Corredors feliços

És del domini públic que tot corredor ha de tindre un propòsit, una causa, un projecte, una passió, un rumb específic, a fi de disfrutar completament de la carrera a peu, un propòsit no inútil i sense sentit. De manera que alguns es dediquen a les voltes a peu, altres als 10K, a les Mitges Maratons, altres a les Maratons, altres a les carreres de muntanya, altres als Trails, etcètera.

Però hi ha una classe de corredors que han decidit trobar el propòsit, més enllà del propòsit material, més enllà de la marca i de la classificació, un propòsit ple d'històries de superació personal, amb carreres apassionants. Els que s'enfronten per primera vegada amb una marató i amb la Botamarges són un bon exemple de tot això.

Si la vida d'un corredor és ja una vida apassionant, de reptes impossibles que només són possibles d'aconseguir amb l'ajuda de molta il·lusió i força de voluntat, l'esforç del qual és incommensurable. Per als corredors que només busquen un objectiu personal i que no esperen grans reconeixements materials ni l'aplaudiment de les multituds, és una vida plena d'exigències i de reptes diaris en soledat i en silenci. Una vida que per a molts pot paréixer absurda, o poden tindre una idea que eixes carreres és una cosa avorrida, una pèrdua de temps o algo fanàtic, irracional i fantasiador.

Per a eixe corredor la seua vida esta plena d'exigències i reptes que complir cada dia, els seus entrenaments tenen com a propòsit la consecució de la felicitat, de ser feliç. No sé si pot existir algo més important que això.

La Botamargens 2016 ha aconseguit que Bautista, Alberto i Amedeo hagen sigut feliços. Alberto i Bautista arribant a meta i Amedeo intentant-ho però els tres havent complit el seu somni. Pot paréixer una utopia davall l'opinió i la visió de molta gent. Però és una realitat tan clara per als que la vivim, que només pot explicar-se com a corredors que som. La humilitat, la renúncia a moltes coses durant l'entrenament i el sacrifici són el propòsit medul·lar d'estos corredors verdaders, aquells que ho han deixat tot per uns mesos per a prendre les sabatilles i córrer.

Hi ha goig, passió, plenitud, però també hi ha dolor, sacrifici en l'existència del corredor. No obstant això, esta és una vida plena de sentit perquè ens transforma de manera individual, primerament. I després ens porta a ser exemple per als nous corredors, no sols per una meta personal i egoista, sinó per una causa comunitària que ens porta a transmetre i exaltar la carrera a peu.

Tot corredor que haja aconseguit complir el seu somni no s'imagina poder tindre una vida millor o més plena que la de corredor, és una vida que val la pena viure, i no pot haver-hi una altra més intensa, plena de sentit i fruit que esta.

Hem tornat també este cap de setmana al Gran Fons d'Oliva, una carrera que ens porta molt bons records a Dorsal 19 i que després d'haver estat diversos anys sense celebrar-se s'afig a La Mitja Marató i el seu Quart de Marató, amb el que Oliva ja compta amb una gran varietat de carreres. La nostra relació amb les carreres que se celebren en la nostra veïna Oliva són bones i ens agrada participar en elles quasi d'una forma obsessiva. Si bé els nostres llaços amb totes les competicions en Oliva són grans ens falta estretir llaços amb els seus clubs de corredors.

Curiosament el limite provincial que ens separa, d'alguna forma és una barrera que existix, les nostres relacions amb tots els clubs de la Marina és molt més intensa degut en part al Circuit de la Marina, i que ens ha deixat amb un buit de relacions amb els clubs de la Safor que hauríem d'omplir el més ràpidament possible.

Máximo també hi ha pujat al podi esta setmana, esta vegada a Altea on ha aconseguit la segona posició en la seua categoria.

En fi, és hora ja de despedir-nos i com en totes les entrades despedir-se és una cosa i saber despedir-se és una altra, així que acabare per hui amb un senzill, fins prompte.