La loteria ja ens ha tocat!

 

La loteria ja ens ha tocat!.

No sé el que succeirà en altres països, però, ací a Espanya, l'època nadalenca és temps de loteria. És quasi impossible evitar la compra d'algun dècim o participació.

Normalment, en un blog de corredors, un esperaria ara una diatriba contra el materialisme, l'afany de guanyar diners, la fugida de la realitat… però la veritat és que seria un hipòcrita si diguera una cosa així, perquè comprenc perfectament a la gent que s'il·lusiona amb la loteria. No se senten satisfets i estan desitjant que alguna cosa canvie en les seues vides per a millor. Desitgen un benefici imprevist, inesperat. Volen alguna cosa que els permeta somiar que demà serà diferent d'ahir, una cosa nova que no siga la rutina grisa de tots els dies. És que això és una cosa dolenta?

El problema de la loteria no està en el fet que la gent somie amb una cosa distinta, nova i millor o que desitgen rebre un gran premi sense haver-ho merescut. Ni tampoc és un problema que la loteria no toque pràcticament mai. El problema és que, fins i tot quan finalment toca, no canvia res: després de l'emoció dels primers dies, la insatisfacció pels entrenaments no realitzats, el desig de millorar i d'anar baixant les nostres marques continuen amb la mateixa força. Els corredors amb una bona situació econòmica que conec tenen els mateixos problemes que els altres, els mateixos sofriments, la mateixa insatisfacció, els mateixos desitjos que no s'assacien amb res. Potser van somiar que, quan tingueren molts diners, podrien entrenar més, tindrien millor material i les carreres serien estupendes, però de seguida van veure que els seus desitjos no es complien.

Precisament per això, els corredors podem dir i sobretot els dorsalers que ens ha tocat la loteria de Nadal, però la verdadera, que està darrere del desig de l'home de guanyar premis i rebre herències o regals i que és l'única que realment assacia els nostres desitjos. Dorsal 19, som dorsalers, potser somiàvem durant anys que les coses canviarien i correríem una marató, en què els nostres sofriments entrenament rere entrenament tingueren un sentit, en què algú ens ajudaria i ens donaria suport… i els nostres somnis s'han complit. Ens ha tocat el gran premi, som dorsalers.

Dorsal 19 ens va ajudar i ens va aconsellar quan érem uns principiants, no ens va rebutjar perquè érem “perkins", sinó que ens va suportar amb magnanimitat i paciència, aconsellant-nos i acompanyant-nos en eixos moments en què els resultats no ixen o ens lesionem.

I això és una cosa molt més inesperada que un premi de la loteria: “Qui de nosaltres hauria esperat mai tanta generositat?”.

I com podem respondre a això els dorsalers? Imitant el que Dorsal 19 vol inculcar als seus corredors. Si algun dorsaler va carregar amb les nostres frustracions, mals resultats i ens va ajudar, carreguem també nosaltres amb els dels altres, tirant-los sobre la nostra esquena. No de manera teòrica, sinó concreta i real: fent costat al que està lesionat, escoltant al dorsaler pesat al qual ningú vol aguantar, no criticant al que ens fot, fent costat al que ens està sempre atacant. Si Dorsal 19 ens va acollir quan estàvem mal, també nosaltres devem i podem ajudar als que comencen o no troben la solució als seus problemes d'entrenament, sense murmurar contra els que no donen suport a les nostres idees i que ens fan la vida impossible, acceptant al company barrut que només vol beneficiar-se i sempre ens deixa els problemes i que ens odia injustament perjudicant-nos en tot el que pot.

La major part de les vegades, eixos dorsalers no es donaran ni compte del que fem. Fins i tot ens criticaran per això. I això és bo, perquè així ho farem per a millorar al club i no perquè ens vegen. No obstant això, a vegades podran sorprendre's que algú els done suport o els ajude quan es mereixen ser odiats, que una persona els perdone en comptes de guardar-los rancor pel que han fet, que el seu company d'entrenament els continue secundant malgrat ser uns miserables. 

És a dir, se sorprendran de rebre un benefici inesperat, que els haja tocat la loteria de Nadal sense haver comprat un número.

XI Dorsal 19. Alegria i celebració.

     Entrarem ara en la part on explicarem com es desenrotllarà l'XI Trofeu Dorsal 19. El XI Trofeu Dorsal 19 és el que comunament es diu carrera del club en la majoria dels clubs, una carrera en la qual nosaltres hem afegit una part de competició i una altra de turisme en intentar portar-la a llocs on resulta estranye acudir en solitari. 

Un trofeu en el qual s'intenta que puguen participar tots i per això s'intenta igualar les diferències que existixen entre tots nosaltres, una quimera és veritat, però ens agrada pensar que tots tenim una oportunitat d'estar entre els millors. El sistema que usarem és el clàssic, cada edat, sexe i distància tenen un coeficient i segons siga la marca en la distància triada es trau un percentatge que ens donarà als tres millors en cada distància.

Per si algú té curiositat utilitzarem la taula següent: https://atletismomaster.es/mastercalc/index

En el cas dels caminants al no existir una competició, estem estudiant encara el millor mètode, però tres trofeus segurs que hi haurà.

Ja sé que aconseguir que tots tinguen les mateixes oportunitats és quasi impossible. Tots som iguals en dignitat, encara que som diferents, ja que la qualitat física està distribuïda de mode divers i l'edat ens afecta de forma diferent de cadascun de nosaltres.

La invitació que ens fa l'XI Trofeu Dorsal 19 al fet que passem un dia alegre i divertit és el que ens fa a tots iguals, perquè la carrera a peu suposa també competir contra la tristesa i el descoratjament.

El més important –la raó última per la qual molts correm i participem en carreres– és que ens encanta, que gaudim. Som molts els enamorats d'este esport i els que podem dir que és una de les causes profundes de la nostra alegria. Si no fora així tots els esforços, sacrificis i frustracions que comporta, mancarien de sentit.

Aquell corredor que descobrix eixe tresor que és la carrera a peu deixa moltes coses per a poder aconseguir els seus objectius i sap que els esforços, sacrificis i dificultats que puguen acompanyar la consecució d'este tresor no són suficients per a extingir eixa alegria. És cert que és un goig que emergix al costat de dificultats, desafiaments i sofriments: una alegria “amb cicatrius”. Però també és veritat que posseïx una especial profunditat, ja que naix d'allò que toca les fibres més íntimes de l'ésser: la unió de l'equip, el moviment que fa “sentir-se viu”, la lluita per aconseguir somnis comuns, el gaudi de l'esforç extenuant… en definitiva, d'afrontar el continu desafiament de traure el millor d'un mateix.

Evidentment córrer no és imprescindible per a la felicitat. En este sentit, tot esport es troba en l'àmbit del gratuït: pot no realitzar-se i, fins i tot, podria no existir. Però és esta mateixa gratuïtat la que li aporta un plus de realisme i “encarnació” en la pròpia vida, convertint-se en alegria de viure, de jugar, de divertir-se, de fomentar llaços lleials d'amistat… I, per descomptat, l'alegria de celebrar. De celebrar no sols els triomfs sinó també els fracassos. Perquè en l'esport no sempre es guanya i això ensenya a traure el millor de cada derrota: un aprenentatge, una cura d'humilitat, un exercici de resiliència, etc. I això ha de ser agraït i celebrat. Així com l'esforç del rival que no sols va permetre que em divertira corrent, sinó que em va motivar a traure i donar més de mi mateix.

Viure l'XI Trofeu Dorsal 19 “celebrativament”, sabent alegrar-se amb el triomf del company i fent de qualsevol excusa una festa que, en el fons, és una manera de plasmar el carinyo que es té en este cas amb la carrera a peu. L'alegria és un do i, ja siga en l'esport o en la vida, sempre està basada en l'amor que tinguem ja siga a les persones o com en este cas a un esport.

Una actividad madura: XI Trofeu Dorsal 19

 XI Trofeu Dorsal 19.

Quan repassem les activitats que realitzem durant l'any ens trobem, com en el cas del Trofeu Dorsal 19, que l'associem amb lo “vell” perquè la primera vegada que es realitzá va ser en el Gran Fons Internacional de Siete Aguas en el ja llunyà 2010.

En algunes ocasions ens hem sentit un poc fotuts de repetir les activitats de sempre, en mode cíclic, de manera contínua, al punt d'arribar a arrutinarnos, és a dir a convertir en rutina el que acostumem a fer, igual que ens pot succeir amb els entrenaments o en les nostres activitats de club que fa anys que realitzem com les 24 hores, la Volta a peu o el Trail.

Tanmateix, això no té perquè significar que hem de menysprear el que ens agrada fer cada dia, ni tampoc que per a això s'haja de menysprear lo “vell”. Oblidar l'antic i buscar el nou, o aferrar-se a l'antic i menysprear el nou és incorrecte, però l'atresorar tant els tresors antics com els nous, i adonar-se que no estan separats, és la tasca de tot bon club de corredors.

D'altra banda, és una bona acció transmetre eixes activitats, mostrar tot el que hem aprés amb elles. Un autèntic club de corredors ha de traure els seus tresors, les seues experiències; però si no ix del que es porta ara, del modern no pot mostrar el que són ni el que representa eixe club. Perquè el tresor de hui és tan important com el de deu, quinze o vint anys arrere, però han d'estar els dos.

Amb les activitats d'estos pròxims mesos Dorsal 19 vol que tots els seus membres i simpatitzants mantinguen i augmenten la seua afició per la carrera a peu i l'XI Trofeu Dorsal 19 és una “recepta” més amb la qual ho estem intentant, tenim molts altres “plats” però esta és una de les més tradicionals.

 Tots, espere, ja sabem que el pròxim 10 de novembre a Gandia tindrà lloc la celebració del X Trofeu Dorsal 19, ara només ens falta saber en quines carreres participarà cada corredor, per tant, caldrà explicar la normativa per la qual es regirà. Cosa que farem en els pròxims dies.

Sé que ho hauré escrit i dit algunes vegades, Dorsal 19 és un club madur, el numere romà que antecedix a les nostres activitats ens ho diu contínuament, ens diu lo veterans que som i la maduresa que hem aconseguit.

He triat la paraula madur, per algun motiu especialment? Doncs sí. Una persona madura és la que pensa, diu i es comporta sense que es note cap diferència entre el que pensa, la cosa diu i en com es comporta, la imatge del club és la mateixa en qualsevol situació.

Tot el que succeirà a Alcoi i a Gandia seguix la mateixa direcció, tot busca el mateix objectiu; fer que la carrera a peu cada dia ens agrade més.

Les persones quan realitzem una activitat igual que un club no es podria entendre sense que tinguera una fi determinada, fer alguna cosa sense un objectiu és un contrasentit, a pesar que algunes vegades en unes certes activitats la seua fi és a llarg termini, però sempre a d'existir una fi última.

És veritat i no hi ha perquè negar-ho que en la nostra societat i en la nostra manera d'entendre la vida importa més com ens veuen des de fora que el que representen en el nostre interior. Tendim a pensar que una activitat que no tinga una repercussió en l'exterior del club no és important, i no és així, un club madur li dona més importància a la repercussió interior que a la qual tinga en l'exterior.

El Trofeu Dorsal 19 no eixirà, segurament del cercle de Dorsal 19, ningú ens comentarà al matí següent com vam córrer, ni ens preguntarà com vam quedar, si guanyem o només participem, però a nosaltres no ens ha d'importar, estaríem equivocats si busquem alguna classe de reconeixement que no fora això de saber que ens ho passem bé en el nostre trofeu.

Ja supose que el Trofeu Dorsal 19 ens pot eixir no tan bé com ens agradaria o fins i tot ser un desastre, però Dorsal 19 és un club ja madur que sabrà buscar les solucions i perfeccionar el que ens hi ha pogut fallar.

La lluita contra els nostres defectes ens dona en cada ocasió la possibilitat de créixer i madurar. Els obstacles, si n'hi ha, no tenen per què frustrar-nos, ja els corregirem a base d'entusiasme.

Mes difícil mes divertit

     Com moltes altres coses en esta vida tot va començar com un joc. El Trofeu Dorsal 19 és una competició entre els dorsalers que se celebra cada any en un lloc i per tant en una carrera diferent, la qual cosa solem denominar “carrera del club”, encara que a mi m'agrada remarcar això de “trofeu” per la part competitiva i per tant divertida que comporta. 

El que fa diferent el Trofeu Dorsal 19 a totes les altres competicions és que ho fem compensant les marques realitzades segons l'edat i uns coeficients que existixen segons la distància, edat i sexe, amb la finalitat que tots tinguem les mateixes possibilitats.

Moltes vegades davant una competició i el Trofeu Dorsal 19 ho és, ens trobem davant la disjuntiva de decidir-nos entre el divertit i lo dur o difícil.

Si ho pensem, ens adonarem que ens resulta igual de difícil com de fàcil pensar que l'XI Trofeu Dorsal 19 resulta tan dur i difícil de guanyar com ho és de divertit i al revés.

No és difícil arribar a eixa conclusió, ja que les dos afirmacions es recolzen en la mateixa base. Com que com a més dur i difícil de guanyar o de fer una bona classificació siga, en la mateixa proporció augmenta la quantitat de diversió que gaudirem.

Si és més divertit és perquè és més difícil aconseguir una bona classificació.

De totes les accepcions que podem trobar de la paraula “trofeu” qualsevol d'elles ens pot servir com a adjectiu per a descriure l'XI Trofeu Dorsal 19, per exemple la segona; “Despulla obtinguda en la guerra” , i cal tindre en compte que “despulla” és el botí obtingut pel vencedor, en este cas en una carrera que també es pot comparar com una guerra, una bona guerra que es dilucida lluitant amb lleialtat.

L'XI Trofeu Dorsal 19 es dilucidara per la mínima diferència, perquè els anys van passant i els coeficients van variant i cada any resulta més complicat fer una previsió.

Si ara mirem la primera accepció llegirem que es tracta d'un “monument, insígnia o senyal d'una victòria” , i és que els dorsalers per a aconseguir el Trofeu de Dorsal 19 han de córrer per a guanyar i han de córrer al nivell de les seues marques personals perquè només després, en el dinar, se sabrà si el seu esforç és recompensat, ja que no es tracta d'arribar primer a meta, es tracta d'haver fet millor carrera segons la seua edat i sexe.

Moltes vegades hem comparat la carrera a peu amb la nostra vida, i que hem de gaudir de cada competició com si fora l'última en la qual ens anem a posar-nos un dorsal en el pit, ja que un mai sap quan arribarà l'última carrera, així que quan comencem a pensar en XI Trofeu Dorsal 19 l'haurem de fer sabent que la satisfacció de participar no és només córrer i haver arribat a la meta, no és haver guanyat o haver aconseguit una bona classificació, sinó viure en tota la seua intensitat el camí que ens ha de portar a aconseguir la millor forma possible en eixe dia.

Un camí en el qual cadascun buscara la millor estratègia per a arribar el més alt possible en la classificació, uns triaran la distància que més li afavorisca per a aconseguir una bona classificació, uns altres confiaran en la seua velocitat i resistència, uns altres en la seua experiència i la seua edat, uns altres aprofitaran el seu estat de forma cami de la marató, perquè tots sabem que el triomf en una compensada sempre esta en eixos xicotets detalls que ens costen uns pocs segons que són els que inclinaran la balança cap als nostres rivals o cap a nosaltres.

El Trofeu Dorsal 19 és la nostra carrera, la nostra festa com a corredors, la Volta a peu i el Trial ho és com a organitzadors. Si bé podem pensar que la Gran Festa de la carrera a peu es troba el dia de la celebració de la Volta a peu i el Trail, també hem de pensar que ho és sobretot per als corredors d'altres clubs i d'altres municipis que són als quals principalment van dirigides les dos carreres, ells són els protagonistes d'una festa en la qual Dorsal 19 és l'organitzador.

En el Trofeu Dorsal 19, els dorsalers som els protagonistes principals, no importa la situació dins del club ni la forma física. L'important és participar demostrant el nostre carinyo per la carrera a peu.