Després d'uns mesos tornen les grans carreres i no podien començar
de millor forma que amb una carrera com La Mitja de València, tampoc es podia
començar a albirar com es troben els maratonians de Dorsal 19 com en este cap
de setmana en què hem vist el compromís de tots ells amb els 42195 metres .
En eixa mateixa línia, no és de sorprendre's com hem assistit a
dos marques personals, Vicent Cuevas i Tino Navarro, i el gran debut en la
distància de Nando que esta destinat a ser un dels referents en les llargues
distàncies en Dorsal 19.
Hem vist com els entrenaments es desenrotllen a plena intensitat,
aprofitant tot tipus de carreres i oportunitats, hem vist com Màxim i Bay han
aprofitat per a entrenar i al mateix temps complir com a llebres de Vicent i
Tino, i no sols La Mitja de València ha servit com a mitjà d'entrenament sinó
que també la carrera de Daimús a sigud aprofitada per Linda, Tony, Vicent i
Enrique per a complir amb els seus entrenaments camí de València.
Amb la intenció d'anar acumulant experiència i quilòmetres també
han acudit a Daimús, Sandra, Rosaura, Manolo i José. Els trialeros no es van
quedar a casa sinó que a Bocairent es van posar les seues sabatilles, Batiste,
Carlos i Juansa.
Però el dissabte ja van provar també les seues forces Máximo i
Tania pujant al podi acompanyats per Rafa en un bon 10K a Sagunt. I és que el
club es troba en plena efervescència de carreres.
No sols els maratonians però sobretot els maratonians són els que
en estes dates més intensament senten la passió per la carrera a peu.
El maratonià té un parentiu amb la divinitat ja que sap que
després d'estudiar tot allò que s'ha relacionat amb els entrenaments, amb la
nutrició, amb la fisiologia del moviment, després de buscar tot tipus
d'explicacions sap que hi ha un algo més allà que no pot controlar i que
decidirà com correrà la marató.
Li succeïx com a Aristòtil que després d'escriure la Física es va
donar compte que faltava alguna cosa i va haver d'escriure a continuació la
Metafísica, «més enllà de la física», el maratonià es dóna compte que amb només
els ritmes, percentatges, alimentació etc. No es corre una marató, hi ha un
algo més allà. Hi ha alguna cosa com una espècie d'halo que resplendix, encara
que de forma feble, que li diu que serà quelcom que es troba en la seua ment el
que li portara a la meta.
Per això en la línia de meta d'una marató es poden veure qualsevol
classe de corredors, corredors que la majoria d'ells no presenten la
característiques apropiades per a acabar una marató i no obstant això estan
allí, Quina llei física o matemàtica els ha portat fins allí? Cap. Estan allí
perquè la seua ment els ha espentat, els ha dit que era possible i ells s'ho
han cregut.
Al cap i a la fi el maratonià posseïx un llampada de grandesa
que'l diferència de les persones corrents, en tant en quan sap que per molt que
es prepare no mereix res del que rebrà, sap que el que rebrà de la marató res
té a veure amb el que ha donat per a preparar-la, sap que tot el que rep de la
marató és un regal i com tot regal no ens podem apropiar d'ell i el devem rebre
com un agraïment. I eixe agraïment és essencialment energia positiva.
El regal que ens dóna la marató, ens arriba com una caixa de
bombons. Deliciosos, embolicats amb papers de dissenys diferents i els hem de
repartir un a un a tots els corredors que tinguem al nostre voltant. Eixa caixa
de bombons val molt si aprenem a compartir-los.
Hi ha un poc més allà de
tot el que es puga escriure o representar per a comprendre el que sent un
maratonià al creuar per primera vegada la línia de meta, quan un corredor
decidix convertir-se en maratonià pot arreplegar experiències, veure
entrenaments i realitzar-los, llegir i escoltar a molts maratonians però tot
això només li servirà com a acompanyament fins que creue la línia de meta,
després les seues experiències i les seues sensacions seran diferents de tot el
que havia pogut imaginar. Tal vegada no li agraden i no tornarà a córrer una
marató o tal vegada es convertisca en una addicció que no podrà controlar i que
el perseguira marató despres de marató. El que esta clar és que no l'oblidara.
Ho hem vist este diumenge en tots els dorsaleros que es preparen
per a la marató, posseïxen una purna de grandesa humana, amb deix a divinitat,
que centelleja quan parlen de la seua marató. Per això ens interpel·len tant i
seguixen amb entusiasme els seus entrenaments.
Per això també seguim amb frenesí els seus progressos i ens
alegrem tant quant tot els va bé i igual com ens apesarem quan no els va bé o
es lesionen i és que ho sentim, ho notem, perquè en el fons, sabem que com
intuïa Pascal, cada vegada que un home se supera infinitament a si mateix
aconseguix algun tipus de grandesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada