La marató de Sevilla 2014

     No va anar perfecta per a Dorsal 19 la marató de Sevilla, és veritat, però la perfecció a la què moltes vegades aspirem és un mite i una fantasia, les persones no som –ni serem- perfectes.

     La marató de Sevilla va estar bé per al Dorsal 19 sobretot per a Cosmas Kiplimo Lagat que portant el 19 va aconseguir una victòria impressionant batent el rècord de la prova amb 2h08:33, i confirma com és de maratonià un Dorsal 19.

     S'unix així a tots els que portem el Dorsal 19 allí a on correm, Cosmas Kiplimo Lagat és ja un altre dels corredors a guanyar una marató amb un Dorsal 19, primer va ser Dorando Pietri a Londres, després Rod Dixon a Nova York i ara Kiplimo Lagat a Sevilla.

     Però hi havia altres quatre, Dorsal 19 va estar ben representat cobrint tot el ventall de possibilitats en una marató.

     Vam guanyar amb Kiplimo Lagat i vam aconseguir el rècord de la carrera, amb Màxim Folques vam confirmar la bona salut que té la marató a Pego, amb Ferran Mas vam aconseguir fer més gran la pitjor marca de la temporada, amb Carmen Sala vam demostrar que “fins a la cua tot és bou” i amb Vicent Sala demostrarem que “soldat que fuig servix per a una altra guerra”.

     Traiem moltes coses positives de Sevilla, no cal ser victimista ni arribar a la desesperació, al ploriqueig, al va conformisme davant de l'infortuni. I anem ha lluitar per millorar en les vinents maratons, ha posar entusiasme, no som d'eixos corredors que ens agrade exhibir les nostres desgràcies ni descriure els patiments que suportem.

     Hi ha bàsicament dos maneres de tractar una desil·lusió. La primera és assumir la pròpia culpa i traure les conclusions que puguen emportar-nos a aprendre d'eixe entropessó. La segona, que no anem ha utilitzar, és afanar-se a culpar a altres, buscar bravament responsables de la nostra adversitat. De la primera forma, anem ha adquirir experiència per a superar eixa decepció; de la segona, ens disposaríem a tornar a caure fàcilment en ella, tornant a culpar a altres i eludint un sa examen de les nostres responsabilitats.

     Tot en esta vida té una explicació, ens agrade més o menys, massa entrenament pot tindre Màxim, poc Carmen, relaxar l'entrenament les ultimes setmanes Ferran i tal vegada massa ganes Vicent.

     Però la marca no ho és tot en una marató, hi ha molts entrenaments divertits que recordar, molts moments alegres preparant el viatge, dos dies intensos a Sevilla.

   La carrera a peu, i inclús més la marató, està ple de reptes, de somnis, d'esperances, d'esforços, de lluites. A vegades, aconseguim el nostre objectiu: aconseguim una marca personal o aconseguim el temps que volíem.

     Altres vegades, l'esforç no va ser suficient per a aconseguir el que perseguíem. La derrota ha cridat a les nostres portes. És llavors quan plorem perquè l'entrenament no va aconseguir l'efecte desitjat, perquè la marató que tant esperàvem ha passat sense donar-nos el que buscàvem, perquè una lesió es va encreuar en el nostre camí i va canviar completament els plans que teníem entre les mans.

     Cada victòria, cada derrota, afecta en major o menor mesura a les persones. Normalment la victòria genera una sensació d'alegria, de triomf, d'optimisme. La derrota, en canvi, pot desencadenar sentiments d'amargor, frustració, desengany i apatia.

     Altres corredors de Dorsal 19 estaran en les maratons de Barcelona, Paris i Madrid amb les seues alegries, les seues presses, les seues llàgrimes, els seus moments d'amarga monotonia o de victòria i de dita, la marató contínua.

     Máximo tornarà a intentar en una altra marató acostar-se a les dos hores i mitja, tal vegada València 2014. Carmen, no se, tal vegada no la tornem a veure una altra vegada corrent una marató encara que “mai digues mai de la vida”. Ferran i Vicent d'assegur intentaran les 3 hores i 20 minuts el 16 de novembre del 2014.

La marató de Sevilla 2014 ha mort, visca la MARATÓ.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.- 02:44:16.

FERRAN MAS SISCAR.- 03:46:33.
CARMEN SALA.-  Va abandonar.
VICENT SALA.- No va participar.