El ser Dorsal 19

     Intentarem una vegada més, i no se ja quantes van, donar-li contingut a este blog, no és que siga necessari per a donar informació i que tots els corredors puguen acudir a ell per a saber com es troba el món de Dorsal 19, doncs, afortunadament tenim al nostre abast moltes altres ferramentes que fan este treball tal vegada millor i més directe. 

Hui, per a començar esta nova etapa vull posar l'accent en la importància que té per a un corredor pertànyer a Dorsal 19. Parlarem de la pertinença a Dorsal 19.

Els corredors, malgrat la dita “la soledat del corredor de fons” no estem aïllats i no som corredors a títol individual, encara que practiquem la carrera a peu per a millorar la nostra salut, no hauríem d'anar cadascun pel seu costat, no: la nostra identitat de corredor és pertànyer! Som corredors perquè nosaltres pertanyem al món de la carrera a peu. I dins d'eixe immens món hem triat a Dorsal 19. És com un cognom: si el nom és "corredor", el cognom és: "Dorsal 19." És molt bell veure que esta pertinença s'expressa també amb el logo que representa a un corredor.

Ningú arriba a ser dorsalero per si mateix! És clar això? Ningú es fa de Dorsal 19 per si mateix. No es fabriquen dorsaleros en un laboratori. El corredor és part d'un món que ve des de lluny. El dorsalero pertany a un club que es diu Dorsal 19 i Dorsal 19 fa a un corredor especial el dia que es posa una de les seues samarretes o porta el seu logo en alguna peça. Però ningú, ningú, es fa dorsalero per si mateix. Si correm, si hem vist eixes samarretes, si hem vist eixe logo i hem parlat i escoltat el que diuen i fan els que les porten, ens sentirem amb la necessitat de ser ací amb ells.

Però clar, ens hem de donar a conéixer, ens hem de mostrar, ens han de poder identificar paquè tot el que som servisca d'ensenyament a tots els que corren. Si ho pensem bé, qui sap quants corredors ens creuem en una carrera? Pot ser eixe corredor que busca un consell i que en veure'ns decidix posar-se en contacte amb nosaltres. Pot ser eixe espectador que vol començar a córrer i no sap a on acudir i que en veure'ns passar o en sentir-nos parlar decidix buscar-nos perquè ens ha identificat.

Totes les agradables experiències que ens a donat la carrera a peu les podem viure no solament gràcies a altres persones, sinó al costat d'altres persones. En el món de la carrera a peu no existix el fes-ho tu sol!, no existixen corredors solitaris! Quantes vegades en referir-nos a un gran campió no l'hem descrit com un de nosaltres! A vegades succeïx que escoltem a algú dir: soc corredor, però no m'interessa pertànyer a cap lloc! Quantes vegades hem escoltat això? I això no està bé. Existix qui considera que pot tindre una relació personal directa, immediata amb la carrera a peu fora del món de la carrera a peu. Són temptacions perilloses i nocives. És veritat que estar en un grup és difícil i a vegades pot resultar fatigós: pot succeir que algun corredor o alguna corredora ens cause algun problema. Però hem de confiar en les persones, amb les seues virtuts i els seus límits.

Certament que, una vegada que pertanyem a un club, no s'oblida fàcilment. Però mai ve malament un recordatori: una cosa visible, un símbol constant, un despertador sense soroll que mane un senyal. El corredor que va amb una vestimenta de corredor és un de tants, el que va amb la samarreta d'un club, no, i més si és un dorsalero. És un dorsalero i ell és el primer persuadit. No pot romandre neutral, el vestit el delata. O es fa un exemple per als altres corredors o és un traïdor, si arriba el cas. El que no pot és quedar en l'anonimat, com un qualsevol. I després... Tant parlar de compromís! No hi ha compromís quan exteriorment res diu el que s'és. Quan es menysprea l'uniforme, es menysprea la categoria o classe que este representa.

No hi ha dubte que els símbols ens envolten pertot arreu: senyals, banderes, insígnies, uniformes... Un dels que més influx produïx és l'uniforme. Un policia, un guardià, no fa falta que actue, detinga, pose multes, etc. La seua simple presència influïx en els altres: conforta, dona seguretat, irrita o posa nerviós, segons siguen les intencions i conducta dels ciutadans. Un dorsalero sempre suscita alguna cosa en els que ens envolten. Desperta el sentit de saber estar i del saber ser. No fa falta dir res, ni tan sols obrir els llavis. El que està ficat en el món de la carrera a peu sap el que té al seu costat, al que té dificultats amb la carrera a peu li avisa que ací pot trobar solucions.

Començarem d'ací a uns dies el Circuit a peu de la Marina així com estem enmig del Circuit de Trail de la Marina, portem amb orgull la nostra samarreta, no tinguem por ni vergonya, siguem un exemple per a tots els altres corredors, demostrem-los amb el nostre comportament perquè som Dorsal 19.

Ja sé, ho sé, que moltes vegades el portar la nostra samarreta, el dir que som Dorsal 19 ens pot frenar a l'hora de fer o cometre alguna irregularitat i que si no fora perquè ens hem inscrit com de Dorsal 19 o perquè portem la nostra samarreta algun parany haguérem realitzat. Ho sé, però això és un avantatge, perquè ens ajudara a ser millors corredors, no precisament a córrer més, però si a ser millors.

¡¡¡L'acabaré!!!

 Bon dia!!! 

Continu el que vaig començar en el whatsapp: Jo, personalment no em col·locare en el calaix d'eixida per a recórrer uns quants metres dels 42195 metres que tindré per davant, no, em pose el dorsal per a recórrer tots els metres, per a recórrer cadascun d'eixos quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, tots, perquè la meua visió de la marató és començar-la per a acabar-la.

La meua missió el dia 3 de desembre de 2023 és acabar el que vaig començar a la fi de l'estiu i només podré cridar; està acabat! Quan creu la meta, no abans.

Com tots els dorsalers que serem allí, sé el que significa patir molts d'eixos metres, hi sé lo que significa començar una marató i sé que no comença el diumenge 3 de desembre a les 08.55 hores, sinó que va començar a la fi d'agost quan vaig decidir entrenar-la, i soc conscient que no acabaré amb la Marató de València fins que no detinga el meu crono després de travessar la línia de meta.

Cada vegada que he travessat la línia de meta en una marató he expressat d'una forma agònica un anunci, un crit de victòria que significa haver completat alguna cosa que m'havia proposat i que, després de moltes maratons, significa que done per finalitzada una part de la meua vida com a corredor que tindrà, sens dubte, conseqüències, jo, ja no seré mai el mateix corredor que unes hores abans va començar a córrer el primer metre. Cada marató acabada és el naixement d'un nou corredor.

Eixa exclamació de victòria no té res a veure amb el resultat cronomètric de la carrera, és una altra cosa, és el crit d'un físicament feble i espiritualment victoriós lluitador, que ha complit, que ha hagut de superar molts obstacles durant mesos, i que ha passat per moments en què li era molt difícil entrenar, en què les lesions no li deixaven córrer, i no obstant això no va caure en la temptació de deixar de córrer ni d'arribar a la meta.

Jo soc conscient que no vaig a València a començar una marató, sé que acabaré el que vaig començar i, que quan em pengen la medalla, només llavors; començaré a pensar que això no és fi, que la fi es troba en la línia d'eixida de la pròxima marató la data de la qual tindré necessitat de començar a buscar a partir d'eixe moment, i llavors tot tornarà a començar de nou.

Amics, vaig a València a acabar una marató no a començar una carrera més.

 ¡¡¡L'acabaré!!!

Calia cumplir i ho hem fet

 Bon dia a tots!!! 

Com deia en la matinada d'ahir calia complir i ho hem fet, totes les activitats que havíem de desenvolupar dirigides a persones i corredors de fora del club han acabat i, encara que puga semblar que no són necessàries són i han de ser de summa importància per a un club.

Un club de corredors no ha de mirar només cap a dins, sens dubte també cap a fora, i això significa compartir la nostra afició, significa guiar als que volen començar, significa mostrar a tots els que ens envolten el que significa córrer perquè arriben a entusiasmar-se amb la carrera a peu.

Estic segur que a tots ens ha succeït alguna vegada que, en assistir a un espectacle molt bo o anar de viatge a un lloc bell, immediatament sorgeixen en nosaltres desitjos d'explicar-li'l als amics, de compartir eixa experiència amb aquells que volem.

Quan estàs emocionat amb alguna cosa, vols parlar d'això tot el dia i amb totes les persones que et trobes. En això consisteix la comesa d'un club: parlar d'eixe tresor a tots.

Seria molt egoista que un club es guardara eixe tresor per a si, deixant als altres que vagen per camins equivocats. Segons ho veig jo, esta és una missió que no ha d'oblidar-se i, que no obstant això molts de nosaltres no veiem necessària.

Ara, passats ja tots els actes cap a l'exterior torna a ser hora de mirar-nos el melic, i concentrar-nos en nosaltres, en els dorsalers, en la Marató de València, en el XIV Trofeu Dorsal 19, el Polvoró, la Gala de Dorsal 19, en els entrenaments… Però cura, un dels perills en els quals podem caure és el de ser egoistes, i hem d'estar atents amb no confondre-ho amb voler que ens vaja bé.

És indiscutible que Dorsal 19 ha de buscar el seu propi bé i créixer, sent un clar error no fer-ho així, però no buscant-se exclusivament a si mateix, sinó obrint-se als altres, és a dir a través de ser generós. La millora de Dorsal 19 passa, no ho dubteu, per fer coses bones per a la carrera a peu i que tots estiguen contents, sent condició necessària per a ser un millor club tindre satisfets als altres, als quals pel motiu que siga no s'integren.

En canvi, un club egoista procura cridar l'atenció sobre si, es creu el centre de l'univers, només li importa ell i considera als corredors únicament des del punt de vista de la seua utilitat o conveniència per a si. Dorsal 19, si es tanca en si mateix, sense voler, intentarà utilitzar i manipular als seus membres, llavors no és que no vulga millorar, sinó tot el contrari, vol millorar, però seguint un camí equivocat; en realitat se sent incapaç de desenvolupar activitats que acosten a tots els seus membres pel que fracassarà en les seues relacions interpersonals entre ells.

Esta clar que Dorsal 19 s'ha de voler a si mateix, que no és el mateix ni molt menys que ser egoista perquè són en realitat conceptes oposats. Resumint: hem de superar l'egoisme per a arribar ser un gran club, perquè només serem més grans i millors quan les nostres activitats ens porten i ens acosten a tots els corredors.

Hem de desitjar amb totes les nostres forces ser millors, ser un club de referència en la Marina, la qual cosa ens imposa l'obligació de voler per damunt de tot als nostres corredors, a través de bolcar-nos a voler la carrera a peu i a tots els que la practiquen.

Ja sé que a vegades no m'explique bé i que per això no se'm comprén, però és que tinc les meues reticències a la gent fidel a si mateixa, vaig amb un exemple. Si una persona decideix casar-se, li demane que siga fidel al seu cònjuge, al seu projecte de vida, al seu compromís. No a si mateix. El mateix amb els corredors d'un mateix club. Si m'arriba un corredor que vol ser dorsaler i se'm presenta com algú fidel a si mateix, tinc les meues reticències sinó no m'ho explica molt bé. Ja se que la carrera a peu és un esport individual, però jo no estic insinuant que s'haja de renunciar a la millora personal, sinó tot el contrari. El perill és el de convertir-se cadascun en la seua pròpia mesura. I ser un jutge i part està molt lleig. I perillós. La grandesa de l'ésser humà, i un corredor ho és, està a comprometre's lliurement amb les coses que valen la pena. I saber mantindre eixe compromís per damunt de tot.

Per a mi fidel a si mateix és el que manté la fidelitat als seus compromisos lliurement adquirits. El que canvia d'opinions, el que evoluciona cap a compromisos cada vegada més grans, el que sap estar sempre al costat dels problemes, pero el que canvia el discurs segons les circumstàncies, no és fidel a si mateix. I no és lo mateix. Encara que ho disfresse aprofitant que estem en una farsa permanent.

En fi, ho deixe per hui.

Tres corredors.

     Ja és clar el VIII Relleu 12 x 1 Hora de Dorsal 19 i em sembla que també és possible que tinguem un altre equip format per corredors de tota la Marina, al qual li falten 3 corredors.

Tenim clar l'equip de Dorsal 19, no obstant això per a l'equip de la resta de la Marina es necessiten tres participants més per a completar el equipo. D'ací aquest xicotet esforç que se'ns demana encara per a tancar aquest segon equip.

Per això obrim una llista per a completar aquest equip.

Els dorsalers sabem que hem de donar-nos als altres clubs i corredors, aquest esperit de servei ens acompanya des de fins i tot abans de ser dorsalero. Però hi ha vegades que ho automatitzem i en moltes ocasions es queda només en la paraula. És el que se sol cridar com a “habituació”, quan tenim present alguna cosa en la nostra vida tan repetidament que ho integrem en el nostre dia a dia. Aqueixa habituació és perillosa.

Existeix una frase que em solc repetir moltes vegades, és de Sant Gabriel de la Dolorosa, que ens diu que; “La nostra perfecció no consisteix a fer coses extraordinàries sinó a fer perfecte l'ordinari”. I és ací on pot residir la “eròtica” d'una competició com un Relleu, fer el que fem moltes vegades a la setmana però alguna vegada convertir-ho en perfecte.

La gran majoria de nosaltres correm diverses vegades a la setmana una hora, i fins i tot és fàcil que ho fem en la pista i això ja és el quotidià, el repetitiu, ara cal buscar l'ocasió per a fer-ho perfecte, fer que siga també extraordinari.

M'adone que conforme les persones ens fem majors anem donant més importància a aquestes ocasions per a fer alguna cosa que s'isca de l'ordinari, que trenque aqueixa quotidianitat que a vegades ens pot resultar tan perillosa.

Fins i tot som a temps per a formar part d'aquest VIII Relleu 12 X 1 Hora que sens dubte marcarà un canvi per a les pròximes edicions, i encara que siga no en l'equip de Dorsal 19 si que ho serà representant a Dorsal 19.

Ja sé que a molts dorsalers els costa entendre la “eròtica” del córrer, fins i tot hi haurà qui no sàpia ni que existia ni on pot estar, i un camí per a anar fent-se la idea és estar en el VIII Relleu 12 X 1 Hora, siga com siga.