No és fàcil acabar amb la llista de les bondats de la carrera a peu. Entre les més importants esta la de sembrar la salut del cos i, amb ella, ajuda tambe a la de l'ànima. Però saludem abans a tots els que corren.
Però córrer és font de sacrifici. “Ascesi” era l'expressió amb què els grecs designaven l'ardu ensinistrament a què els esportistes sotmetien les seues vides. La carrera a peu també sol ser competència i superació, repte i meta, una metàfora de la vida humana.
És curiós tambe, però Aristòteles va adoptar el símil de l'arquer com a divisa del significat de la vida. Siguem per tant amb les nostres vides com a arquers que tenen un blanc, i visquem d'acord amb el que d'immortal hi ha en nosaltres. L'esport és també escola de cavallerositat: sobrietat i magnanimitat en la victòria; sobrietat i resignació en la derrota.
Este cap de setmana, que jo sàpia, hem acudit a participar en carreres el divendres i el dissabte i hem estat presentes en quatre pobles així que l'afició en Dorsal 19 esta consolidada però hem de ser moderats ja que tot gest excessiu és antiesportiu. Saber guanyar és faena més difícil que saber perdre. Per això sol ser més fàcil apreciar la dignitat en el gest del derrotat que en la seca alegria del vencedor.
Castello de Rugat.
Platja de Tavernes.
Alcala de Moncayó.
Favara.
x:xx:xx Fernando Vicens.
x:xx:xx Pacual Sendra.
Com veieu continuem participant en carreres i preparant la Marató de València per tant devem ser capaços de compaginar les dos coses, així que continuem analitzant com estem preparant la marató.
Com aconseguim portar a les nostres cames la sang amb la font d'energia, com ja sabem l'aconseguirem amb els hidrats de carboni, que és el de més qualitat, i dels greixos que no sent de tanta qualitat són les responsables ultimes del nostre èxit o fracàs en la marató.
La diferència principal entre estes dos fonts d'energia és que mentres per a transformar els hidrats de carboni necessitem una part d'oxigene en els greixos ens faran falta dos, i mentres que els hidrats de carboni se'ns acabaran els greixos no.
Perquè els hidrats de carboni no basten per a acabar una marató? Perquè no tenim uns depòsits prou grans per a emmagatzemar la quantitat necessària.
Resulta que al ser este el combustible de més qualitat el nostre organisme l'utilitza en els moments de més esforç i si este és molt llarg s'acaba. Fent números així per damunt resulta que al córrer una marató necessitem unes 2700 Kcal. i que quan estem ben entrenats som capaços d'emmagatzemar en el nostre cos hidrats de carboni per a unes 1900 Kcal. Així que com veiem hi ha una diferència de 800 Kcal. que les deurem traure dels greixos que són pràcticament inesgotables.
Resulta que al ser este el combustible de més qualitat el nostre organisme l'utilitza en els moments de més esforç i si este és molt llarg s'acaba. Fent números així per damunt resulta que al córrer una marató necessitem unes 2700 Kcal. i que quan estem ben entrenats som capaços d'emmagatzemar en el nostre cos hidrats de carboni per a unes 1900 Kcal. Així que com veiem hi ha una diferència de 800 Kcal. que les deurem traure dels greixos que són pràcticament inesgotables.
Ja tenim el problema, busquem per tant algunes solucions, cal aconseguir tindre a la nostra disposició la major quantitat possible d'hidrats de carboni, com? Augmentant els depòsits, per a la qual cosa buidarem i omplirem els depòsits moltes vegades perquè el nostre cos acabe per construir uns més grans, per tant hem d'entrenar també a una velocitat tal que només utilitzem els hidrats de carboni i en una distància tal que aconseguim esgotar-los.
El següent problema és que al final en la marató acabem consumint greixos i com veiem són prop de 800 Kcal. les que haurem de traure d'ací, hi ha un problema afegit, i és que a l'utilitzar el doble d'oxigene sempre notarem un davallada, és el que molta gent anomena el “mur” per que el canvi no sol assentar bé.
Este és el problema i possiblement el principal en una marató, perquè sempre sol succeir quan ja portem molts quilòmetres en les nostres cames, però té solució, i és fàcil, el nostre cos deu estar acostumat a consumir durant l'entrenament també molts greixos perquè no note el canvi i açò l'aconseguirem entrenant a una velocitat en què només utilitzem els greixos.
Hi ha un altre problema no menys important en una marató i és que la nostra velocitat no deu produir en el nostre cos àcid làctic perquè en cas contrari les nostres cames es bloquejarien i tot l'anterior no serviria per a res però la solució també és senzilla, buscarem un ritme en què no tinguem eixe problema i per a la qual cosa després d'uns quants mesos entrenant a diferents ritmes ja sabrem qual és el que no ens produïx adoloriments, que són el símptoma clar d'àcid làctic.
Si nos en adonem l'entrenament és senzill, cal entrenar a distintes velocitats i distintes distàncies per a aconseguir que el nostre organisme s'adapte, com veiem no cal ser molt llest per a adonar-se que a diferent velocitat i distinta distància el nostre cos reacciona de diferent mode, busquem per tant les nostres necessitats i els ritmes i distàncies per a cobrir-les i tindrem un pla d'entrenament.
En fi, com ja sabem que el nostre objectiu és arribar a meta el dia 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada