Estic d'acord amb Blanco Herrera en
l'agradables i saludables que poden resultar unes bones canyes i encara que
estiguem d'acord en els seus avantatges nutricionals solem diferenciar-nos en
la quantitat, mentres ell és capaç de beure fins a perdre el coneixement per a
mi amb dos bones cerveses hi ha més que suficient, però si en alguna cosa estem
d'acord és a considerar que “una retirada a temps acostuma a ser una victòria”.
Encara que la frase no és nostra si no de
Napoleó Bonaparte la compartim en tota la seua extensió, a vegades és millor
retirar-se un poc abans que perdreu tot.
Ve tot açò a conte per l'elecció de córrer la
quarta i no la mitja d'Oliva, triar la quarta permet deixar les coses com estan
i ens dóna temps per a pensar.
La mitja d'Oliva era una carrera molt
esperada i triar la quarta ha sigut una elecció molt complica de prendre. No
per por de no realitzar una bona carrera, sinó per un poc més, perquè sé
valorar el que tinc i, córrer la mitja podria significar perdre-ho.
No és una qüestió de deixar de competir per
que no este en plena forma sinó perquè sent que estic molt prop de sobrepassar
eixa línia que ens separa d'una lesió. Maduresa, això és el que tinc, el que em
passa.
Algú podria arribar a pensar que estem davant
d'un acte de rendició, de donar-se per vençut, de donar per perduda una
batalla. No. Perquè dir que vaig perdre significaria no haver-me retirat a
temps. El risc real a una lesió és un terme que hem d'assumir, de viure amb ell
i de tirar-lo molt poques vegades a sort. A vegades es guanya i a vegades es
perd, i a vegades el millor és aconseguir una retirada a temps que una
victòria.
Podria haver forçat la maquina una vegada més
esta temporada però açò pot fer que es trenque i el que pretenc és que continue
complint amb la seua comesa, simplement sé les meues limitacions i sé per al
que valc, i ara de moment no puc sobrepassar eixe limite ja que puc perdre-ho
tot.
Per este simple raonament preferisc conservar
el que ja he aconseguit abans que deteriorar-ho per la meua competivitat i el
meu orgull.
Vull que sapieu que m'he retirat a la quarta
marató en Oliva, que no estaré en la baralla per més que jo vullga una victòria.
Vull que sapieu també que la meua retirada és
la meua victòria, que he guanyat, només he perdut una batalla. Però demà
guanyare. Vull que ho sapieu, guanyare.
Perquè una retirada a temps és una victòria,
i jo eu faré demà, ho aconseguiré.
I acabe amb una altra frase “soldat que fuig
servix per a una altra guerra”
Què és el millor que pots fer si estàs en
clara inferioritat de condicions?
Preparar-te.
Sona simple i lògic, però no tots ho fan.
Moltes vegades preferim tancar els ulls i
atacar.
Donar la batalla sense mesurar les
conseqüències.
Oblidant que la carrera a peu és una
acumulació de forces, de quilòmetres, d'entrenaments i no una moneda a l'aire
que cada dia es torna a llançar.
