El nostre test de “Velocitat de Deflexió”

El 20 de novembre ens trobarem amb un dia especial per a Dorsal 19 perquè seran molts els dorsaleros que s'iniciaran en la marató. Seran també moltes les il·lusions que estan posades en eixe dia, el que ens obliga a ser cuidadosos amb l'entrenament d'este últim mes.

Des que la Marató de València es corre al novembre el nostre entrenament esta faltat de carreres de mitja marató en què poder entrenar, ja que només Alaquas i els 20K de Sueca estan fora de l'últim mes. Les mitges de València i Gandia ens servixen més com un test i no formen part de la base de l'entrenament, al servir com a test només ens afectaran l'hora de confirmar el ritme de marató. 

Este fet presenta una xicoteta dificultat per als corredors novells perquè només han competit principalment en carreres curtes i els pot faltar la familiaritat d'estar competint durant molts quilòmetres, és cert que ho hem suplit amb els entrenaments llargs però tots sabem que no és el mateix. És fàcil que ens trobem amb corredors que es van a enfrontar amb la marató quan incara no han perdut la por d'una mitja.

Moltes vegades hem escrit que és necessari proposar-se aspiracions i metes altes, però cal fer-ho sobre una base d'entrenament encertada. El corredor pot i ha d'aspirar a millorar cada dia. Es tracta d'una tasca que sempre produïx grans satisfaccions, i que, en certa manera, omplirà de sentit els nostres entrenaments. Mai arribarem a ser un corredor perfecte, és veritat, i per això no ha de confondre's l'ideal de buscar la pròpia millora amb un malalt afany perfeccionista. Voler aproximar-se el més possible a les nostres més altes metes és molt diferent de voler millorar indefinidament sense decidir-nos a considerar qual és el nostre límit.

Ho he dit abans, entrem en la fase definitiva de la marató, si de la marató, ja que la nostra marató ja fa mesos que va començar, l'estem corrent ja, el que passa com es diu comunament és que el dia 20 de novembre anirem a València a arreplegar la medalla. El que intentarem és que eixos últims 42195 metres siguen el més còmodes possible. Per a això hem d'esbrinar durant les tres ultimes setmanes, el més encertadament, qual serà el nostre ritme de marató i arribar a la línia d'eixida coneixent quals són les nostres limitacions, sense por de mirar-les de front, i així evitar exposar-nos innecessàriament a esforços que superen les nostres limitacions.

La marató no ha d'afrontar-se com una cosa que ens cree nerviosisme, ni que siga algo crispat, angoixós o estressant. Ha de ser un esdeveniment que s'aborde amb l'ànim seré, de manera cordial i amb esperit esportiu, sabent les dificultats amb què ens enfrontarem i la importància radical de la perseverança a aconseguir-ho.

Tots recordàreu que al començar l'estiu vam realitzar el VAMEVAL, i amb el que vam aconseguir esbrinar la nostra velocitat anaeròbica màxima en eixe moment, i si bé no l'hem utilitzat per a establir els nostres ritmes d'entrenaments perquè utilitzem un altre sistema, si que ens va servir per a saber on ens trobàvem físicament en eixe moment. Fins ací bé.

Enguany afegirem a la nostra prova “Cap de setmana Especial Marató” que realitzarem en La Mitja de Gandia, una prova de temps, denominada de “Velocitat de Deflexió”, que intentarem realitzar tres setmanes abans de la marató. Per a això utilitzarem el protocol del VAMEVAL.

Explicarem un poc en què consistix,  pel que ens esperen uns quants paràgrafs un poc pesats i avorrits. Cada un de nosaltres hem entrenat amb la intenció de córrer la marató a un ritme determinat i ara ens toca esbrinar si ho hem aconseguit. Per a això sempre hem utilitzat el “Cap de setmana Especial Marató” però enguany davant de la gran quantitat de corredors que compten amb poca experiència en distàncies llargues completarem eixa prova amb la de “Velocitat de Deflexió”.

Estarem d'acord que corrent al nostre ritme de marató estarem realitzant un esforç determinat, i que eixe esforç l'hem de mantindre durant els 42195 metres,  pel que és de sentit comú que ha de ser un esforç que ha de trobar-se prou per davall del nostre esforç màxim que som capaços de desenrotllar i mantindre durant diversos minuts.

Fins ací bé, quan vam realitzar el VAMEVAL vam comprovar que podíem començar a entrenar per a la marató a un ritme que entrava dins de les nostres possibilitats i ara després d'uns mesos i quan ens trobem davant de la marató és hora de comprovar que tenim eixe ritme ben assimilat per a arribar a meta. No anem hi ha realitzar una altra vegada el VAMEVAL perquè nostra velocitat màxima no ens dirà molt que tinga relació amb la nostra velocitat de marató, si no el que farem és córrer a una velocitat constant durant un temps determinat per a comprovar el grau d'esforç a què portem al nostre cos i així simular l'esforç de la marató.  

Supose que el nostre sentit comú ens esta dient que no reproduirem exactament l'esforç de la marató, el que seria un suïcidi, si no que ens recolzarem en la velocitat de deflexió del nostre VAMEVAL per a realitzar este simulacre que unit al “Cap de setmana Especial Marató” ens ha de dir si el nostre desitjat ritme de marató és l'encertat, en el cas que no hàgem aconseguit el nivell adequat tindrem temps de canviar-lo, fent-lo més lent.

He dit més lent, i és que per molt bé que ens isquen les proves o els tests no podem a estes altures de l'entrenament pretendre córrer més ràpid del que hem estat entrenant.

Un dels grans problemes amb què ens trobem a l'hora d'establir els ritmes i les distàncies així com les marques que podem realitzar és que comparem coses realment incomparables.  Ens hem acostumat a posar dades i xifres unes al costat d'altres, col·loquem distàncies i marques en columnes paral·leles i això ens induïx a pensar que realment són paral·leles. Anem afegint llindars, pulsacions màximes, velocitats màximes i mínimes, llindars de lactat i busquem percentatges per tots els costats. Però açò no és més que un truc, una d'eixes il·lusions òptiques per les que qualsevol objecte es pot posar en relació particular amb un altre, col·locant-lo simplement en un lloc concret del nostre camp visual.

És molt difícil que les matemàtiques ens asseguren l'èxit o el fracàs en una marató i més inclús la marca que realitzarem, perquè buscar unes relacions exactes entre corredors que tarden més del doble que altres a acabar la carrera és complicat, així com saber com ens afectaran valors tan canviants com el vent, calor, humitat i un llarg etc.

Però cal intentar-ho, hi ha que buscar respostes i buscar en les experiències de molts entrenadors i corredors, buscar el que ens diuen els metges, els massatgistes, els fisioterapeutes, els nutricionistes i sobretot escoltar al nostre sentit comú i passar-ho bé durant la busqueda.

Fins a ací una entrada què ens donara més dolor de cames que de cap, o tal vegada siga una altra de les entrades d'eixos bojos pels entrenaments que tan de moda estan en estes setmanes prèvies a la marató i de les que passem per damunt, siga com siga, una entrada sobre este boig món de la carrera a peu i d'eixos bojos per la marató.