FELIÇ ANY 2016

     Ja ens haurem felicitat el Nadal, estic segur, també l'Any Nou però a pesar de tot estic segur que no ens haurem vist tots, podria assegurar que la majoria de felicitacions les hem realitzat sense fernos una abraçada, ni un bes i ni tan sols la mà. I és que hui en dia utilitzem molt els mitjans electrònics i és per açò pel que la Sant Silvestre i l'entrenament del “polvoro” tenen importància.

     Esta vesprada, la majoria de nosaltres anem hi ha córrer la Sant Silvestre, i aprofitarem per a desitjar-nos un Feliç 2016 i ho farem sense utilitzar cap mitjà electrònic sinó que simplement utilitzarem la paraula cara a cara i ens despedirem d'este ja vell 2015 corrent, després cada un s'anara a canviar d'any amb els seus.

     Cada un esperara l'entrada del nou any d'una forma diferent, uns rodejats de molta gent altres d'una forma més intima i a la majoria els seguiran les salutacions de "Feliç i Gojós Any Nou", els abraços, estretassos de mans, menjar i begudes… El final d'un any i el començament d'un nou formen un temps que invita naturalment a la reflexió i amb raó la nostra societat dóna tanta rellevància a la Nit de Cap d'Any i a l'Any Nou.

     Per als corredors arribar al final d'un any i estar encara corrent és símptoma que no hem tingut un mal any. Si som encara membres d'esta gran família de corredors, llavors hem tingut un bon any, prescindint de si hem aconseguit les marques que desitjàvem o de si estem lesionats o qualsevol altre problema. A més, si estem contents cada vegada que podem eixir a córrer i pensem que podem continuar corrent l'any entrant llavors entrarem l'any 2016 amb el peu dret.

     Sospite que el 2015 va ser per a tots nosaltres un any de fortuna desigual. Vam tindre els nostres moments de baixa forma i alguna lesió, i el nostre estat de forma ens va produir algunes angoixes i maldecaps. Però estic segur que, per a tots nosaltres també, l'any va tindre les seues alegries i les seues emocions, les seues bones carreres i moments extraordinaris.

     El 2016 l'anem hi ha començar amb l'entrenament del “polvoro”, i encara que molts de nosaltres no podrem aguantar fins al dia 3 i correrem demà, el “polvoro” serà el primer acte de Dorsal 19 en el 2016.

     Ens reunirem per a començar a córrer en el passeig Cervantes, els que vullguen prendre's un café el podran fer en l'Alacantíno a les 07:30, per a començar hi ha córrer a les 08:00.

L'eixida sera desde el Passeig Cervantes i no de les Pistes

     Tindrem dos circuits, un curt de 12 quilòmetres i el més llarg de 16, que podrem veure en la imatge, el curt es diferencia del llarg pel color roig i tindrem un avituallament aproximadament en el quilòmetre 6 que coincidix amb l'encreuament de “Jupove”.

     Després, en el passeig Cervantes ens prendrem el nostre avituallament del “polvoro” i segur que després podrem esmorzar en algun bar si podem o ens abellix.

     I amb este senzill entrenament donarem l'eixida a un 2016 que ens esta esperant, esperem que ple de molts quilòmetres per recórrer i molts moments de satisfacció i alegria per passar.

En fi, FELIÇ ANY 2016 a tots.

Perquè val la pena recordar.

     Acaba d'acabar el dia de Nadal però inclús ens queden dos dates importants que celebrar; la Nit de Cap d'Any, (Any Nou) i l'Epifania (Reis Mags). Continuem per uns dies més amb les reunions i les celebracions, de la mateixa manera continuem amb moltes possibilitats per a poder eixir a córrer.

     Tots, ja sabem que el diumenge 3 de gener realitzarem el clàssic entrenament del "polvoro" i que dos dies abans haurem participat en la Sant Silvestre de Pego. Tots ja coneixem que l'eixida del “polvoro” la celebrarem des de les pistes d'atletisme i que realitzarem els dos circuits ja clàssics, que tindran en comú els primers quilòmetres, l'avituallament i l'abastiment final en el passeig Cervantes. 

     És fàcil que com succeïx en els últims anys després de la dutxa els que tinguen temps se'n vagen a esmorzar, però de moment inclús no tenim decidit l'hora d'eixida ni el lloc en què esmorzar.

     És igualment fàcil que ja no ens recordem ni del circuit ni d'on esta situat l'avituallament i és que oblidem moltes coses. Noms, carrers, llocs, fets, dades.

     Hi ha, certament, oblits que els corredors agraïm. A ningú li agrada recordar com vam fallar en aquella carrera, com vam patir davant d'un fracàs o com ens vam lesionar…

     Però, cal aprendre a recordar el que val la pena.

     Perquè val la pena recordar que tenim uns companys, a qui devem molt i que esperen un poc d'amistat.

     Perquè val la pena recordar a eixos hòmens i dones que de manera oculta permeten que funcionen els clubs o que s'organitzen carreres.

     Perquè val la pena recordar que són molts els corredors que van deixar el seu temps i inclús la seua salut per a ensenyar-nos, per a acompanyar-nos, per a tendir-nos una mà quan més ho necessitàvem.

     Perquè val la pena recordar que estem en este món de la carrera a peu per algun motiu, que no ens vam fer corredors del no-res.

     Hi hi ha coses que val la pena recordar. Més enllà de la immediatesa, una memòria oberta i un cor sensible faran possible records valuosos, des dels que cada un podrà començar a preparar el 2016.

     Amb una bona memòria, també el present es farà més suportable i el futur serà afrontat amb humilitat, alegria i esperança, perquè sabrem viure cada dia recordant tot com ens ha donat de bo la carrera a peu.

     Un bon exercici per a preparar l'any que ve sería el recordar perquè som corredors.

     Sé, no obstant que la pregunta Per què sóc corredor? És molt diferent de la de Per què em vaig convertir en corredor? Tantes coses han motivat la nostra transformació en corredor i tantes altres continuen sorgint tots els dies... Totes elles es posen en evidència només quan la primera resposta ens confirma la segona, Per què em vaig convertir en corredor?

     Tots els motius són també tan nombrosos i tan distints els uns dels altres, que, al final, el motiu originari i primordial de perquè ens hem convertit en corredors pot arribar a paréixer quasi insignificant i secundari.

     A pesar de tot, en el meu cas, estic segur que la primera cosa que em va atraure cap este món de la carrera a peu, era una cosa que, en el fons, deuria més aïna haver-me apartat d'ell.

     Per què no vaig fugir de la carrera a peu? Els primers dies, les primeres setmanes, inclús els primers mesos, era una autèntica tortura. La meua incapacitat per a córrer era tal que una persona normal deuria haver triat immediatament un altre esport o una altra activitat.

     Però el temps passa, i ara sóc corredor per uns motius molt diferents dels que em van fer posar-me unes sabatilles i eixir a la carretera per primera vegada. Per cert, ho recorde perfectament, la distància que vaig recórrer per primera vegada fins que unes fortes rampes en el panxell em van obligar a amagar-me entre els tarongers va ser d'un quilòmetre i molt poquet, quan ho vaig comprovar amb el cotxe el compta quilòmetres es para en el 1,0 i mai arriba al 1,1 i és que no vaig aplegar al final de la recta d'Oliva que era el meu primer objectiu, em vaig aparar abans de les Aigües Potables.

     Tal vegada, una persona normal deuria haver-se oblidat de córrer perquè després de tornar coixejant fins al Camí de Rombi, on tènia el cotxe, per la carretera d'Oliva en un trajecte que em va paréixer llarguíssim i on em va paréixer que van passar tots els cotxes de Pego, i quan em va paréixer que els vaig haver de contestar a tots; – No, no passa res-. No, no en passava res, només li passava al meu orgull.

     Però no, incomprensiblement vaig tornar al camí de Rombi i uns dies més tard vaig passar les aigües Potables, unes setmanes després arribe al final de la recta d'Oliva, uns mesos després arribe a la Venda les Aigües, molt més em costa pujar la pujada de la pedrera i després de molts intents vaig arribar per fi al Rajolar d'Oliva. 

     I continue corrent senzillament perquè molta gent podia fer-ho i jo no, i perquè em deien que hi ha qui servix per a córrer i altres no.

     Ara bé, el – No, no passa res- el vaig tindre haver de dir moltes, moltíssimes vegades i és que em vaig haver d'acostumar a tornar al camí de Rombi caminant i inclús de tant en tant he de repetir la famosa frase i tornar caminant ara ja no al camí de Rombi sinó a la primera rotonda del polígon.

     En fi, ens tornarem a trobar corrent en la Sant Silvestre de Pego, tornarem a córrer junts en l'entrenament del “Polvoro” i el dia 10 entrenarem i dinarem en la cotxera de Carmen, on per cert vos recorde que triarem la carrera del club per a esta temporada i on celebrarem el VII Trofeu Dorsal 19.

    Per cert ja esta oberta, en el whatsapp del club, la llista de les carreres que opten a ser carrera del club, ja pots apuntar la teua candidatura, només una per corredor.

     Per a acabar, si que va valdre la pena insistir i és que com va dir G.K. Ckesterton, “Els cuentos d'hadas són ben certs, però no perquè ens diguen que els dracs existixen, sinó perquè ens diuen que podem véncer-los”.

L'èxit de les Sant Silvestres

La carrera de cap d'any ja esta a les portes, la Sant Silvestre ens espera el 31 de desembre i per sort podrem córrer-la sense moure'ns de Pego.

     Les Sant Silvestres per a molts corredors és una festa i perquè una carrera siga una festa no basta d'organitzar-la, sinó que els corredors que participen siguen capaços de posar alegria. No és la carrera la que causa l'alegria sinó al revés.

     Açò es comprova en les carreres de cap d'any, d'una manera particularment cordial en la Sant Silvestre. Cada club sent el desig de reunir-se, per a disfrutar l'atmosfera única i irrepetible del Cap d'Any. És una carrera en què tots els corredors estan, per així dir-ho, fora de si mateixos, més enllà de si mateixos.

     La clau de l'èxit de les Sant Silvestres no esta en la carrera com a activitat, sinó en l'alegria dels corredors que acudixen a ella. És part integrant del goig que se sent en estes dates. La Sant Silvestre es pot organitzar, l'alegria amb què acudix el corredor no.

     Encara que correrem algunes carreres durant estes Festes Nadalenques cal recordar que Sant Silvestres només són les que se celebren el 31 de desembre i és que si el Sant patró dels corredors no és Sant Silvestre, mereixeria ser-ho per la quantitat de carreres que porten el seu nom.

     Hi ha també una particularitat en estes carreres i en estes dates, i és la de realitzar un balanç de l'any que estem abandonat i col·locar-nos uns objectius per a complir l'any nou. És sempre inevitable que una atmosfera d'examen ronde en estes carreres i en les nostres ments. És temps de reflexió i de mesures, de ponderar el bo i el pitjor de l'any que passa deixant empremta.

     Per als corredors jóvens, superar amargures fruit de la poca experiència i anar-se'n preparant lentament per a les carreres que els esperen. Per a aquells corredors que ja han aconseguit la maduresa, serà temps de rectificar el rumb, moderar objectius i adonar-se que la vida passa i que inclús s'espera molt d'ells, encara en els moments de sotsobre. Per als que ja han acumulat canes i arrugues, però són els més comprensius, sensibles als infortunis dels altres corredors, serà el moment de valorar tot el que han rebut i d'agrair cada dia la possibilitat de poder continuar corrent.

     I, com tots els anys quan els primers mesos de l'any que ve ens mostre algunes frustracions impensades no haurem de perdre la calma. Quan hagen passat alguns mesos més i estiguem amitjanant l'any, nos en adonarem que només algunes promeses del 31 a la nit arriben a bon port i es complixen. Però moltes altres ni tan sols hauran nascut.

     I, com ja hauríem de saber i comprendre de tots els anys anteriors només es compliran els nostres desitjos a passos molt xicotets i humils, perquè la carrera a peu és així, s'avança a passos molt xicotets i amb molta humilitat. El corredor que vullga donar passos de gegant, no sols deixarà arrere la seua salut, sinó que a més esclafara moltes de les seues il·lusions per als pròxims mesos.

     Una altra cosa, si ens agrada fer balanç en la nit de l'any que mor sempre hi haurà de ser personal, amb el context i les circumstàncies concretes de cada u. Només serà vàlid l'anàlisi objectiu quan delimitem bé el camp d'examen. En cas contrari, si els nostres comptes són fets a la llum de les comparacions, no ens abastaran ni cent vides per a complir el que la fantasia ens dicta.

     Xicotetes metes, poques i concretes, i sobretot que servisquen per a desposseir-nos de la nostra voracitat, i aixi millorar per a fer-nos cada dia més feliços corrent.

Què és l'esperit nadalenc?

     Acabe de posar el Naixement i els adorns Nadalencs, també he posat llums en el balcó i he col·locat alguna cosa en el blog, així que ja poden començar el Nadal, ja estem preparats.

     Arriba el Nadal. Ja el tenim ací, molt prop, i pels carrers ja brillen les llums, s'estan adornant els aparadors i els balcons. Això està bé que es note l'ambient de festa.

     Ja se que el Nadal no el justifica els adorns que acabe de posar, i això que no m'agraden els tòpics sobre el Nadal i tampoc alguns de la carrera a peu perquè no me'ls crec.

     No m'agraden els tòpics sobre el Nadal perquè no em crec a qui decidix entristir-se, amargar-se, enfurir-se a compte del capritx que marca el calendari, ni tampoc a qui decidix ser amable, alegre i generós durant estes dos setmanes. Sí que crec en el Nadal que estén la seua esperança al llarg de l'any, al llarg dels anys, al llarg de la vida.

     Tots ens passem… en gastos, compres, dinarots i regals! Tot són festes i celebracions, i tot eixe moviment que es genera és per l'anomenat “esperit nadalenc” del que molts de nosaltres ni tan sols ens preocupem o no entenem. I açò a alguns els pot plantejar la pregunta: què és l'esperit nadalenc?

     Pot paréixer que per a respondre caldria emprendre un llarg viatje en busca d'informació, a través de moltes opinions que ens poden donar infinitat d'explicacions.

     Però la pregunta està ací. Al llarg de la història l'art a procurat expressar-ho de mil maneres i a aconseguit acostar-nos prou al significat d'eixe esperit nadalenc. Quants contes de Nadal ens oferixen històries que ens aproximen a ell! Els bellíssims relats de molts escriptors han aconseguit mostrar-nos històries que ens endinsen per este camí de comprensió, no obstant això, els falta algo.

     I, no obstant, és precisament un relat, un relat històric, el que ens obri les portes al real significat del "esperit nadalenc". Un relat simple i precís. Diu així: -En aquella època va aparéixer un decret de l'emperador August, ordenand que es realitzara un cens en tot el món. Este primer cens va tindre lloc quan Quirino governava la Síria. I cada un anava a inscriure's a la seua ciutat d'origen. José, que pertanyia a la família de David, va eixir de Natzaret, ciutat de Galilea, i es va dirigir a Betlem de Judea, la ciutat de David, per a inscriure's amb la seua esposa, que estava embarassada. Mentres es trobaven en Betlem li va arribar el temps de ser mare; i María va donar a llum al seu Fill primogènit, el va envoltar en bolquers i el va gitar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells en l'alberg- (Lc. 2:1-7).

     Es tracta d'un relat històric, senzill i amb marcada referència al camí caminat pel poble d'Israel. Supose que tots recordàreu que es tracta.

     El relat citat continua narrant l'escena dels pastors, l'aparició dels àngels i el càntic que és missatge per a tots:-Gloria a Déu en les altures, i en la terra pau als hòmens amats per ell-. És senzill, ens alegrem pel naixement de Jesús i ens desitgem pau entre tots els hòmens.

     El Nadal és un gran festa, especialment per als cristians. Els cristians no celebrem dates, celebrem fets. Nosaltres ens alegrem i celebrem el fet del naixement del Xiquet Déu que va voler nàixer d'una verge en este xicotet planeta de l'immens univers per a reconciliar l'home amb el seu Creador.

     Ja se, que hi ha molta goma d'esborrar sobre les senyals cristianes de les festes de Nadal. Es prohibixen els betlems i les nadales de lletres evidents. Se substituïxen els adorns nadalencs de carrers i places per altres expressament buits de significat cristià: es tracta d'esborrar el fet històric de Jesús, del Déu que s'encarna en home.

     Molts cristians se senten decebuts o indignats per esta espècie de punyalada drapera d'alguns sectors ideològics. Alguns es resignen davant de la decadència de la nostra civilització. Altres els agradaria desfogar-se però cap d'ambdós reaccions són la senyal del Nadal. Convé, com més prompte millor, comprendreu. Seria una gravíssima contradicció, una pèrdua radical de la senyal, el que els cristians erràrem el camp on es juga el gran joc del Nadal.

     L'ànim del cristià no pot ser el resignat desànim ni el mètode de tornar cada greuge. Lo nostre és amar seriosament. I ara, el més immediat i real amor és la nostra família. Potser una bona senyal fóra, entre nosaltres, rescatar i millorar la mirada d'amor cap als nostres, amb els nostres pares, amb els nostres fills, germans, néts, iaios i a partir d'ací arribar fins als nostres amics i a tots als què puguem arribar. Cap poder humà, ni tan sols el cor més decebut, pot amb l'amor... i la seua perseverant constància.

     En fi, després d'este curt sermó de “missa del Gall”.

     Vos desitge a tots un Feliç Nadal i un Feliç Any Nou amb un abraç de pau i alegria en el Senyor Jesús!