Un lloc per a tots.

     Se'ns acosta l'XI Trofeu Dorsal 19 i hem d'anar entrant a poc a poc en contacte amb el que ens trobarem. 

Sabem, encara que no podem saber qui són, de moment, que tots els dorsalers inscrits en la Mitja Marató de Gandia i les seues 10k entren a formar part dels participants d'este XI Trofeu Dorsal 19 i de les classificacions que resultaran d'ells, sabem també que tota l'organització és a càrrec del club de córrer el Garbí, encara que els resultats de l'XI Trofeu Dorsal 19 només se sabràn quan entre l'últim dorsaler en meta i es tinguen les classificacions oficials per a poder calcular el coeficient de cadascun, esperem que en les postres del dinar en el bar Rafel ja puguem donar els premis.

 No obstant això, amb els caminantes no comptarem amb l'ajuda del Garbí, de moment, per la qual cosa haurem de fer un xicotet esforç per a organitzar nosaltres la caminada. He de dir que la ubicació de la nostra carpa no la sabem de moment perquè estem esperant que el Garbí ens indique la seua ubicació. En ella entregarem els dorsals als caminans i un xicotet record, així com es podrà utilitzar com a guarda-roba si fora necessari per a tots els dorsalers.

Apel·lem al sentit comú i bon gust dels dorsalers perquè la imatge que sens dubte mostrarem eixe dia al Grau de Gandia siga la millor possible i siga un reflex de la nostra realitat com a club de corredors.

No faria falta repetir-ho, però sempre hi ha lloc, sempre hi ha un lloc per a un corredor en Dorsal 19 i per això intentem ser un lloc per a tots. La platja de Gandia i el bar Rafel després seran en eixe dia el lloc de trobada i una oportunitat per a la salutació i l'intercanvi.

Clar que també hi ha conflictes, amb els embolics d'una organització que malgrat els desvetlaments mai aconseguix per a acomodar prou. Però això és de lluny el menys important; només confirma que estan els peus en la terra, i que fins i tot amb els millors intents també en estos dies de carrera compartida som tots corredors en procés per a millorar i gaudir més de la carrera a peu.

I eixa manera de ser es veu, es toca, sé fa olor durant la carrera del club que en Dorsal 19 ens agrada denominar-la Trofeu Dorsal 19.

Fins a uns dies abans anirem apuntant-nos al dinar, obrirem la calculadora de coeficients, entenent els circuits i les tàctiques que usarem en les carreres. Els caminans mirant el recorregut que més els abellir anar. Els més veterans, més tranquils, ho observaran tot amb un lleuger somriure i esperaran. I el que podem assegurar en estos dies d'espera és que allí, eixe dia, hi ha lloc per a tots.

La loteria ja ens ha tocat!

 

La loteria ja ens ha tocat!.

No sé el que succeirà en altres països, però, ací a Espanya, l'època nadalenca és temps de loteria. És quasi impossible evitar la compra d'algun dècim o participació.

Normalment, en un blog de corredors, un esperaria ara una diatriba contra el materialisme, l'afany de guanyar diners, la fugida de la realitat… però la veritat és que seria un hipòcrita si diguera una cosa així, perquè comprenc perfectament a la gent que s'il·lusiona amb la loteria. No se senten satisfets i estan desitjant que alguna cosa canvie en les seues vides per a millor. Desitgen un benefici imprevist, inesperat. Volen alguna cosa que els permeta somiar que demà serà diferent d'ahir, una cosa nova que no siga la rutina grisa de tots els dies. És que això és una cosa dolenta?

El problema de la loteria no està en el fet que la gent somie amb una cosa distinta, nova i millor o que desitgen rebre un gran premi sense haver-ho merescut. Ni tampoc és un problema que la loteria no toque pràcticament mai. El problema és que, fins i tot quan finalment toca, no canvia res: després de l'emoció dels primers dies, la insatisfacció pels entrenaments no realitzats, el desig de millorar i d'anar baixant les nostres marques continuen amb la mateixa força. Els corredors amb una bona situació econòmica que conec tenen els mateixos problemes que els altres, els mateixos sofriments, la mateixa insatisfacció, els mateixos desitjos que no s'assacien amb res. Potser van somiar que, quan tingueren molts diners, podrien entrenar més, tindrien millor material i les carreres serien estupendes, però de seguida van veure que els seus desitjos no es complien.

Precisament per això, els corredors podem dir i sobretot els dorsalers que ens ha tocat la loteria de Nadal, però la verdadera, que està darrere del desig de l'home de guanyar premis i rebre herències o regals i que és l'única que realment assacia els nostres desitjos. Dorsal 19, som dorsalers, potser somiàvem durant anys que les coses canviarien i correríem una marató, en què els nostres sofriments entrenament rere entrenament tingueren un sentit, en què algú ens ajudaria i ens donaria suport… i els nostres somnis s'han complit. Ens ha tocat el gran premi, som dorsalers.

Dorsal 19 ens va ajudar i ens va aconsellar quan érem uns principiants, no ens va rebutjar perquè érem “perkins", sinó que ens va suportar amb magnanimitat i paciència, aconsellant-nos i acompanyant-nos en eixos moments en què els resultats no ixen o ens lesionem.

I això és una cosa molt més inesperada que un premi de la loteria: “Qui de nosaltres hauria esperat mai tanta generositat?”.

I com podem respondre a això els dorsalers? Imitant el que Dorsal 19 vol inculcar als seus corredors. Si algun dorsaler va carregar amb les nostres frustracions, mals resultats i ens va ajudar, carreguem també nosaltres amb els dels altres, tirant-los sobre la nostra esquena. No de manera teòrica, sinó concreta i real: fent costat al que està lesionat, escoltant al dorsaler pesat al qual ningú vol aguantar, no criticant al que ens fot, fent costat al que ens està sempre atacant. Si Dorsal 19 ens va acollir quan estàvem mal, també nosaltres devem i podem ajudar als que comencen o no troben la solució als seus problemes d'entrenament, sense murmurar contra els que no donen suport a les nostres idees i que ens fan la vida impossible, acceptant al company barrut que només vol beneficiar-se i sempre ens deixa els problemes i que ens odia injustament perjudicant-nos en tot el que pot.

La major part de les vegades, eixos dorsalers no es donaran ni compte del que fem. Fins i tot ens criticaran per això. I això és bo, perquè així ho farem per a millorar al club i no perquè ens vegen. No obstant això, a vegades podran sorprendre's que algú els done suport o els ajude quan es mereixen ser odiats, que una persona els perdone en comptes de guardar-los rancor pel que han fet, que el seu company d'entrenament els continue secundant malgrat ser uns miserables. 

És a dir, se sorprendran de rebre un benefici inesperat, que els haja tocat la loteria de Nadal sense haver comprat un número.

XI Dorsal 19. Alegria i celebració.

     Entrarem ara en la part on explicarem com es desenrotllarà l'XI Trofeu Dorsal 19. El XI Trofeu Dorsal 19 és el que comunament es diu carrera del club en la majoria dels clubs, una carrera en la qual nosaltres hem afegit una part de competició i una altra de turisme en intentar portar-la a llocs on resulta estranye acudir en solitari. 

Un trofeu en el qual s'intenta que puguen participar tots i per això s'intenta igualar les diferències que existixen entre tots nosaltres, una quimera és veritat, però ens agrada pensar que tots tenim una oportunitat d'estar entre els millors. El sistema que usarem és el clàssic, cada edat, sexe i distància tenen un coeficient i segons siga la marca en la distància triada es trau un percentatge que ens donarà als tres millors en cada distància.

Per si algú té curiositat utilitzarem la taula següent: https://atletismomaster.es/mastercalc/index

En el cas dels caminants al no existir una competició, estem estudiant encara el millor mètode, però tres trofeus segurs que hi haurà.

Ja sé que aconseguir que tots tinguen les mateixes oportunitats és quasi impossible. Tots som iguals en dignitat, encara que som diferents, ja que la qualitat física està distribuïda de mode divers i l'edat ens afecta de forma diferent de cadascun de nosaltres.

La invitació que ens fa l'XI Trofeu Dorsal 19 al fet que passem un dia alegre i divertit és el que ens fa a tots iguals, perquè la carrera a peu suposa també competir contra la tristesa i el descoratjament.

El més important –la raó última per la qual molts correm i participem en carreres– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats d'este esport i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

Aquell corredor que descobrix eixe tresor que és la carrera a peu deixa moltes coses per a poder aconseguir els seus objectius i sap que els esforços, sacrificis i dificultats que puguen acompanyar la consecució d'este tresor no són suficients per a extingir eixa alegria. És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria “amb cicatrius”. Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa “sentir-se viu”, la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i “encarnació” en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de jugar, de divertir-se, de fomentar llaços lleials d'amistat… I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. Perquè en l'esport no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira corrent, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure l'XI Trofeu Dorsal 19 “celebrativament”, sabent alegrar-se amb el triomf del company i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar el carinyo que es té en este cas amb la carrera a peu. L'alegria és un do i, ja siga en l'esport o en la vida, sempre està basada en l'amor que tinguem ja siga a les persones o com en este cas a un esport.