Diuen i pareix cert que “no hi ha festa sense vespra” i la marató de València devia tindre la seua vespra. La Mitja Marató de Benidorm va ser l'antesala. Però saludem abans hi ha tots els que es van avançar a la gran festa del diumenge.
Com no podia ser d'una altra forma i com ens ve ja sent habitual la vespertina Mitja Marató de Benidorm va estar a l'altura del que s'esperava d'ella, va ser una gran carrera que a més era l'objectiu de diversos dels nostres corredors en este principi de temporada.
Els temps realitzats pels nostres corredors ens ve a demostrar que li estem agafant el truc a les distàncies llargues i cada vegada són més els corredors que s'animen a participar en les Mitges Maratons.
Esta carrera era homologada pel que les seues marques entraven en eixa simpàtica llista de millors i pitjors marques de la temporada i la pitjor marca va ser batuda, encara que pense que contínua sent una bona marca que estic segur que es tornarà a moure.
Dorsal 19 esta il·lusionat, es pot observar quan es parla de la carrera a peu amb algun dels seus corredors. Estem il·lusionats amb l'organització de la II Mitja Marató, il·lusionats amb els entrenaments que realitzem, se'ns veu il·lusionats en els esmorzars i sopars que realitzem i en estos dies estem molt il·lusionats amb la Marató de València i La Mitja Marató de Benidorm.
Però saludem primer a tots il·lusionats que no il·lusos per la carrera a peu.
Sense il·lusió no hi hi ha avanços, ni progrés, ni heroisme. Sense il·lusió no entrenaríem amb la força que ho fem. La il·lusió dóna ganes de viure i disfrutar de les tertúlies i de les carreres.
La il·lusió per córrer ens espenta, ens arrossega, ens tira, ens fascina pel seu contingut i posa en marxa la motivació. És com sentir-se hipnotitzat davant d'allò que volem aconseguir.
No poques vegades la realitat del nostre estat de forma se'ns presenta “gris”, enormement normal, no seguix el camí que ens agradaria, i per tant, estem desproveïts d'incentius. És veritat que a vegades passem per períodes que no som capaços d'entrenar ni de córrer com ens agradaria però detinguem-nos i pensem; Per què, en compte de mantindre fixa la nostra vista en el component negre del gris, no impregnem molt més la nostra mirada del component blanc?
Estar il·lusionat amb una marca, d'acabar una marató res té a veure de ser un il·lús.
L'il·lús distorsiona la realitat, fuig del seu compromís amb la realitat, s'encreua de braços i no actua. L'il·lús és el que es deixa enganyar. És el que viu només de somni, d'utopies, de quimeres, de fantasies o de mites, però res fa per portar una cosa a la pràctica. L'il·lús somia, però mai es desperta per a posar en pràctica eixe dolç i heroic somni.
De fet només fins a 1982 el diccionari de la Reial Acadèmia espanyola no va arreplegar el terme il·lusió com alguna cosa positiva: “Il·lusió és esperança en el compliment del algo que pareix especialment atractiu. Viva complaença en una persona, cosa, tasca”.
El corredor il·lusionat gaudix d'un sentiment vital generador d'optimisme, sap canalitzar totes les seues energies cap a l'èxit del seu objectiu. Al corredor il·lusionat no li espanta el futur, perquè es projecta cap a ell amb esperança. Veu les carreres i els entrenaments amb verdadera simpatia i el que no pot comprendre ni dominar ho eleva fins al pla de l'esperança o de la certesa. El corredor quan esta il·lusionat posa en pràctica els seus grans somnis, amb motivació, amb voluntat, amb sacrifici.
El corredor il·lusionat sap veure el costat positiu i aprofitable del seu estat de forma. Ja que tot home amb il·lusió és un home creador. El corredor amb il·lusió és el contrari del nihilista: este s'angoixa i l'il·lusionat s'entusiasma. El nihilista nega els valors; l'optimista els afirma, proclama i realitza. El nihilista considera inútil quant existix; l'il·lusionat exhibix un ànim mescla d'entusiasme i de devoció pel món i per la vida. El nihilista ataca als valors; el passota (nihilista sense causa) és indiferent davant d'ells. La persona il·lusionada i entusiasta s'obri per complet a tot el que signifique valor, vinga d'on vinga.
La il·lusió és, per tant, l'ingredient que mou tota vocació, és l'ingredient que necessita tot corredor per a emprendre i disfrutar d'un entrenament per a acabar una Marató.
En Dorsal 19 tenim eixa il·lusió, ens sentim vius i cuejant, tenim els nostres objectius per al 27 de novembre i somiem de traure el millor de nosaltres, ens creixerem davant de les dificultats i arribarem a eixa cima que ens hem plantejat.
I és que la il·lusió no és valorar en excés el nostre estat de forma i exagerar els nostres objectius emportant-nos a ser uns il·lusos, orgullosos i superbs que ens creguem superiors als altres, m'estic referint a les conegudes actituds del presumptuós, jactanciós i envanit que creu saber-ho tot.
Estem il·lusionats és veritat, però tenim de parar atenció en no ser vanitosos. El corredor vanitós no té una altra il·lusió que realitzar una marca o acabar una marató amb el sol objectiu que pel de fer-se reconéixer i estimar pels altres.
Si el 27 de novembre del 2011 acabem amb èxit la marató cal parar atenció i no ser orgullosos i mirar als altres corredors per damunt del muscle, “des de dalt”; ni procurarem ser vanitosos i mirar com en un espill en què veiem reflectits els nostres mèrits a través de l'aprovació i admiració dels altres.
Així que atenció de convertir-nos en corredors orgullosos i vanitosos, perquè encara que pareixeria que ens moguérem també per la il·lusió i l'entusiasme, en realitat només ho faríem pels deliris de la nostra pròpia grandesa i per nostre egoisme.
Esta no és una tasca fàcil. Determinades circumstàncies de la vida no ens faciliten il·lusionar-nos. Per això, davant de la voràgine dels temps que ens ha tocat viure, cal anar teixint il·lusions que se situen en el nostre horitzó com a imants que ens atrauen cap a un camp magnètic. És necessari fer tot el que es puga per recuperar el somriure, per confeccionar nous plans i apostar per ells, per tendir a la felicitat, que és inherent al ser humà.
Virgili té una frase molt estimulant: “Puc, perquè crec poder”, és a dir, podem perquè estem convençuts que podem, així que nosaltres triomfarem en la marató perquè estem convençuts que podem.
Com veieu il·lusió ens sobra, ho veiem en els esmorzars, en els sopars, en les reunions i en els entrenaments i és que gaudim amb la marató i hem de traure-li el màxim suc a la vida, en això consistix la felicitat, felicitat i il·lusió formen un binomi inseparable.
Injectar il·lusió en l'entrenament de la marató és revitalitzar-la, donar-li energia, polir-la, arreglar-la. Amb la il·lusió, qualsevol naufragi o desventura o contrarietat, que ens puga succeir durant els 42195 metres ens resultara positiu, ens ensenyara una lliçó concreta de què cal aprendre alguna cosa, perquè, encara que ens coste creure-ho, el patiment és necessari per a ser un verdader maratonià. És quasi la seua millor cavalcadura.
No podem pensar que la marató igual que la vida és tota rectilínia. No. La marató és contínua i discontínua, lineal i ondulant, transparent i opaca, lúcida i tenebrosa.
Tindre il·lusió en la marató de València és despertar cada matí amb ànsies renovades i superar les adversitats per a eixir hi ha entrenar. Il·lusió és trobar el vent del matí fresc i de cara, veure amb nous ulls les mateixes coses i a les persones que ens rodegen, enfilar per enfiladisses que ascendixen buscant les cimes on l'adversitat es dissol, igual que ho fan les neus en els cimes de les penyes escarpades.
La il·lusió, per tant, és al·legoria gojosa vertebrada de tots els desafiaments.
En poques paraules, tindre il·lusió és patrocinar l'alegria.
Tot i que encara falten alguns dies per a la marató vull recordar algunes coses que hauríem de fer abans de la carrera. Molts de nosaltres ja estem acostumats hi ha participar en carreres i ja tenim les nostres rutines o costums per a eixe dia, però no esta de mes que les repassem.
Però saludem abans a tots els corredors que són maratonians i als que ho seran.
El dia 27 de novembre ens deurem alçar amb temps de sobra per a estar el més tranquils possible i així poder desdejunar-se amb tranquil·litat, deuríem menjar el que estem habituats fent insistència en els carbohidratos, per a beure també això de sempre i recordar que la mescla de café i llet retarda molt la digestió pel que no hi haurà problema si es pren amb diverses hores d'antelació a l'eixida normalment tres hores, així que anem restant des de l'hora d'eixida de la carrera.
Abans d'eixir de casa cal comprovar el que portem en la bossa i que estiga la camiseta amb el dorsal posat i les sabatilles amb el xip. Ens convindria vestir-nos ja amb els pantalons de córrer així com els calcetins però no ens posarem la camiseta encara que si ens assegurarem que es trobe en la bossa.
Cal arribar a la zona on vam quedar el dissabte amb temps de sobra ja que hi haurà molta gent per allí, i ens col·locarem prop del caixó d'eixida que ens corresponga per a estar tranquils, si volem calfar no ens deurem allunyar molt perquè sempre hi ha aglomeracions quan s'acosta l'hora d'eixida.
El nervis, normals abans de l'eixida ens obligaren a anar a l'excusat així que convé que els tinguem controlats.
Si fem estirades no deurem forçar encara que vegem a corredors que estiren molt més que nosaltres.
Si deixem una bossa de roba a l'organització deurem haver-nos posat ja la vaselina.
Una hora abans ens prendrem un café en el bar que tinguem localitzat des del dissabte.
En el cas que faça molt de fred, que no crec, i com la majoria anem hi ha realitzar més de tres hora i quinze minuts seria millor que correguérem amb un poc més de roba i si fa molt de vent, que no crec, estaria bé deixar algun ventisquero a partir del quilòmetre trenta per si algú “punxa” i ha de caminar ja que la sensació de fred augmenta molt.
Si algú vol calfar, el grup subquatre no ho farà, abans d'entrar en els caixons d'eixida basta amb deu minuts de carrera lenta ja que calfar més servix de poc perquè haurem d'estar prop de 10 minuts parats abans de l'eixida i els seus efectes beneficiosos se solen perdre i és ací on té més importància l'eixir un poc més lents els primers quilòmetres.
Com a conseqüència d'açò deurem portar alguna camiseta, per a tirar-la, i així estar més calentets mentres esperem l'eixida.
Quan estiguem en el caixó d'eixida anem hi ha procurar estar tranquils i repassar mentalment la tàctica a seguir, de la que ja parlarem, recordem que la marató és una carrera que s'ha d'afrontar amb extrema prudència. Ja que encara que estiguem ben entrenats els imprevistos ens poden aparéixer per qualsevol lloc, però triant el ritme just hauríem d'evitar el temut “mur del maratonià”.
Una vegada que donen l'eixida només hem de fer allò que hem fet tantes vegades en l'entrenament, córrer a ritme de marató i que hi haja sort, perquè tots els maratonians sabem que si alguna cosa pot eixir malament el dia de la marató, segur que eixirà malament.
Nosaltres estem preparats i ens divertirem mentres veiem com els quilòmetres passen ràpidament i estic segur que creuarem la línia de meta amb la mateixa satisfacció que senten milers de corredors, estarem satisfets per haver complit el nostre objectiu: donar el màxim de cada u, independentment de la nostra marca o dels altres corredors.
L'altre dia en un esmorzar parlàvem sobre si la carrera a peu era només un esport i que les carreres tenien molt d'espectacle i discutíem sobre el valor cultural que tènia. Però saludem primer a tots els que saben del valor cultural de la carrera a peu.
És cultura la carrera a peu? Com no serà cultura un esdeveniment en què es reunixen milers de persones amb un únic objectiu en comú, córrer.
I per sobretot perquè ens n'anem hi ha trobar gent de tots els estaments socials i culturals.
Si busquem la definició de cultura ens trobem que és: “Conjunt de formes de vida i costums, coneixements i grau de desenrotllament artístic, científic, industrial, en una època, grup social, etc.” És com la definix la Reial Acadèmia Espanyola.
Continuem pensant que l'esport no és cultura?
Respecte molt les opinions diferents, però l'esport és educació. Si als corredors (oblidem els professionals un segon, encara que es podem col·locar també a ells) se li ensenya a respectar als seus companys, conviure amb ells, respectar regles, defendre ideals, treballar en equip, respectar als majors i a les autoritats, etc.
Açò no és educació? Educació no és aprendre a sumar 1+1. Va més enllà d'això... és modals, valors, coneixements, etc...
No crec que existisca un ofici o professió (o com vullguen cridar-li) que ajunte tants factors culturals com la carrera a peu. Si l'utilitzem bé, es podria utilitzar com un aprenentatge de com ens hem de comportar en el món actual ja que és molt paregut a la nostra vida real (competència, alegries, tristeses, justícies, injustícies, etc...) pa què anem assajant, sense saber-ho, com és la vida que ens toca afrontar.
Jo crec que dir que l'esport no és educació ni cultura és totalment un errada. Igualment respecte l'altra opinió perquè crec que eixe és el camí per als debats que realment servixen per a alguna cosa.
El diumenge en La Mitja de Gandia ho vam poder comprovar una altra vegada, igual que tots els caps de setmana, la camaraderia dels corredors s'observa en tots els instants, mentres arrepleguem el dorsal, mentres ens prenem el café, mentres calfem i sobretot mentres estem participant en la carrera. Sens dubte la relació cordial que existix entre els corredors es transmet també als espectadors que no sols animen als seus corredors sinó a tots per igual, no com en molts esports que s'encoratja als seus i es mofen dels altres.
La Mitja Marató de Gandia va ser un excel·lent aparador per a mostrar com es troben els nostres corredors, els maratonians van realitzar una excel·lent prova, tots van mostrar quals són les seues possibilitats reals a València, les marques ens diuen que tots estan àmpliament preparats per a realitzar les marques per a les que s'han entrenat, traure conclusions més optimistes sempre és arriscat perquè cal recordar que els temps de Gandia són només per a confirmar un estat de forma i mai per a canviar el ritme de la marató per a la que s'ha entrenat.
Dic açò per a aclarir alguns conceptes, hi ha Gandia vam córrer per a confirmar les nostres possibilitats no per a canviar els nostres objectius almenys de manera significativa.
La velocitat en les sèries, en els llargs, en les recuperacions i les seues distàncies estaven pensades per a realitzar unes marques que no hauríem de canviar hi ha ultima hora.
En fi, com veieu dotze corredors a Gandia dels quals nou estaran en la Marató de València i si afegim a la llista Fernando Vicens que va triar Benigánim i a Paco que no va acudir perquè tènia un bateig resulta que anem hi ha ser 11 el dia 27 de novembre.
Molts corredors i moltes estrenes en eixa carrera que sempre serà mítica, la Marató.
