“És un espectacle espantós, encara que fascinant”, va escriure Sir Arthur Conan Doyle, “esta estranya lluita entre un propòsit fix i un cos totalment exhaust. Pràcticament delirava, bambolejant-se com un home en somnis”.
En esta breu descripció de l'ardu final del nostre Dorando Pietri en la Marató Olímpica de 1908, el famós escriptor de misteri i creador de Sherlock Holmes, captura l'essència de l'esforç al final d'una Marató.
Si amics meus, ja estem en temps de marató, el canvi de dates en la Marató de València ens obliga que ja al juliol ens posem el trage de maratonians i comencem a entrenar.
Una de les característiques de la marató és la clàssica confrontació entre una ment disposada i un cos dèbil. Quan ens tenim d'esforçar al límit, este conflicte és inevitable. Sempre que competim en una marató arribarem a un punt en què el “propòsit fix” i el “cos exhaust” se'n van hi ha trobar. En algun moment dels 42195 metres ens trobarem en eixa batalla entre l'objectiu que volem complir i el nostre cos que no pot més. El nostre cos té limites inalterables; però serà la nostra ment la que determina fins a quin punt ens acostarem a dites limites.
L'entrenament de marató ha de portar les dos parts la física i la psicològica. Una vegada vaig llegir una frase d'un psicòleg esportista que deia més o menys “L'esforç físic preval en l'entrenament; l'esforç psíquic en la carrera”. Competir en una marató implica l'esforç físic més dur que es puga fer, però les experiències emocionals en la carrera anul·len les demandes físiques. Estos pensaments i sentiments no els anem hi ha experimentar mentres entrenem diàriament i donen lloc a conflictes que no se'ns han presentat normalment en les carreres quotidianes. El mode en què ens manegem estes emocions determinara el resultat de la marató.
Podíem dir que la carrera de marató és una tortura organitzada, que nosaltres ens busquem. Implica diversos tipus i graus de dolor, però el dolor físic i psíquic ens acompanyaren abans i durant la marató. El plaer ve després.
Eixir a córrer pels nostres camins i disfrutar dels nostres paisatges és agradable però córrer una marató és una altra cosa. El nostre cap s'ompli d'angoixosos temors que ens produïxen dolor però la clau esta en una frase que va dir Fran Shorter abans de la marató de Fukuoka: “La prova més dura està entre les vint milles i el final. El meu únic dubte és que la meua ment estiga capacitada per a fer que el meu cos aguante”.
Amb tot açò estem dient que cal sentir por d'una marató, per tant si, però no és roín, esta por és una cosa bona, ja que ens va hi ha mantindre en moviment i anem hi ha entrenar millor. Perquè és la forma que té la nostra ment per a estimular al cos per a l'enorme tasca que anem hi ha afrontar, hem de pensar que la nostra por és com una cosa que ens està fent un favor.
La marató té el significat que nosaltres, els corredors, de manera personal i com a grup, decidim donar-li. I hem decidit donar-li un significat que no aconseguixen les altres carreres, és l'única carrera amb una història que es remunta a més d'un segle, amb llegendes pròpies i una gran tradició olímpica, és un objectiu “màxim” cap al qual qualsevol corredor habitual pot aspirar. La primera meta d'un maratoniano és acabar. I per a acabar, hem d'entrenar més que abans i és el que anem hi ha fer i així al final vencerem als 42195 metres .
"Nessun dorma", si, que cap maratonià dorma ja tranquil perquè el temps de la marató comença ja, però a la nit li seguix el dia i “All'alba vincerò! vincerò! vincerò!”
