És del domini públic que tot corredor ha de tindre un
propòsit, una causa, un projecte, una passió, un rumb específic, a fi de
disfrutar completament de la carrera a peu, un propòsit no inútil i sense
sentit. De manera que alguns es dediquen a les voltes a peu, altres als 10K, a
les Mitges Maratons, altres a les Maratons, altres a les carreres de muntanya,
altres als Trails, etcètera.
Però hi ha una classe de corredors que han decidit trobar
el propòsit, més enllà del propòsit material, més enllà de la marca i de la
classificació, un propòsit ple d'històries de superació personal, amb carreres
apassionants. Els que s'enfronten per primera vegada amb una marató i amb la
Botamarges són un bon exemple de tot això.
Si la vida d'un corredor és ja una vida apassionant, de
reptes impossibles que només són possibles d'aconseguir amb l'ajuda de molta
il·lusió i força de voluntat, l'esforç del qual és incommensurable. Per als
corredors que només busquen un objectiu personal i que no esperen grans reconeixements
materials ni l'aplaudiment de les multituds, és una vida plena d'exigències i
de reptes diaris en soledat i en silenci. Una vida que per a molts pot paréixer
absurda, o poden tindre una idea que eixes carreres és una cosa avorrida, una
pèrdua de temps o algo fanàtic, irracional i fantasiador.
Per a eixe corredor la seua vida esta plena d'exigències
i reptes que complir cada dia, els seus entrenaments tenen com a propòsit la
consecució de la felicitat, de ser feliç. No sé si pot existir algo més important
que això.
La Botamargens 2016 ha aconseguit que Bautista, Alberto i
Amedeo hagen sigut feliços. Alberto i Bautista arribant a meta i Amedeo
intentant-ho però els tres havent complit el seu somni. Pot paréixer una utopia
davall l'opinió i la visió de molta gent. Però és una realitat tan clara per
als que la vivim, que només pot explicar-se com a corredors que som. La
humilitat, la renúncia a moltes coses durant l'entrenament i el sacrifici són
el propòsit medul·lar d'estos corredors verdaders, aquells que ho han deixat
tot per uns mesos per a prendre les sabatilles i córrer.
Hi ha goig, passió, plenitud, però també hi ha dolor,
sacrifici en l'existència del corredor. No obstant això, esta és una vida plena
de sentit perquè ens transforma de manera individual, primerament. I després
ens porta a ser exemple per als nous corredors, no sols per una meta personal i
egoista, sinó per una causa comunitària que ens porta a transmetre i exaltar la
carrera a peu.
Tot corredor que haja aconseguit complir el seu somni no
s'imagina poder tindre una vida millor o més plena que la de corredor, és una
vida que val la pena viure, i no pot haver-hi una altra més intensa, plena de
sentit i fruit que esta.
Hem tornat també este cap de setmana al Gran Fons
d'Oliva, una carrera que ens porta molt bons records a Dorsal 19 i que després
d'haver estat diversos anys sense celebrar-se s'afig a La Mitja Marató i el seu
Quart de Marató, amb el que Oliva ja compta amb una gran varietat de carreres.
La nostra relació amb les carreres que se celebren en la nostra veïna Oliva són
bones i ens agrada participar en elles quasi d'una forma obsessiva. Si bé els
nostres llaços amb totes les competicions en Oliva són grans ens falta estretir
llaços amb els seus clubs de corredors.
Curiosament el limite provincial que ens separa, d'alguna
forma és una barrera que existix, les nostres relacions amb tots els clubs de
la Marina és molt més intensa degut en part al Circuit de la Marina, i que ens
ha deixat amb un buit de relacions amb els clubs de la Safor que hauríem
d'omplir el més ràpidament possible.
Máximo també hi ha pujat al podi esta setmana, esta
vegada a Altea on ha aconseguit la segona posició en la seua categoria.
En fi, és hora ja de despedir-nos i com en totes les
entrades despedir-se és una cosa i saber despedir-se és una altra, així que
acabare per hui amb un senzill, fins prompte.
