Este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

     Després de moltes entrades en què hem escrit sobre la carrera a peu i en les que hem donat consells o hem mostrat la nostra forma de veure i d'entendre els entrenaments, per a poder millorar, va sent hora de relaxar-nos un poc.

     Moltes vegades són tantes les dades i informacions que rebem de la carrera a peu que ens desborda, estem tan obsessionats amb ritmes, quilòmetres i carreres que podem arribar a tindre la carrera a peu com un treball més, que hem de realitzar cada dia.

     Es pot, tambe, eixir a córrer sense saber res del que estem fent, sense conéixer tots els quilòmetres que realitzarem i que ritme o si ens servirà per a millorar els nostres llindars o no, l'important moltes vegades és simplement córrer.

     I, al final ens pot resultar igual de beneficiós per al nostre estat de forma, és bo de tant en tant descansar no de córrer però si d'entrenar.

     És el que per ací s'anomena el "Prisencolinensinainciusol" de la carrera a peu, o siga córrer per córrer, sense que tinga cap significat, sense que tinga cap benefici per al nostre entrenament, ens agrada córrer per tant que millor que eixir a córrer.

     Hem arribat ja al temps del "Prisencolinensinainciusol", després de tants entrenaments programats per a la marató, després de tantes series per al 10k, després de preparar amb molta cura el Trofeu Dorsal 19, és ja hora de córrer per córrer.

     Nosaltres practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut qualsevol de les 6 etapes del “II Open summer circuit training” de Dorsal 19, l'hem posat en practica quan correm la carrera de Nadal, quan quedem per a parlar i córrer, quan un dia acabem de treballar i encara que no este planificat ens posem a córrer, quan estem de vacacions i ens posem les sabatilles i correm allí on ens trobem, en fi quan correm perquè ens agrada córrer.

     Quan Adriano Celentano allà pel 1972 publica “I mali del secolo” i pren una posició obertament ecologista amb forta càrrega social, on cada cançó aborda un problema social, on les lletres de les seues cançons tenien alguna cosa a dir, i davant de la invasió de les cançons en angles que la majoria no entén, decidix posar una lletra i un titule a una cançó que no significa res, no diu res i així naix "Prisencolinensinainciusol".

     Quantes vegades no hem taral·larejat o ballat una cançó sense saber el que diu la lletra, si ens agrada la ballem i la taral·laregem sense preocupar-nos per res més, això és igual a córrer per córrer.

     En canvi, no practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut les 24 X 1, o quan participem en alguna de les carreres de Marina, ni el dia del Trofeu de Dorsal 19, ni quan realitzem marca personal, menys inclús en el dia de la marató, ni quan realitzem el VAMEVAL, ni quan realitzem les sèries i els entrenaments que ens deuen ajudar a aconseguir els nostres objectius, ni quan estem pendents del crono o del GPS i per això és bo de tant en tant practicar el "Prisencolinensinainciusol" i eixir a córrer relaxats sense importar-nos res excepte córrer.

     Ja se que alguns no poden practicar el "Prisencolinensinainciusol” este Nadal perquè La Mitja de Santa Pola s'ho va a impedir però algun dia, després d'algun sopar o dinar, ho deurien provar.

     I, és que el "Prisencolinensinainciusol” sempre ha estat molt unit al Nadal, sobretot des que la marató de València es trasllada a novembre, ens acostem a un període privilegiat per als corredors ja que ens invita a recordar el passat, ens impulsa a viure el present i a preparar el futur.

     En les eixides que realitzarem per a córrer en el pròxim Nadal segur que parlarem de les maratons i les carreres que hem realitzat durant tot l'any, xarrarem de l'eixida del 10 de gener i la seua posterior dina i com no de la mitja de Santa Pola i del Circuit de la Marina, passarem un Nadal molt "Prisencolinensinainciusol”.

     Aprofitarem este temps per a pensar en què ens anem a trobar l'any que ve, quals seran els nostres objectius i com els aconseguirem. És important saber fer un alto en els entrenaments per a reflexionar sobre la nostra afició per la carrera a peu.

    Practiquem per tant este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

La Marató de Castelló, ja esta tot en el seu lloc.

     Després d'unes setmanes en què les activitats de Dorsal 19 s'han ralentitzat ja siga per la marató o per haver acabat la temporada, és ja hora de començar una altra vegada a moure'ns.

     Ens hem replegat per uns dies als “quarters d'hivern” i encara que l'activitat del club no s'a detingut per complet camina a un ritme més lent.

     De totes maneres hem col·laborat en l'organització de la Carrera amb gos que s'a celebrat a Pego i estem preparant el menjar de Nadal que tindrà lloc el diumenge 10 de gener, així com la participació en La Mitja Marató de Santa Pola encara que abans també col·laborarem en la Sant Silvestre de Pego que tindrà lloc el 31 de desembre.

     Com veieu ens movem, i això que la majoria de nosaltres estem amb la mirada posada en el pròxim Nadal que encara que llunyà, cada vegada comencen més prompte les festes.

     Com no podia ser d'una altra manera he d'oblidar-me de tot el que pensava escriure en esta entrada i felicitar a Fede per la seua marca personal en la Marató de Castelló i m'he de concentrar en ell perquè jo se'l que es patix quan se t'escapa l'ocasió de realitzar marca en una marató com la de València per una favada.

     Que se t'escape una marca quan saps que la pots realitzar i que per una mala nit no pugues ni intentar-ho és uns dels pitjors malsons que pot tindre un maratonià.

     El sentit de culpa no se t'oblida fins que aconseguixes realitzar la marca. Ni la naturalesa, ni els animals, ni les màquines fetes per l'home, s'equivoquen i menys encara incorren en culpa. El que s'equivoca i el que comet errors és només l'home, que actua davall l'àmbit de la intel·ligència i de la voluntat lliure.

     El corredor sap que ha comés un error, que no a pogut realitzar la seua marca per culpa seua i no se sentirà tranquil fins que repare el seu culpa i la millor forma és realitzant eixa marca el més ràpidament possible.

     Per això se'l descansat que estarà Fede, el pes que s'haurà llevat de damunt i amb la marató de Castelló a aconseguit no sols realitzar eixa marca que tant d'entrenament li ha costat sinó oblidar per fi la nit del 14 de novembre.

     I és que el maratonià ha d'estar d'acord amb eixa frase en la “Tempestat” de William Shakespeare; “Som del mateix material de què es tixen els somnis, la nostra xicoteta vida està rodejada de somnis”, el maratonià esta fet de somnis i la seua vida esta rodejada d'eixos somnis en cas contrari estaria “mort”. I complir un somni és tornar a la “vida”, el maratonià esta fet d'entrenaments, de quilòmetres, de sèries i de ritmes que tixen les seues il·lusions i els seus projectes i tota la seua vida gira al voltant d'eixe somni perquè sense ells no seria un maratonià.

     Fede ha tornat a sentir-se maratonià, ja ho era però ara pot tornar a estar tranquil i començar a rodejar-se de xicotets somnis fins que un dia torne a sentir la necessitat tornar a córrer una marató.

     El maratonià no és un corredor solitari, encara que puga paréixer-ho, realitzar un somni necessita moltes vegades de l'ajuda i del suport de molta més gent, es necessita la família i dels amics per a poder realitzar durant mesos tots els entrenaments necessaris i es necessita del suport d'altres corredors per a eixe dia, en el que et vas a trobar amb els 42195 metres, i encara que seran només les nostres cames les que s'enfrontaran amb la marató, la nostra ment necessitarà tota l'ajuda que se la puga prestar.

     Dorsal 19 té la sort de comptar amb molts corredors capaços de realitzar eixa labor d'ajuda i suport durant la marató, ho hem vist a València i ho hem tornat a veure a Castelló. Tenim grans corredors que porten realitzant eixa labor durant alguns anys, els hem vist amb cartells, amb globus o sense res especial que els identifique i a Castelló sa unit a eixe grup Máximo, ja tenim un més i curiosament és a l'únic que de moment Dorsal 19 no pot prestar eixa ajuda.

     Crida l'atenció que mai hem escrit sobre les anomenades “llebres”, dels nostres corredors “guia” que per uns quilòmetres es convertixen en autèntics líders per a guiar als altres corredors.

     

     El corredor “guia” ha de sentir, en el fons, la necessitat identificar-se amb el seu acompanyant. És a dir, ha de sentir el més fidelment possible el que li succeïx al seu company, anticipar-se a les seues possibles dificultats i buscar-li solucions, d'ací l'important de comptar amb molta experiència, per això Bay és tan bon guia i Máximo ho ha sigut per a Fede a Castelló.

     La manera més profunda per a arribar a saber el que sent un maratonià és ser un maratonià. Potser el guia no siga molt llest, ni un gran corredor, ni un expert en entrenaments. Però si té autèntic entusiasme, si creu en el que esta fent, si intenta descobrir en cada gest i en cada moment el que esta succeint en la marató, serà un verdader líder i en definitiva serà un gran guia. I si a més li podem afegir qualitat atlètica tindrem al guia perfecte.

     Máximo i Bay són els guies perfectes, tenim molta sort en Dorsal 19.

Cap de setmana enfosquit.

     El que va ser un excel·lent cap de setmana, amb el triomf de diversos corredors pegolins en les categories inferiors, entre els que es trobava la nostra Cristina i els podis de Rafa i Máximo en Fontilles, així com la victòria de Carmen en La Mitja Marató de Benidorm queda enfosquit per la mort a Benidorm d'un corredor després de creuar la línia de meta.

     Que jo siga conscient, és la segona vegada que mor un corredor en una carrera en què he participat, la primera vegada va ser en la que fóra l'última edició de La Mitja Marató de Villalonga fa ja molts anys, eixa sensació de proximitat ens fa sentir amb major intensitat la perduda d'un company i ens adonar-nos de com pot de fàcil resultar morir-se.

     Sabem que morirem però no ens detenim a pensar en això fins que veiem a la mort prop. És una idea latent en el nostre interior però vivim com si eixe moment mai ens fora a atrapar i menys realitzant una activitat que tant ens agrada. Que ens anem a morir un diumenge al matí corrent no entra en el cap de cap corredor.

     Alguna vegada llegim en els periòdics la mort d'un corredor i quasi no li donem importància, però la cosa canvia quan succeïx en una carrera en què acabem de participar i llavors ens recordem de algo molt senzill però que a vegades pareix que se'ns escapa o que no som conscients d'això: que esta vida s'acaba, que esta vida té una fi.

     Acostumats com estem a anar i vindre, a viure frenèticament i sense un minut de descans, ens oblidem moltes vegades que la meua vida arribarà a la seua fi, algun dia, inexorablement. Sabem que prompte o tard estarem sepultats baix terra però eixe pensament, eixa realitat la tenim ara sepultada per mil i una ocupacions.

     Ara pensàreu que esta entrada va camí de convertir-se en lúgubre i fúnebre però pensar en la mort no significa pensar en aspectes tètrics. Pensar en la mort podríem dir que és també pensar en la vida. La mort ens ensenya a veure la vida de forma molt diferent i no precisament d'una forma pessimista.

     Segurament estiguem equivocats si pensem que la mort ha d'emportar-nos únicament a veure les coses negativament.

     Ara és quan ens fiquem en temes més personals i hem de preguntar-nos si pensem que estem formats només d'un cos que naix i mor o posseïm també una ànima. Vivim en un món on tot té un començament i tot té una fi. És molt difícil per a nosaltres concebre la dimensió de l'eternitat. I no obstant això nosaltres, si posseïm ànima considerem que està feta per a viure en eixa dimensió. Què són quaranta, seixanta, huitanta, noranta anys de cara a la a eternitat? Un punt, un sospir. Res.

      Veure les coses a contrallum de la mort és veure amb el valor que tenen amb relació a l'eternitat. La mort, ho sabem molt bé els cristians, no és el fi de la vida, és tan sols el pas, dolorós en alguns casos, per a arribar a la possessió definitiva de la vida eterna. És la porta cap a l'eternitat, per la que un dia tots, prompte o tard, devem passar.

     Hauríem de viure de cara a l'eternitat. Donar-li a tota la nostra vida eixe valor d'eternitat. I no obstant això pensem que l'etern són totes eixes coses materials que acumulem. Jorge Manrique deia aquell "nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar que es el morir". Però en realitat, no cal aprendre a morir sinó a viure, a viure a gust, i així es morirà un a gust.

     Pareix que en el món de hui no es vol fer referència a esta veritat. “Parlem de coses agradables...” i volem allargar la vida, sense pensar en la mort, amb la qual cosa es convertix en un “tabú”, és a dir al voler-ho oblidar s'augmenta la por, no es fa més que augmentar el trauma, i al llevar el sentit de la mort en el fons estem llevant el sentit de la vida.

     En fi, una altra vegada se m'ha complicat l'entrada, lamentem des d'ací la mort del nostre company a Benidorm i donem el nostre sincer condol a tots els seus familiars i amics.

  Continuarem corrent i participant en carreres pero sense perdre-li el respecte a la carrera a peu.

La marató de Castelló i un poc més

     Podíem caure en la temptació de pensar que amb la Marató de València acabàvem amb els 42 195 metres, però van quedar algunes coses pendents, hi ha inclús certes coses que aclarir i alguns caps que lligar.

      Com vaig dir en l'entrada anterior, hi ha un xicotet percentatge de corredors que no van quedar satisfets de la Marató de València, i Castelló és una bona opció per a acabar el treball començat. 

     Els que hem corregut les dos maratons sabem que Castelló és una marató on l'estratègia de carrera ha de ser molt més exacta, triar adequadament els ritmes en cada part de la marató a Castelló és un art i una necessitat.

     Solem dir que en una marató han d'existir tres tipus de ritmes; el ritme de marató, el d'atac i el de supervivència.

     El ritme de marató seria el que ens ha de portar des de l'eixida fins a la meta per a aconseguir el nostre objectiu.

     El ritme d'atac és el que tots els maratonians volen disfrutar quan una vegada passats els primers trenta i tants quilòmetres ens n'hem adonat que el ritme de marató ens permet córrer més ràpid els quilòmetres que ens falten i decidim accelerar fins meta.

     El ritme de supervivència és el que una vegada arribat als primers trenta i tants quilòmetres nos en adonem que hem sigut massa optimistes amb el ritme de marató i hem d'ajustar-nos a un ritme que ens porte fins meta.

     Estos ritmes són els que tots els maratonians busquem en els entrenaments i que portem memoritzats o apuntats en qualsevol lloc.

     Com veieu és fàcil; el ritme de marató ens portara fins a la marca que busquem, el ritme de marató més el d'atac ens portara a l'èxit més absolut o siga córrer per davall del que esperàvem i el ritme de marató més el de supervivència ens portara a perdre eixe minut o com a màxim dos minuts que inclús ens deixara satisfets per la marató que hem corregut.

     Estos ritmes són fàcils de complir en una marató com València i són els únics que portem preparats, però Castelló necessita que portem alguns ritmes més en les nostres anotacions.

     Castelló és una marató molt més oberta on és fàcil que bufe més el vent, cal abaixar al port i després pujar i després del quilòmetre 28 hi ha algunes pendents que fan al maratonià ser molt més estrateg, perquè cal accelerar un poc en la baixades i amb vent a favor però no massa per a no passar-nos, i abaixar un poc el ritme en les pujades i amb vent en contra per a no esgotar-nos però no molt per a no perdre massa temps.

     Com veieu, Castelló és una marató molt més tàctica i per tant també per a maratonians més experts i amb més recursos.

     Ja se que a molts els agrada córrer per sensacions i no es volen calfar el cap amb ritmes i esta molt bé si no ens interessen les marques i només córrer una marató pel plaer de córrer-la.

     Però córrer una marató pot arribar a ser un poc més que córrer, no encertar amb el ritme de marató pot ser un error però no fer-li cas no és un error sinó una decisió que hem pres i per tant serem els culpables de les conseqüències. 

     Generalment la majoria dels maratonians després realitzar un pla d'entrenament per a una marató tenim un ritme de marató en les nostres cames, les nostres cames tenen un ritme capaç d'emportar-nos el més ràpidament possible a meta, el problema sorgix al voler esbrinar qual és.

     El normal és que preparem una marató amb la idea de realitzar una marca i moltes vegades ens dol reconéixer que no podrem perquè setmanes abans ja anem notant que no ens trobem còmodes amb el ritme de marató que volíem i com ens dol renunciar a mesos d'entrenament i no rectifiquem.

     Si no canviem el nostre ritme de marató pensant que amb el ritme de supervivència podrem salvar la carrera nos en adonarem que si no hem pogut amb el ritme de marató el de supervivència ens va a ser impossible.

      Conéixer el ritme de marató és fonamental, jo diria més, és una obligació per als maratonians.

     Hui tots els corredors coneixem molts test o formules que ens poden indicar qual serà la nostra marca per tant qual ha de ser el nostre ritme de marató i no vaig ara a repassar-los, estan tots molt ben explicats en Internet, però, i és que sempre hi ha un però.

     Jo pense que la immensa majoria de les proves per a esbrinar el nostre ritme de marató ens diuen qual serà el nostre ritme de marató si l'entrenem, no qual és el nostre ritme de marató d'ací a quinze dies.

     Si llegim l'entrada sobre Arthur Lydiard, segons el meu paréixer, els test per a calcular el ritme de marató s'han de fer després de l'etapa de “potenciació” para així en l'etapa ja “especifica” d'entrenament per a la marató poder entrenar a eixos ritmes.

     Per a la meua modesta forma de veure la marató els tests de les ultimes setmanes només ens han de servir per a convéncer-nos que estem en el camí adequat i mai, repetisc mai, per a esbrinar qual ha de ser el nostre ritme de carrera d'ací a uns dies.

     Per descomptat hi ha infinitat de teories i formes d'entrenar la marató, cap és la definitiva i que la frase “les marques s'aconseguixen en els entrenaments i el dia de la carrera només vas a confirmar-les” me la podeu discutir i és molt discutible, però la carrera a peu i sobretot la marató no és només la mística del córrer, tindre una experiència quasi divína corrent o l'eròtica del córrer és també la planificació, l'estratègia, la teoria, la tàctica i sobretot parlar i conversar sobre córrer.  

     I la marató, sobretot la marató de Castelló es corre també la vespra assentats en una taula davant d'un bloc, un bolígraf i una calculadora, i si és possible amb bons companys i un bon carajillo.