Estem veient les notícies de la DANA, veiem les esquinçadores escenes dels camins destruïts, de l'asfalt arrancat, dels carrers inundats i, sobretot, de la pobra gent en els rostres de la qual es nota la preocupació, la tristesa i, m'ha cridat l'atenció veure al costat de les muntanyes de cotxes a uns xiquets jugant, estaven feliços! Feliços els xiquets que conserven l'alegria malgrat la catàstrofe.
Són moltes les
coses que podem fer, són moltes les coses que podríem fer davant la catàstrofe
que ens està acompanyant i ens perseguirà, desgraciadament, durant molt de
temps. Podem suspendre l'XI Trofeu Dorsal 19, podem no fer-nos les dessuadores
i fer una aportació econòmica, podem utilitzar els beneficis de la loteria per
a ajudar als damnificats, podem fer tantes coses que us resultarà estrany que
jo us demane alegria, sí alegria perquè una esperança sense alegria no és
esperança, és simplement un sa optimisme.
I és que cal
tindre esperança, esperança en què a poc a poc les coses milloraren. Una
persona no pot viure sense esperança. L'esperança és el motor de la vida
humana. I una esperança sense alegria no funciona. No em referisc a una alegria
com la dels carnestoltes, no, perquè el riure dels carnestoltes no inclou
l'esperança. Per això, malgrat tot el nostre XI Trofeu Dorsal 19 ha de ser
alegre. Protestar, criticar, lamentar-se... no és fruit d'un cor trist?
Ens divertirem,
correrem amb alegria, gaudirem de l'XI Trofeu Dorsal 19 però anem perquè sabem
que la nostra esperança en què les coses se solucionaran és certa, l'alegria i
l'esperança van juntes, no és una anestèsia. El dolor és dolor, però quan es
viu amb alegria i esperança, obri la porta a l'alegria d'una nova situació que
ha de ser bona. Això ens ha d'ajudar molt en les dificultats: encara que siguen
molt brutes, encara que ens facen mal i ens facen dubtar dels nostres
principis. Però amb l'alegria i l'esperança anem avant, perquè després de la
tempestat arriba un panorama nou.
Ja sé que això és
un blog de corredors, però per això hem de continuar corrent perquè per a
superar esta crisi necessitem estar alegres i córrer ens alegra la vida.
Hi ha una tècnica
tradicional japonesa en la qual es reparen objectes i enaltixen la zona danyada
emplenant les clivelles amb or. D'esta manera s'obté una peça més forta que
l'original. En lloc d'intentar ocultar els defectes i les clivelles estos
s'accentuen i se celebren, ja que ara s'han convertit en la part més forta de
la peça.
Ja us imagineu més
o menys del que us estic sermonejant, és una veritat que tots anem per la vida
amb eixes clivelles, hi ha els qui més i altres menys. Això només ho sap qui
pot veure l'ànima i l'esperit de les persones.
Este desastre com
tants uns altres ens marcarà emocionalment i d'alguna manera definirà el nostre
XI Trofeu Dorsal 19. Però sempre he dit que eixos esdeveniments ens
condicionen, però no ens determinen. És a dir, a pesar que per molt dolorós que
siga sempre podem trobar un camí per a solucionar-lo.
L'alegria es
contraposa a la tristesa, però no necessàriament al sofriment. Som maratonians,
sabem el que estic tractant de dir, arribem extenuats a la recta de meta, però
la creuem alegres i victoriosos. Sofriment i alegria han de donar-se juntament.
Pregonar alegria
enmig d'este desastre semblarà una estupidesa o, pel mínim, un sense-sentit,
però no ho és en tant que, amb cada ferida que ens produïx, mor una part de
nosaltres pel que naix una cosa nova que està capacita per a alegrar-se per la
victòria que obtindrem sobre tanta calamitat.
Sí, les
circumstàncies són aclaparadores, però no s'ha de deixar passar per l'alt el
fet que som persones diferents de les que érem la setmana passada, som persones
noves fetes per a solucionar este gran desastre i degustar l'alegria d'eixa
victòria.
