors som verdaderament com al Don Quijote?, és fàcil que així siga.

     Don Quijote és un home apassionat, lluitador acèrrim fins a les últimes conseqüències i desitjós de canviar el món, totes les qualitats pròpies d'un boig, d'algú que no té por de res i que s'atrevix a viure de forma completament inversa a la plantejada per la societat.  I nosaltres, els corredors no ens apassionem amb el nostre esport i vivim d'una forma diferent de la resta dels nostres amics i familiars, no presentem les qualitats d'un boig quan no atenem a les raons lògiques i ens llancem a córrer amb pluja, fred, vent, calor i inclús quan estem refredats i lesionats.
     Però quan Don Quijote torna a casa i recupera el juí també deixa d'existir tota il·lusió de viure, per això, mor.

     Mor perquè el que li permetia viure era la seua il·lusió de ser un cavaller errant eixe era el seu motor per a voler romandre amb vida, no necessitava més que això, li bastava la fantasia i la bogeria de voler experimentar les aventures de ser cavaller.

     Molts de nosaltres som tal vegada com Don Quijote i esperem que no se'ns acabe mai la il·lusió per córrer, ja que una xicoteta bogeria pot ser la forma més sensata d'aconseguir la felicitat que només una vida viscuda amb passió i sense temor de res val realment la pena ser viscuda.

     Estem enamorats de la carrera a peu i, encara que eternitzar-se en ella pot ser la cosa més desgavellada que poguera existir, en este món tot és possible i romandre en esta bogeria pot fer-nos aconseguir la dita que tant busquem i fugir de la vida monòtona i rutinària que teníem abans de conéixer i practicar la carrera a peu.

     I nosaltres continuem amb la nostra bogeria quixotesca i després d'una nit de carnestoltes ens n'anem a córrer uns a Palmera altres a Ondara i diversos a Orihuela, ja ho va dir la primera guanyadora d'una marató olímpica en els Ángeles 1984, Joan Benoit Samuelson: “Com cada corredor sap, córrer és un poc més que posar un peu davant de l'altre, es tracta del nostre estil de vida i del que som”.