Beniarbeig i Fundesem; més enllà dels èxits

Encara que som corredors populars i la nostra assistència a les carreres no deuria comportar una obligació per competir, la veritat és que hi ha victòries i hi ha derrotes, segons aconseguim el que pretenem o no. Això implica estar preparats per a triomfar i per a fracassar.

Per això es diu que la competició pot ser una desgràcia o una rica font d'aprenentatge: tot depén de la forma en què cada un de nosaltres ens enfrontem a les carreres. D'ací la importància que tenen els companys i els clubs per a recolzar als seus corredors en les competicions dels caps de setmana, perquè així assimilaran millor la possible frustració, li donaran més valor a l'esforç i a la marca que han realitzat; més enllà de si guanyen o perden.

Este cap de setmana més enllà dels èxits a què estem acostumats per part de Máximo i Carmen, hem vist com Bay també s'ha pujat al podi a Beniarbeig guanyant en la seua categoria. Carmen ho ha fet en la categoria absoluta i Máximo va ser segon en la seua categoria, fet que va tornar a repetir el diumenge en el VII 10K Fundesem Alacant.

Com veieu tenim companys que si que han passat moltes vegades per l'experiència de guanyar una carrera i per tant també de perdre-la. Generalment es fa més èmfasi en el que ens ensenyen les derrotes que el que ens mostres les victòries. Hi ha més literatura darrere del fet de “saber perdre” que de “saber guanyar”. No obstant això, cal tindre en compte que quan s'obté la victòria cal evitar caure en l'arrogància, la preponderància i la presumpció.

Si els preguntàrem a Carmen, a Máximo i a Bay ens dirien, perquè ho han experimentat moltes vegades, que saber guanyar no és només imposar-se i derrotar a altres. És, competir honradament, el bon guanyador no fa sentir malament als altres al gallejar dels seus èxits, sinó que ho assumix amb senyoriu, rectitud, humilitat i camaraderia. De la mateixa manera, el verdader guanyador és aquell que ha confiat en les seues capacitats i les ha demostrat, sense passar mai per damunt dels altres.

Si un club exigira als seus corredors que sempre aconseguiren la victòria no seria és el més adequat, i menys si se'ls motiva a fer-ho sense importar a quin preu. El que sí que convé, és motivar-los perquè córreguen esportivament, amb esforç, constància i sacrifici.

També està el saber perdre, lo qual no hem de mostrar-ho com a fracàs, humiliació, desil·lusió, ni revenja. Cal transmetre als nostres corredors el perdre amb cavallerositat, perquè els ajudara a enfortir-se mentalment i a saber tolerar la hipotètica frustració, a l'acceptar i assumir amb humilitat, la victòria aliena. No importa que els nostres corredors se senten tristos i decebuts, pel gran esforç realitzat, però mai ha de permetre's que tinguen reaccions desproporcionades. L'honestedat els farà verdaders vencedors, encara que hagen perdut.

En carreres on es perd o se'ns escapa una marca, es pot guanyar, i molt. És en eixes carreres on el corredor es manifesta com a persona, on es forma el seu caràcter, on es reconeixen els errors i es plantegen les millors solucions per a les pròximes carreres.  És sa i convenient, que ajudem als nostres companys a assumir la derrota de la millor manera, és a dir, amb vista a millorar, a seguir avant i a extraure les coses bones que deixen estes experiències.

És veritat que són molt pocs els que saben el que significa pujar al podi o estar a punt, però som majoria els que ens hem sentit guanyadors o perdedors en centenars de carreres, ja siga contra els nostres companys o contra les nostres marques i és que només hi ha una forma de perdre guanyant, és aprendre alguna cosa en cada carrera independentment del seu resultat.

I, això només ho aconseguirem quan aprenguem a perdre i així aconseguirem guanyar perdent. Pareix un bonic joc de paraules però no és fàcil de comprendre. Perquè aprendre de la perduda, el que es diu de veritat aprendre, és una cosa que molt pocs saben fer.

És més fàcil suavitzar, deixar passar el temps i després recordar eixa carrera fallida com una experiència més, i ja esta. I en eixe “ja està” no hem guanyat res, no hem guanyat l'única cosa que podem guanyar de veritat: convertir cada carrera en una escola on cada vegada aprenguem alguna cosa on no sempre guanyar és una victòria i perdre una derrota.