El 3 de gener l'entrenament del Polvoró

Ens acostem un any més a les Festes de Nadal i com tots els anys Dorsal 19 celebrarà amb dos actes estes festes.

Molts de nosaltres ja tindrem la nostra agenda plena de qualsevol classe de reunions, sopars, visites o dinars amb la família i segur que ja haureu col·locat entre totes estes activitats uns moments per a córrer.

     Haureu reservat unes hores per a córrer la Sant Silvestre el 31 de desembre, també tindreu present acudir el 3 de gener a l'entrenament de la Mantegada o del Polvorón que com tots els anys celebra Dorsal 19 i que acaba amb un avituallament en el passeig Cervantes a base dels productes típics del Nadal.

     Així mateix ja fa mesos que en la vostra agenda figura el 10 de gener com el dia en què Dorsal 19 celebra lel seu dinar de Nadal i on es tria la carrera i el dia on celebrarem el Trofeu Dorsal 19 l'any que ve.

      Segur que els que esteu llegint ara estes lletres ja haureu rebut molta informació sobre com cal acudir als molts dinars i sopars sense augmentar quilos, o com poder entrenar i divertir-se sense perdre la forma, també tindreu tota la informació del que haureu de comprar o com i on deureu realitzar les compres Nadalenques, hui estem i tenim molta informació perquè estes Festes Nadalenques no ens destrossen el nostre entrenament.

     Per tant no cal que ara torne a repetir això de tots els Nadals, ara ens anem a centrar en l'entrenament de la Mantegada o del Polvoró, que com vaig dir abans el realitzarem el 3 de gener de 2016, i que com tots els anys tindrà diverses distàncies perquè tots puguem participar i acabar a la mateixa hora en el passeig Cervantes.

     Ja ho vam dir, en estes festes es menja i molt, i entrenar és una excel·lent forma d'evitar augmentar alguns quilos. 

     El problema per a poder realitzar tots els dinars i sopars i poder eixir a entrenar no esta en el menjar sinó en l'alcohol, si hem menjat molt la millor opció és realitzar un entrenament lent i llarg perquè tindrem molt de combustible emmagatzemat encara que ens haurem d'esperar que el nostre cos acabe de realitzar la digestió.

     Però si vam beure alcohol en quantitat superior a la normal és millor córrer 30 minuts a un ritme tranquil i beure molta aigua perquè l'alcohol deshidrata, així que molta aigua, abans, durant i després de córrer. 

     Finalment, com el que ens agrada és córrer, la millor forma que tenim els corredors de celebrar el Nadal és fer justament això córrer, i córrer per a commemorar-ho tots junts és el motiu de la celebració de l'entrenament del Polvoró.

     Ja se que en estos dies l'avituallament a base de mantegades i polvoróns així com d'altres productes nadalencs no són necessaris perquè tindrem els depòsits d'energia plens però la tradició mana en estes dates i encara que no cal ser cap expert per a saber que la mantegada és un aliment energètic. La farina, en este cas, seria el més lleuger, de fet, 100 grams de mantegades aporten entre 500 i 600 Kcal. I un només 185.

     Quant al seu valor nutritiu, cal destacar la presència de l'ametla, amb totes les seues propietats. Entre elles els seus greixos saludables, la vitamina E i substancioses dosis de calci. En tot cas, la mantegada no l'anem a prendre pel seu valor nutritiu. Si no perquè, com el torró, és un dolç tradicional sense el qual la taula nadalenca no estaria completa.

     A més, estos no són dies per a anar comptant calories sinó per a disfrutar del Nadal.

“Recorda que has de conduir-te en la vida com en un banquet. Un plat ha arribat fins a tu? Estén la teua mà sense ambició, pren-lo amb modèstia. S'allunya? No el retingues.” Epicteto

Este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

     Després de moltes entrades en què hem escrit sobre la carrera a peu i en les que hem donat consells o hem mostrat la nostra forma de veure i d'entendre els entrenaments, per a poder millorar, va sent hora de relaxar-nos un poc.

     Moltes vegades són tantes les dades i informacions que rebem de la carrera a peu que ens desborda, estem tan obsessionats amb ritmes, quilòmetres i carreres que podem arribar a tindre la carrera a peu com un treball més, que hem de realitzar cada dia.

     Es pot, tambe, eixir a córrer sense saber res del que estem fent, sense conéixer tots els quilòmetres que realitzarem i que ritme o si ens servirà per a millorar els nostres llindars o no, l'important moltes vegades és simplement córrer.

     I, al final ens pot resultar igual de beneficiós per al nostre estat de forma, és bo de tant en tant descansar no de córrer però si d'entrenar.

     És el que per ací s'anomena el "Prisencolinensinainciusol" de la carrera a peu, o siga córrer per córrer, sense que tinga cap significat, sense que tinga cap benefici per al nostre entrenament, ens agrada córrer per tant que millor que eixir a córrer.

     Hem arribat ja al temps del "Prisencolinensinainciusol", després de tants entrenaments programats per a la marató, després de tantes series per al 10k, després de preparar amb molta cura el Trofeu Dorsal 19, és ja hora de córrer per córrer.

     Nosaltres practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut qualsevol de les 6 etapes del “II Open summer circuit training” de Dorsal 19, l'hem posat en practica quan correm la carrera de Nadal, quan quedem per a parlar i córrer, quan un dia acabem de treballar i encara que no este planificat ens posem a córrer, quan estem de vacacions i ens posem les sabatilles i correm allí on ens trobem, en fi quan correm perquè ens agrada córrer.

     Quan Adriano Celentano allà pel 1972 publica “I mali del secolo” i pren una posició obertament ecologista amb forta càrrega social, on cada cançó aborda un problema social, on les lletres de les seues cançons tenien alguna cosa a dir, i davant de la invasió de les cançons en angles que la majoria no entén, decidix posar una lletra i un titule a una cançó que no significa res, no diu res i així naix "Prisencolinensinainciusol".

     Quantes vegades no hem taral·larejat o ballat una cançó sense saber el que diu la lletra, si ens agrada la ballem i la taral·laregem sense preocupar-nos per res més, això és igual a córrer per córrer.

     En canvi, no practiquem el "Prisencolinensinainciusol" quan hem corregut les 24 X 1, o quan participem en alguna de les carreres de Marina, ni el dia del Trofeu de Dorsal 19, ni quan realitzem marca personal, menys inclús en el dia de la marató, ni quan realitzem el VAMEVAL, ni quan realitzem les sèries i els entrenaments que ens deuen ajudar a aconseguir els nostres objectius, ni quan estem pendents del crono o del GPS i per això és bo de tant en tant practicar el "Prisencolinensinainciusol" i eixir a córrer relaxats sense importar-nos res excepte córrer.

     Ja se que alguns no poden practicar el "Prisencolinensinainciusol” este Nadal perquè La Mitja de Santa Pola s'ho va a impedir però algun dia, després d'algun sopar o dinar, ho deurien provar.

     I, és que el "Prisencolinensinainciusol” sempre ha estat molt unit al Nadal, sobretot des que la marató de València es trasllada a novembre, ens acostem a un període privilegiat per als corredors ja que ens invita a recordar el passat, ens impulsa a viure el present i a preparar el futur.

     En les eixides que realitzarem per a córrer en el pròxim Nadal segur que parlarem de les maratons i les carreres que hem realitzat durant tot l'any, xarrarem de l'eixida del 10 de gener i la seua posterior dina i com no de la mitja de Santa Pola i del Circuit de la Marina, passarem un Nadal molt "Prisencolinensinainciusol”.

     Aprofitarem este temps per a pensar en què ens anem a trobar l'any que ve, quals seran els nostres objectius i com els aconseguirem. És important saber fer un alto en els entrenaments per a reflexionar sobre la nostra afició per la carrera a peu.

    Practiquem per tant este Nadal el "Prisencolinensinainciusol”.

La Marató de Castelló, ja esta tot en el seu lloc.

     Després d'unes setmanes en què les activitats de Dorsal 19 s'han ralentitzat ja siga per la marató o per haver acabat la temporada, és ja hora de començar una altra vegada a moure'ns.

     Ens hem replegat per uns dies als “quarters d'hivern” i encara que l'activitat del club no s'a detingut per complet camina a un ritme més lent.

     De totes maneres hem col·laborat en l'organització de la Carrera amb gos que s'a celebrat a Pego i estem preparant el menjar de Nadal que tindrà lloc el diumenge 10 de gener, així com la participació en La Mitja Marató de Santa Pola encara que abans també col·laborarem en la Sant Silvestre de Pego que tindrà lloc el 31 de desembre.

     Com veieu ens movem, i això que la majoria de nosaltres estem amb la mirada posada en el pròxim Nadal que encara que llunyà, cada vegada comencen més prompte les festes.

     Com no podia ser d'una altra manera he d'oblidar-me de tot el que pensava escriure en esta entrada i felicitar a Fede per la seua marca personal en la Marató de Castelló i m'he de concentrar en ell perquè jo se'l que es patix quan se t'escapa l'ocasió de realitzar marca en una marató com la de València per una favada.

     Que se t'escape una marca quan saps que la pots realitzar i que per una mala nit no pugues ni intentar-ho és uns dels pitjors malsons que pot tindre un maratonià.

     El sentit de culpa no se t'oblida fins que aconseguixes realitzar la marca. Ni la naturalesa, ni els animals, ni les màquines fetes per l'home, s'equivoquen i menys encara incorren en culpa. El que s'equivoca i el que comet errors és només l'home, que actua davall l'àmbit de la intel·ligència i de la voluntat lliure.

     El corredor sap que ha comés un error, que no a pogut realitzar la seua marca per culpa seua i no se sentirà tranquil fins que repare el seu culpa i la millor forma és realitzant eixa marca el més ràpidament possible.

     Per això se'l descansat que estarà Fede, el pes que s'haurà llevat de damunt i amb la marató de Castelló a aconseguit no sols realitzar eixa marca que tant d'entrenament li ha costat sinó oblidar per fi la nit del 14 de novembre.

     I és que el maratonià ha d'estar d'acord amb eixa frase en la “Tempestat” de William Shakespeare; “Som del mateix material de què es tixen els somnis, la nostra xicoteta vida està rodejada de somnis”, el maratonià esta fet de somnis i la seua vida esta rodejada d'eixos somnis en cas contrari estaria “mort”. I complir un somni és tornar a la “vida”, el maratonià esta fet d'entrenaments, de quilòmetres, de sèries i de ritmes que tixen les seues il·lusions i els seus projectes i tota la seua vida gira al voltant d'eixe somni perquè sense ells no seria un maratonià.

     Fede ha tornat a sentir-se maratonià, ja ho era però ara pot tornar a estar tranquil i començar a rodejar-se de xicotets somnis fins que un dia torne a sentir la necessitat tornar a córrer una marató.

     El maratonià no és un corredor solitari, encara que puga paréixer-ho, realitzar un somni necessita moltes vegades de l'ajuda i del suport de molta més gent, es necessita la família i dels amics per a poder realitzar durant mesos tots els entrenaments necessaris i es necessita del suport d'altres corredors per a eixe dia, en el que et vas a trobar amb els 42195 metres, i encara que seran només les nostres cames les que s'enfrontaran amb la marató, la nostra ment necessitarà tota l'ajuda que se la puga prestar.

     Dorsal 19 té la sort de comptar amb molts corredors capaços de realitzar eixa labor d'ajuda i suport durant la marató, ho hem vist a València i ho hem tornat a veure a Castelló. Tenim grans corredors que porten realitzant eixa labor durant alguns anys, els hem vist amb cartells, amb globus o sense res especial que els identifique i a Castelló sa unit a eixe grup Máximo, ja tenim un més i curiosament és a l'únic que de moment Dorsal 19 no pot prestar eixa ajuda.

     Crida l'atenció que mai hem escrit sobre les anomenades “llebres”, dels nostres corredors “guia” que per uns quilòmetres es convertixen en autèntics líders per a guiar als altres corredors.

     

     El corredor “guia” ha de sentir, en el fons, la necessitat identificar-se amb el seu acompanyant. És a dir, ha de sentir el més fidelment possible el que li succeïx al seu company, anticipar-se a les seues possibles dificultats i buscar-li solucions, d'ací l'important de comptar amb molta experiència, per això Bay és tan bon guia i Máximo ho ha sigut per a Fede a Castelló.

     La manera més profunda per a arribar a saber el que sent un maratonià és ser un maratonià. Potser el guia no siga molt llest, ni un gran corredor, ni un expert en entrenaments. Però si té autèntic entusiasme, si creu en el que esta fent, si intenta descobrir en cada gest i en cada moment el que esta succeint en la marató, serà un verdader líder i en definitiva serà un gran guia. I si a més li podem afegir qualitat atlètica tindrem al guia perfecte.

     Máximo i Bay són els guies perfectes, tenim molta sort en Dorsal 19.

Cap de setmana enfosquit.

     El que va ser un excel·lent cap de setmana, amb el triomf de diversos corredors pegolins en les categories inferiors, entre els que es trobava la nostra Cristina i els podis de Rafa i Máximo en Fontilles, així com la victòria de Carmen en La Mitja Marató de Benidorm queda enfosquit per la mort a Benidorm d'un corredor després de creuar la línia de meta.

     Que jo siga conscient, és la segona vegada que mor un corredor en una carrera en què he participat, la primera vegada va ser en la que fóra l'última edició de La Mitja Marató de Villalonga fa ja molts anys, eixa sensació de proximitat ens fa sentir amb major intensitat la perduda d'un company i ens adonar-nos de com pot de fàcil resultar morir-se.

     Sabem que morirem però no ens detenim a pensar en això fins que veiem a la mort prop. És una idea latent en el nostre interior però vivim com si eixe moment mai ens fora a atrapar i menys realitzant una activitat que tant ens agrada. Que ens anem a morir un diumenge al matí corrent no entra en el cap de cap corredor.

     Alguna vegada llegim en els periòdics la mort d'un corredor i quasi no li donem importància, però la cosa canvia quan succeïx en una carrera en què acabem de participar i llavors ens recordem de algo molt senzill però que a vegades pareix que se'ns escapa o que no som conscients d'això: que esta vida s'acaba, que esta vida té una fi.

     Acostumats com estem a anar i vindre, a viure frenèticament i sense un minut de descans, ens oblidem moltes vegades que la meua vida arribarà a la seua fi, algun dia, inexorablement. Sabem que prompte o tard estarem sepultats baix terra però eixe pensament, eixa realitat la tenim ara sepultada per mil i una ocupacions.

     Ara pensàreu que esta entrada va camí de convertir-se en lúgubre i fúnebre però pensar en la mort no significa pensar en aspectes tètrics. Pensar en la mort podríem dir que és també pensar en la vida. La mort ens ensenya a veure la vida de forma molt diferent i no precisament d'una forma pessimista.

     Segurament estiguem equivocats si pensem que la mort ha d'emportar-nos únicament a veure les coses negativament.

     Ara és quan ens fiquem en temes més personals i hem de preguntar-nos si pensem que estem formats només d'un cos que naix i mor o posseïm també una ànima. Vivim en un món on tot té un començament i tot té una fi. És molt difícil per a nosaltres concebre la dimensió de l'eternitat. I no obstant això nosaltres, si posseïm ànima considerem que està feta per a viure en eixa dimensió. Què són quaranta, seixanta, huitanta, noranta anys de cara a la a eternitat? Un punt, un sospir. Res.

      Veure les coses a contrallum de la mort és veure amb el valor que tenen amb relació a l'eternitat. La mort, ho sabem molt bé els cristians, no és el fi de la vida, és tan sols el pas, dolorós en alguns casos, per a arribar a la possessió definitiva de la vida eterna. És la porta cap a l'eternitat, per la que un dia tots, prompte o tard, devem passar.

     Hauríem de viure de cara a l'eternitat. Donar-li a tota la nostra vida eixe valor d'eternitat. I no obstant això pensem que l'etern són totes eixes coses materials que acumulem. Jorge Manrique deia aquell "nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar que es el morir". Però en realitat, no cal aprendre a morir sinó a viure, a viure a gust, i així es morirà un a gust.

     Pareix que en el món de hui no es vol fer referència a esta veritat. “Parlem de coses agradables...” i volem allargar la vida, sense pensar en la mort, amb la qual cosa es convertix en un “tabú”, és a dir al voler-ho oblidar s'augmenta la por, no es fa més que augmentar el trauma, i al llevar el sentit de la mort en el fons estem llevant el sentit de la vida.

     En fi, una altra vegada se m'ha complicat l'entrada, lamentem des d'ací la mort del nostre company a Benidorm i donem el nostre sincer condol a tots els seus familiars i amics.

  Continuarem corrent i participant en carreres pero sense perdre-li el respecte a la carrera a peu.