La paradoxa del club organitzador

     Si el camí de la carrera a peu fora fàcil i el poguérem recórrer amb paciència, sense esvarons ni equivocacions i no ens haguérem d'esforçar moltes vegades fins a l'extenuació tal vegada no tindria l'atractiu que posseïx.

     Però, com ens canta Rebeldes en – Si no hubiera que correr- “es duro, es salvaje y muchas veces no tiene compasión”. I no ho és només en l'aspecte físic, sinó també el psicològic, moltes vegades per la falta de millores i per l'excés de lesions. És dur córrer i l'existència dels clubs moltes vegades ens ajuda a superar els problemes i és que els clubs estan creats també per a això, per a donar respostes i facilitar la tasca de córrer. 

     Com molts clubs Dorsal 19 també s'enfronta tots els dies amb el repte d'ajudar als corredors i al mateix temps amb la labor de portar i acostar a tota la gent, la carrera a peu i ho fa entre altres coses organitzant una carrera a peu i com molts clubs també s'enfronta a la paradoxa d'haver d'organitzar-la, no per als seus corredors sinó per a altres corredors,"Una carrera per a corredors, sense els meus corredors". També és dur i salvatge per als clubs este món de la carrera a peu.

     A pesar de tot, el club sap que ha de complir la seua comesa. Com a organitzador i al mateix temps com a corredor, com a organitzador sap que ha de procurar que la carrera este bé muntada i servisca per a promocionar la carrera a peu i com un grup de corredors que és, li agrada córrer en sa casa per a mostrar la carrera a peu en el seu poble.

     Un club quan arriben eixos dies de preparació de la carrera sent el mateix que sentiria, si existira, un club de futbol que entrenara i es preparara en el seu camp però que jugara tots els partits fora de sa casa, i la mateixa contradicció sent el nostre club de corredors quan els aficionats un dia que hi ha carrera no veuen córrer a cap conegut, igual que els succeiria als aficionats al futbol que no veurien jugar a cap equip local.

   Algunes vegades és molt complicat compaginar les dos facetes amb èxit, Com promocionar la carrera a peu a Pego sense els corredors de Pego?

     Per un costat tenim que la pràctica de la carrera a peu no deu constituir-se en la màxima aspiració d'un club. Limitar-se a córrer, entrenar i participar en carreres seria sinònim d'una existència apartada de una meta a què tot club de corredors ha d'aspirar: la promoció i divulgació de la carrera a peu i al mateix temps el seu practica.

     Per un altre costat tenim que la divulgació de la carrera a peu no és tasca senzilla, sobretot quan només disposem de dos ocasions per a mostrar-la durant tot un any, un club pot treballar tot un any per a la preparació de la Volta a Peu, aconseguir un reconeixement de tots el clubs, si ix bé, i tindre la satisfacció d'haver realitzat una bona labor per la carrera a peu. Però la diferència entre organitzar una bona carrera i aconseguir que haja servit perquè Pego conega i s'enamore d'este esport moltes vegades és molt gran.

     Per això, una bona XXXIII Volta a Peu a Pego no és sinònim de fer tot de manera perfecta, sinó que és fer molt per la carrera a peu, deixant a vegades al club amb algunes ferides que costa curar.

     És curiós, però moltes vegades s'aspira a organitzar la carrera perfecta sense pensar com anem hi ha deixar al club. Es vol ser un bon club, oblidant que en realitat no ho podrem aconseguir per eixe camí, sinó que a més, moltes vegades, ser un bon club residix no a tindre una gran carrera, sinó a posseir corredors que se senten orgullosos de pertànyer al dit club.

     Com veieu un tema interessant sobre el qual reflexionar ara que s'acosta la Volta a Peu, no és transcendental ficar-se en estos maldecaps ni crear cap polèmica ni tan sols començar un debat, tan sols és una reflexió sorgida en estos dies de llargs passejos i amenes conversacions en què l'organització i posada en marxa de la XXXIII Volta a Peu a Pego a estat també present.

Confiant que no s'assemble en res a eixa paradoxa del cirurgià quan ix del quiròfan: “l'operació va ser un èxit, però el pacient ha mort”.