Carnestoltes i bones marques.

     Ja se que no sóc intel·ligent, llest pot ser, però intel·ligent ja es que no. Pot ser que siga astut i fins a prudent i que sàpia com preparar-me per a una carrera però ser intel·ligent m'obligaria a fer cas de totes les coses que he aprés i actuar en conseqüència, i no ho faig.

     No ha de ser molt intel·ligent tindre planificat uns entrenaments i no fer-los cas, tampoc ha de ser-ho l'acudir a una carrera a realitzar un entrenament tranquil i que eixa voluntat només dure a penes dos quilòmetres i que ens trobem el dilluns amb els problemes físics que sabíem perfectament com evitar.

     Pense, com Shakespeare, que fortes raons fan fort accions. Que ser intel·ligent, en el sentit més propi de la paraula, proporciona una lucidesa que sempre conduïx a un reforç de la voluntat.

     I és que els corredors no tenim voluntat, basta el so del tir d'eixida en una carrera perquè se'ns esborre tot el desig de seguir un pla, no negue que tinguem un alt coeficient de capacitat intel·lectual del tipus que siga. Però això no és ser intel·ligent. 

     Ser intel·ligent és un poc més que multiplicar molt de pressa, gaudir d'una elevada capacitat de meditació o d'una bona visió en l'espai, o coses semblants. Obtindre una puntuació elevada en un test, del tipus que siga, és una cosa que, per si només no ens garantix res quan ens n'anem a una carrera.

     És fàcil de comprovar, molt pocs corredors són capaços de realitzar en carrera el que moments abans ens han contat, jo, com sóc un d'ells vaig hi ha procurar mantindre la boca tancada durant les hores prèvies a l'eixida perquè no em titlen de mentider.

     Però deixem els problemes personals i tornem a riure i somriure per les excel·lents carreres de tot Dorsal 19 en el passat cap de setmana.

     Primer agrair a Máximo i a Bay eixa bonica lluita per aconseguir la millor marca del club en Mitja Marató que pareix que de moment és cosa de dos perquè Máximo en la mitja de Roquette ha situat la marca amb uns dígits que ja van hi ha ser molt pocs els candidats ha superar-la.

     Ja estem en unes marques acceptables, per davall de les tres hores en marató i dels 83 minuts en mitja és ja per a estar orgullosos.

     Doncs bé, cap de setmana de carnestoltes i de bones marques, tota una festa on una altra vegada l'alegria en els nostres corredors sa vist en els seus rellotges i en les seues cares.

V MITJA MARATÓ ROQUETTE BENIFAIÓ.

MAXIMO FOLQUES LORENTE:       1:22:49.

PALMERA.

VICENS PASTOR, FERNANDO.-        0:32:43.

BAÑULS ORTOLA, CARLOS.-           0:32:44.

SENDRA ALCINA, TINO.-                 0:39:59.

TORRE DE MIGUEL, FELIPE.-           0:43:20

ALEMANY SENDRA, RAMON.-         0:44:36

SENDRA, CARLOS.-                         0:44:36

ONDARA.

SISCAR BAY, CARLOS,                      00h59m01s

LLANBIES SENDRA, ENRIQUE,         01h03m46s

SERVER COSTA, FREDERIC,              01h07m52s

OLTRA, JOAN,                                   01h09m01s.

ORIHUELA.

Sala Ferrer, Carmen:                       1.26.03.

Sendra Franqueza, Pascual:             1.38.09.

Sala Gonzalez, Vicent:                      1.38.09.

Bogeria quixotesca.

     ¿Estem bojos? Moltes vegades s'ha parlat de la bogeria dels corredors i que bé ho retrata el ja famós poema de Marciano Duran “Eixos bojos que corren” i com no recordar al nostre boig més famós, Don Quijote.

     Alonso Quijano, com tots els corredors, era un home la vida del qual era prou normal, fins que decidix acostar-se, no com nosaltres a participar en carreres, si no a la lectura de novel·les de cavalleria i cau en un estat de fascinació tal que li resulta molt difícil no sentir la pròpia vida com una nova aventura de cavallers i espadatxins, mentres que nosaltres ho fem també en un estat d'embruixament per la carrera a peu i ordenem la nostra vida al voltant de les carreres i els entrenaments.

     Els corredors posseïm la mateixa bogeria que Don Quijote i moltes vegades posseïm fins al seu mateix semblant,”Frisaba la edad de nuestro hidalgo con los cincuenta años; era de complexión recia, seco de carnes, enjuto de rostro, gran madrugador y amigo de la caza”, encara que les nostres coincidències van més lluny.

     S'inventa un nom, Don Quijote, una enamorada, la tal Dulcinea del Toboso, i junt amb el seu escuder, Sancho Panza, emprén el camí amb l'objectiu de canviar el món, els corredors ens inventem un nom, Dorsal 19, un amor, la marató y la carrera a peu, i junt amb els nostres companys i amics ens llancem a la conquista de les nostres marques i d'uns reptes que només nosaltres som capaços de veure i de valorar.

     La novel·la de Miguel de Cervantes mostra a un protagonista bonàs però certament embogit, incapaç d'analitzar la vida amb els ulls de la raó, segons ho expressara el seu fidel company, Sancho Panza: “era un pobre caballero encantado, que no había hecho mal a nadie en todos los días de su vida.”, que definició tan pròxima a la que fan moltes vegades de nosaltres.

     Les nostres aventures de corredors com les de Don Quijote no ajuden a contradir la nostra demència, el nostre enfrontament als reptes més grans com les maratons i l'afany de realitzar les nostres marques són els seus molins de vent creient-los gegants, o contra el ramat d'ovelles que afirma que es tracta d'un exèrcit, no fan més que corroborar el mal estat de la ment de Don Quijote i moltes vegades del nostre.

     Els corredors no tenim cap malaltia mental, estem bojos com Don Quijote.

     Però la bogeria d'este afectuós personatge, al final del llibre, un dia acaba, quan torna de les seues aventures, desistix de totes les històries cavalleresques i decidix convertir-se en pastor. Però així com la bogeria desapareix, també ho fa la vida, lentament es va emmalaltint, fins que finalment mor. Poden fer-se diverses interpretacions d'este fet, personalment m'incline per una: crec que la bogeria és la que salva al Quijote de la tristesa, la inconsciència que porta el trastorne produïx conformisme, per això al recuperar el seu sa juí, es veu invadit per una càrrega molt profunda de desolació, tristesa i melancolia, i tan profunda és que el porta a la mort.

     Els corredors som verdaderament com al Don Quijote?, és fàcil que així siga.

     Don Quijote és un home apassionat, lluitador acèrrim fins a les últimes conseqüències i desitjós de canviar el món, totes les qualitats pròpies d'un boig, d'algú que no té por de res i que s'atrevix a viure de forma completament inversa a la plantejada per la societat.  I nosaltres, els corredors no ens apassionem amb el nostre esport i vivim d'una forma diferent de la resta dels nostres amics i familiars, no presentem les qualitats d'un boig quan no atenem a les raons lògiques i ens llancem a córrer amb pluja, fred, vent, calor i inclús quan estem refredats i lesionats.
     Però quan Don Quijote torna a casa i recupera el juí també deixa d'existir tota il·lusió de viure, per això, mor.

     Mor perquè el que li permetia viure era la seua il·lusió de ser un cavaller errant eixe era el seu motor per a voler romandre amb vida, no necessitava més que això, li bastava la fantasia i la bogeria de voler experimentar les aventures de ser cavaller.

     Molts de nosaltres som tal vegada com Don Quijote i esperem que no se'ns acabe mai la il·lusió per córrer, ja que una xicoteta bogeria pot ser la forma més sensata d'aconseguir la felicitat que només una vida viscuda amb passió i sense temor de res val realment la pena ser viscuda.

     Estem enamorats de la carrera a peu i, encara que eternitzar-se en ella pot ser la cosa més desgavellada que poguera existir, en este món tot és possible i romandre en esta bogeria pot fer-nos aconseguir la dita que tant busquem i fugir de la vida monòtona i rutinària que teníem abans de conéixer i practicar la carrera a peu.

     I nosaltres continuem amb la nostra bogeria quixotesca i després d'una nit de carnestoltes ens n'anem a córrer uns a Palmera altres a Ondara i diversos a Orihuela, ja ho va dir la primera guanyadora d'una marató olímpica en els Ángeles 1984, Joan Benoit Samuelson: “Com cada corredor sap, córrer és un poc més que posar un peu davant de l'altre, es tracta del nostre estil de vida i del que som”.

Fi de setmana pa riure i somriure.

    Fi de setmana d'entrenament suau per a recuperar-nos de les setmanes anteriors, de llargues conversacions per a preparar la que serà sens dubte una gran primavera, de rialles i de somriures parlant d'entrenaments, de sabatilles, de sèries, de repeticions, de Sueca, de Granollers, de tot allò que esta relacionat amb este món de la carrera a peu, per a intentar deixar de costat tots els embolics en què hem ficat a este país.

    

Hem parlat de plans d'entrenament i hi ha un detall que m'ha cridat l'atenció al parlar de les sèries i al que moltes vegades no donem la deguda importància. Quan realitzem les sèries a vegades  ens succeïx que no les realitzem com les tenim marcades sinó que variem un poc les distàncies i els ritmes, unes vegades per a fer-les més fàcils i altres per a fer-les més difícils a fi de pretendre entrenar millor.

    Però hi hi ha unes regles que no deuríem oblidar quan no respectem allò que s'ha marcat pel pla d'entrenament. Per exemple: si veiem que el nostre pla ens indica (5 x 80 m. a velocitat màxima, Rec. 8') + (3 x 300 al 120 %. Rec. 6') + (20' de carrera contínua a ritme de competició), i ho realitzem en eixe orde estarem entrenant la nostra resistència aeròbica però si ho realitzem en sentit contrari per a acabar amb uns bons esprints ja no serà el mateix si no que estarem entrenant la nostra resistència anaeròbica làctica que no és el mateix.

    Posem açò en un llenguatge d'esmorzar, si ens estem preparant per a realitzar una marca en una carrera l'orde de la sessió de sèries hauria de ser de més intensitat a menys i de menor quantitat de metres a major, per a així poder tindre una bona resistència a la velocitat de carrera. Però si quan entrenem estem pensant no a realitzar una marca determinada si no a guanyar al nostre company, l'orde deuria ser de menor a major intensitat i de major a menor quantitat per a així poder tindre el dia de la carrera un millor final. 

    Com veieu l'entrenament no és com la multiplicació sinó que l'orde si altera el producte.

    És important organitzar bé els mesos d'entrenament per a saber quan ens interessa aconseguir una bona velocitat de creuer i quan volem aprofitar-nos d'eixe ritme per a guanyar als nostres companys en eixe ultime quilòmetre que tantes alegries i penes ens a donat.

    Amb un somriure acabe de veure els resultats de la Mitja de Granollers i la de Sueca, i és que, hem millorat la millor marca de la temporada en Mitja, ha sigut Bay a Granollers acostant-nos ja als 84 minuts que són ja uns números interessants.

    És valuós i important per al nostre entrenament i benestar general el poder riure i somriure, i al veure els temps realitzats pels nostres corredors este cap de setmana hem sentit una sensació extraordinària de benestar i goig que com alguna cosa màgica ens transporta un poc a altres temps en què estàvem en bona forma i per això se sol dir que el riure rejovenix. Si, el riure rejovenix... I què poc riem!

    Les marques d'este cap de setmana són per a estar contents encara que riure un poc de nosaltres mateixos és el millor antídot per a suportar amb bon ànim tots els nostres errors i tares que com a corredors tenim.

    Quan estem ficats de ple en els nostres entrenaments algunes vegades ens revestim d'una gran austeritat i d'un caràcter tan seriós i formal que anem oblidant a poc a poc el que és el riure i podem dir que passen dies i dies sense que la rialla vigoritze la nostra personalitat i alegre la nostra existència i la dels altres. Suny arrufat, mirada feréstega i reconcentrada, gest adust, llavis premuts... això estic segur ens deu fer mal al cor i a l'esperit.

    És cert que no sempre hi ha motius per a riure, però del que no podem prescindir és del somriure. El somriure no és carcallada, és un poc més subtil, quan algú ens somriu ens està enviant un missatge de tranquil·litat, d'equilibri i de dolçor. Qui este content i feliç somriu fàcilment. Les persones amargades, egoistes, envejoses, no saben somriure i molt menys si són orgulloses.

    Quan veiem les marques dels nostres companys este ultime cap de setmana no ens queda més remei que alegrar-nos i somriure perquè riure és bo per a la salut perquè l'alegria és cosa sana i profitosa.

    Veient les nostres marques el nostre somriure no és un gest forçat, sinó una cosa espontani i natural que ens ha d'alegrar durant tota la setmana i el pròxim cap de setmana ja es vora.

Sueca.

MAXIMO FOLQUES LORENTE.-         1:25:49.

PASCUAL SENDRA FRANQUEZA.-   1:32:48.

VICENT SENDRA FRANQUEZA.-       1:36:55.

ALBERTO JOSE PONS SORIANO.-    1:36:55.

SERVER COSTA, FREDERIC.-            1:36:55

CARLOS BAÑULS ORTOLA.-            1:37:26.

BAUTISTA PIERA FERRER.-             1:39:06.

TONY WOODALL.-                            1:39:10.

JUAN JOSE ARBONA ESCRIVA.-     1:43:21.

RAMON ALEMANY SENDRA.-         1:56:51.

Granollers. 

CARLOS SISCAR BAY.-      1:24:23.

Els jóvens i els adolescents

     M'he proposat descobrir o més aïna verbalitzar el que de positiu tenen els jóvens i els adolescents en un club de corredors i en este món de la carrera a peu. Dorsal 19 no es caracteritza desgraciadament per tindre molts jóvens entre els seus corredors perquè la majoria som veterans, i si volem que el seu numere augmente hem de tindre una concepció positiva dels mateixos, és a dir, no caure en el pessimisme i que tot va malament i que qualsevol temps passat va ser millor.  Cada moment és important i és este i no un altre el que ens toca viure.

     La primera cosa que ens hem de donar compte els corredors veterans és descobrir que encara que l'adolescència és un moment crític, per la quantitat de canvis tant físics com psicològics i afectius pel que el jove passa, també difícil pel seu entorn, la majoria dels adolescents passen per esta etapa amb més o menys èxit i que tot el que els passa és fonamental per a madurar, per a créixer, per a aprendre.

     La carrera a peu i com no les carreres de fons són especialitats en què es necessiten diversos anys per a posseir un bon estat de forma i els nostres corredors més jóvens no solen arribar a les categories superiors, o abandonen o es passen a altres esports i ens trobem que la majoria de corredors de qualsevol carrera popular solen estar en les categories de veterans.

     Una vegada vaig llegir un articule que parlava sobre això, és una danya que no el puga trobar, pero he realitzat unes poques comprovacions. Si mirem les classificacions de les finals dels campionats d'Espanya d'atletisme de la categoria promesa, júnior i juvenil de l'any 2007, no he trobat més antics en la web de la Federació, i mirem els resultats del passat campionat absolut de 2012 nos en adonarem que aquells corredors que tenien en el 2007 entre 16 i 22 anys i que van estar en la final dels 1500 i 5000 metres han desaparegut quasi tots, és a dir que en l'absolut del 2012 quan deurien tindre cinc anys més i haver estat en l'elit de l'atletisme espanyol s'han esfumat.

     El mateix ens succeïx en les carreres populars, els jóvens desapareixen i tornen a córrer quan s'acosten als quaranta.

     Per a poder-nos acostar als nostres jóvens hem de conéixer-los i moltes vegades quan observem a la nostra joventut pensem que va desorientada sense rumb i que ho passara malament però la realitat és que tenen aspectes molt positius.

     Solem comparar la nostra joventut amb l'actual i fallem moltes vegades al traure les conseqüències, ara estan millor preparats en la majoria de coses, més carreres a què acudir,  més clubs de corredors, millor material, millor aconsellats i amb accés a innumerables plans d'entrenaments. 

     I descobrim també que esta generació coneix i té la ment molt més oberta que molts de nosaltres a la seua edat, una altra qüestió molt positiva, és que com no veuen el seu futur molt agradable, encara que hi ha una part que viu en l'etern pessimisme, no obstant això, estan sent molt creatius per a buscar com formar-se més i millor, com fer per a millorar, com llaurar-se un futur, han tingut i han de lluitar i l'esforç és la seua millor arma. Ja no poden viure de les rendes, abans nosaltres eu teníem més fàcil, ara cal lluitar, ara cal treballar. Ara, el moment no és propici, per la qual cosa cal trobar on no hi ha. Aquells que tenen l'esperança i la fe com a valor, com a fonament en la seua vida, superen amb molta dificultat, però també amb un altre tarannà, estos tristos moments.

     Estem en moments difícils però la carrera a peu pot ser una vàlvula de fuga per la qual isca l'excés de problemes que ens estan i els estan rodejant per totes les bandes.

     Hem de buscar i recolzar eixos jóvens i adolescents que poden trobar en la carrera a peu un respir en les seues vides, ells tenen una meravellosa porta oberta a l'estar connectats constantment amb el món exterior, Internet, facebook, telefonia mòbil … i que encara que, de vegades, hem descobert el negatiu que açò, si no es gestiona bé, pot ser, no obstant això, ben aprés, ben negociat, els convertix en persones que viuen en un món en què estan més preparats, són més tolerants amb els diferents, són més dúctils als canvis, no els frustra tant el vertiginós moviment de la tecnologia; tenen una consciència global més pronunciada, els afecta tot el que passa, encara que haja passat en l'altre costat del planeta. Estan més prestos a oferir l'ajuda a qui ho necessita, sense tindre en compte qui és. Són més conscients dels problemes del món i encara que la solidaritat és immediata i no a llarg termini, no obstant això, almenys, la majoria vol participar, després seran alguns els que persistisquen en l'auxili, en el compromís, en el dia després.

     En Dorsal 19 tenim pocs jóvens i ara a nosaltres ens queda: una acompanyar-los i l'altra, la més important, no oblidar-nos dels que estan per ací sense conéixer este fascina't món de la carrera a peu i estos, també mereixen el nostre esforç.

     En fi, que cada un pose i col·loque allò que li pareix positiu dels jóvens, probablement tinguem fills, cosins, néts, alumnes, coneguts, que estiguen passant per estes etapes de l'adolescència i de la joventut i segur que no són agradables en alguns moments, segur que estem pensant, a on se'n va anar eixa adorable criatura o cria que vam conéixer quan era xicotet/a, però estos jóvens són els hòmens i dones del futur i no són pitjors que nosaltres a la seua edat, viuen en el seu món i en les seues circumstàncies concretes que no van ser les nostres, ho tenen més fàcil en algunes coses i més difícil en altres, però són ells els que les han de viure.

     Diumenge passat vam descobrir a alguns dels nostres jóvens en la carrera de muntanya de Llíber i els vam veure patir i divertir-se, acariciar el triomf i suportar amb alegria el patiment, equivocar-se en la tàctica i saber rectificar, riure i plorar i és que la carrera a peu és com va dir una vegada George Sheehan “La resposta a les grans preguntes en el córrer és la mateixa resposta als grans interrogants de la vida: fes el millor amb el que tingues”.

LLIBER.

JORGE RAMON ALCARAZ ESCOLANO

1:44:14

JUAN BAUTISTA BOLTA NAYA

2:20:59

MAXIMO FOLQUES LORENTE

2:27:58

FRANCISCO CERESOLA PIERA

2:30:24

JUAN ANTONIO FOLQUES LORENTE

4:04:04

PAULA COMPANY CASTRO

4:24:39