La Marató de Valencia i Dorsal 19

     Bo, la marató de València ha acabat i ara comencen les últimes setmanes d'entrenament per a les maratons de Sant Sebastian i Castelló. És hora per tant de reflexions i anàlisi d'allò que ha succeït a València, que ens ha de servir també per a les següents.

El millor grup de corredors a Valencia

     Però abans, i perquè no se m'oblide perquè segurament m'enrotllare un poc, vull felicitar i donar l'enhorabona per damunt de tots els altres a Armando per haver corregut el seu primer marató amb una marca més que meritòria.

     Felicitar també al primer i a l'ultim classificat de Dorsal 19 perquè se que Paxti i Máximo han fet el que han pogut per a millorar la seua marca i com no als que van aconseguir arribar a la cima de l'èxit en una marató com és el cas de Vicent Arbona, Tino i Fede que van realitzar marca personal. 

     

Lo millor de Dorsal 19 a Valencia

     Als altres que van estar corrent i els queda la satisfacció d'haver participat un any més en una marató i haver-lo acabat, donar-los també l'enhorabona, enhorabona a Bay, Ferran, Vicent Sala i Alberto.

     Ja se que no he anomenat a tots els que d'alguna forma també van participar en la marató i que no obstant això no estan en la classificació, però a ells no sols vull felicitar-los sinó que vull donar-los les gràcies, gràcies a Picayna pel suport que ens prestà en tot moment amb la seua presència, gràcies a Vicent Sendra, Pascual Sendra i al fill de Vicent Arbona per acompanyar durant molts quilòmetres i “obligar” a seguir els seus ritmes de carrera als seus companys i pare.

El més treballador de Dorsal 19 a Valencia

     Gràcies dobles a Batiste Piera, primer per córrer el 10k i segon per fer de llebre als seus companys durant més de 20 km.

     No podia oblidar-me en este joc floral a eixes esposes, nóvies, amigues, filles i fills que no sols van animar i van prendre fotos diumenge passat sinó que van suportar tot el dur entrenament durant mesos perquè en la Marató de València els corredors de Dorsal 19 estigueren presents, a totes eixes persones que ho van fer possible un bes i un fort abraç.

     I per ultim, encara que no els anomenare, a tots els que van participar en el 10k vull donar-los l'enhorabona per haver triat el diumenge esta carrera i com ja se n'hauran adonat l'any que ve hauran de tornar, això si a córrer la marató.

El millor de Dorsal 19 a Valencia

     Bo, fins ací la part políticament correcta, hem quedat, pense que bé amb tots, ara toca un poc o tal vegada molt d'anàlisi de com s'ha corregut la marató i com es deuria córrer i no sols el de València sinó els que ens esperen d'ací a unes setmanes, Sant Sebastian i Castelló.

     Per a això em remuntare fins a l'Eneida, que és una obra llatina escrita per Virgili de què s'extrauen moltes frases motivadores entre la qual es troba «Audentes fortuna iuvat» que és molt usada pels maratonians, la traducció de la qual ve a ser “ als gosats somriu la fortuna” i que com moltes altres les usem per a motivar-nos encara que com aquesta moltes vegades ens poden portar al desastre.

     En Dorsal 19 solem utilitzar altres frases del tipus “La marató és l'art de saber esperar” que encara que desconec l'autor, que segur serà més contemporani, sol donar millors resultats en esta llarga carrera.

Un altra vegada el millor grup de corredors de la Marató de Valencia

      La marató de València ha sigut un èxit per al nostre club, moltes marques personals i grans objectius complits i és que com hem dit abans “La marató és l'art de saber esperar”, ja siga tàcticament en el dia de la carrera com durant tota la planificació i en tota una vida de corredor.

       Podríem dir que els que van triar a València “ als gosats somriu la fortuna” van atacar la marató i els que van preferir “La marató és l'art de saber esperar” es van defendre de la marató, Quina tàctica és millor? La defensa o l'atac?

      Per a nosaltres esta clar, la defensa, però poguera ser que a algú li agradara més esta altra fase “La millor defensa és un bon atac” llavors hauria de saber que si correm la primera mitat més ràpida que la segona tenim moltes possibilitats de “fracassar”, no aconseguint la marca desitjada.

Mireu bé, dos marques personals en la marató de València

     Mireu, la marató és una carrera que ens va a portar a que consumim per complet les nostres energies, totes, i si volem realitzar una bona marca una tàctica agressiva ens va a portar al fracàs en la majoria de les ocasions.

     Cal saber que és el límit humà el que imposa els límits fisiològics durant la marató i açò val tant per als corredors populars com per als millors del món. O és que no heu vist mai una marató en què ens trobem amb sis o set corredors amb marques per davall de 2:08 i en la que al final només un o cap baixa d'eixa marca i tots arriben separats per diversos minuts, solem pensar que es relaxen al no poder guanyar però la realitat sol ser que el pas per la mitja marató a sigut massa ràpid i en la part final no tenen forces.

     El motiu del defalliment és simple, es gasten massa energies en la primera part anticipant així l'arribada de la crisi, ja que l'energia que tenim per a córrer és limitada.

El cap, estudiant als rivals

     Hi ha algunes coses que hem de tindre present en una marató, quan comencem tenim una mecànica de carrera millor i amb menys consum d'energia de què tenim en la part final ja que els nostres músculs estan més cansats. Anem amb un exemple, si en els primers quilòmetres tenim un gasto d'una caloria per quilo de pes per cada quilòmetre recorregut, en la part final de la marató el gasto s'acostara a una caloria i mitja.

En marató "Ningú tarda quan arriba"

     Com en la part final tenim menys energia a la nostra disposició i a més una perduda d'eficiència mecànica tot unit determina una disminució de la velocitat molt gran, que generalment arriba als 20 o 30 segons per quilòmetre o el que és el mateix més d'un quilòmetre per hora. Amb el que per molta avantatge que s'obtinga en la primera part en uns pocs quilòmetres la perdem. Hem de guardar el nostre combustible en la primera mitat per a disposar d'ell en la part final.

Un altra marató a la saca i van...

     Va córrer Dorsal 19 a València a l'atac? Per tant no. Vam córrer a la defensiva. Ens sorgix llavors una pregunta Llavors com es pot fer marca personal corrent a la defensiva? Eixa és la pregunta del milió i la seua resposta pot ser, -Atacant el ritme de marató en l'entrenament i defenent-nos d'ell en la carrera-.

     

L'alegria en la marató

     Hui anem de frases, hi ha una altra frase de què desconec l'autor que és molt important, “Les medalles es guanyen en els entrenaments, el dia de la competició només anem a arreplegar-les” i així deu ser.

     És curiós que els corredors populars siguen els que normalment trien córrer la marató a l'atac, mentres els corredors d'elit corren amb una estratègia de defensa.

     Els populars corren més ràpidament la primera mitja, mentres que l'elit fan exactament el contrari realitzant la marató amb el ja conegut “negative split”, la segona mitja més ràpida que la primera.

Un altra marca personal de Dorsal 19

     La majoria dels populars trien la tàctica d'agafar avantatge en la primera part per a administrar-la en la segona, l'elit corren prudents la primera mitja per a accelerar en la segona mitat i aconseguir millorar la seua marca.

     La tàctica dels populars no és fisiològicament correcta ja que es basa només en una hipòtesi d'esperança i en este cas quasi sempre ens és desatesa.

     I és que la marató és entre moltes altres coses complicada sobretot si busquem una marca en concret, quantes vegades no hem sentit He anat bé fins a la mitja i despresa no he pogut? Quantes vegades no hem vist que després de la mitja marató el ritme s'afona? O sa corregut a l'atac o no s'estava ben entrenat per a eixe ritme.

 

Les llebres de Dorsal 19 treballant

      Es corre a l'atac quan sabem que estem corrent a un ritme per damunt de les nostres possibilitats i açò només val per a desgastar als nostres rivals i intentar guanyar en cas contrari la millor tàctica és la defensa, però ben entrenada.

     No hem entrenat bé el ritme de marató quan, excepte lesió, no podem arribar ni tan sols al quilòmetre 25 amb eixe ritme o arribem a “dures penes”, cal arribar al famós mur de la marató ja passat el quilometre 30 a eixe ritme en cas contrari el nostre entrenament ha tingut alguna fallada, el mur en el marató no pot estar nomes passem la mitja marato, i com no som maquines sempre hem dit que amb la perduda de fins a tres minuts en la segona part es pot considerar un xicotet error que porta al corredor popular hi ha poder dir amb raó que ha realitzat una bona marató.

     A l'atac o a la defensiva les maratons de Sant Sebastian i Castelló ens esperen i podrem veure com els nostres corredors tornen amb un somriure en la cara igual que la que lluïxen els que van córrer València.

Recordeu: “La marató és l'art de saber esperar”.

Pelegrinatge a la Marató de València

     Molt estem parlant de la marató de València, i ho fem perquè pensem que és la nostra marató i és a la que acudix la majoria de Dorsal 19, a pesar de tot som un club “viator” o el que és el mateix un club viatger, un club que pelegrina en busca de la marató. 

     Milers de corredors arribaran esta setmana a València amb la intenció de veure complides les seues metes darrere de l'esforç d'uns quants mesos d'entrenament, corredors que vindran de totes les parts d'Espanya i de la resta d'Europa, corredors que s'aventuren a córrer una marató que quasi desconeixen, sense cap seguretat de tindre èxit i en la que esperen trobar complides les il·lusions que han posat en la marató.

Gran Fons de San Sebastia.

     També molts dels nostres corredors viatjaran d'ací a poques setmanes a la marató de Castelló i de Sant Sebastian, com ho van fer els que se'n van anar a córrer a Alemanya i a Sant Sebastian i els que viatjaran l'any que ve a Barcelona i Roma. Som un club viatger en busca de noves carreres i noves experiències.

     L'esperit del corredor pelegrí porta amb si l'estar canviant constantment, canviar els circuits on entrena, canviar assíduament d'entrenament, buscar noves carreres, deixar el que coneix i quotidià, per a anar lluny, és a dir, més enllà del que un coneix o posseïx. «Per a anar on no sabem, cal anar per on no sabem», escrivia sant Joan de la Cruz. El corredor busca la novetat, la novetat sempre intentant provar els nous sistemes d'entrenament, les noves sabatilles, el nou gel, els últims GPS i el nou material, i com no noves carreres.

Mitja Marato de Nüremberg

     Corredors de Dorsal 19 eixiran este mes cap a Sant Sebastian i a principi de desembre cap a Castelló a l'espera de trobar allí noves sensacions i experiències, i és que en el caràcter de corredor viatger, sobreïx l'esperança com l'element que l'impulsa a viatjar. Només el corredor que espera quelcom nou pot considerar-se un “corredor viator”.

     El corredor viatger sent l'absència dels seus companys, la precarietat amb què es troba en un lloc desconegut i l'eradicar-se de la seua rutina diària, patix eixos inconvenients perquè espera la satisfacció de realitzar una bona carrera o una bona experiència que sentir i que contar.

Ondara

     Estem còmodament instal·lats en els circuits de carreres de la nostra zona veient tots els caps de setmana les mateixes cares, els mateixos colors en les vestimentes i on el valencià predomina, i de sobte un dia en una carrera com la Marató de València quan anem a pels dorsals nos en adonem que no coneixem a quasi ningú, que encara que predomine el xandall com a vestimenta els seus colors ens són desconeguts i de sobte sentim altres llengües, altres expressions i per fortuna naix en nosaltres la necessitat de conéixer altres gents, altres llocs i com afirma Aristòteles, «tot home desitja per naturalesa saber».

     El corredor es fa viatger acudint a carreres com la marató de València.

     

Ondara

     Molts de nosaltres triem València per comoditat, pel circuit, per l'ambient, per córrer acompanyats i per sentir-nos com a casa, i encara que el corredor viatger accepta tots estos avantatges necessita buscar un sentit més per a córrer, un sentit que tinga totes les garanties de ser innovador, nou i que en ultima instància li dene quelcom que ja va trobar en la seua primera marató.

     Ja se que el corredor viatger també fa turisme i que utilitza eixos dies per a estar de vacacions però no cal oblidar que fa coincidir les seues vacacions amb una carrera i que fa turisme on se celebra una carrera, ací esta la particularitat del corredor “viator”.

Ondara

     Molts no senten la necessitat de buscar eixe “un poc més” que hi ha en la marató més enllà de la marca i d'un bon circuit però el corredor “viator” fa de la seua busca una necessitat, podríem dir que pelegrina a les maratons en busca de la marató perfecta, necessita tindre un sentit per a córrer la marató, un sentit que tinga totes les garanties de ser autèntic, i no limitar-se a rècords i a números que li vénen de fora, busca l'impossible.

     Ací esta la mística de la marató, com deia aquella famosa pintada del maig Francés en el barri de Censier, "Siguen realistes, demanen l'impossible". El maratonià viatger somia, somia amb eixa marató ideal perquè a través del seu somni no sols veu les coses com són, sinó com podrien ser i s'inventa nous sistemes d'entrenament, es fabrica nous reptes perquè a través d'estos nous esforços intenta fer possible el que somia i així és com transforma les seues idees en realitats.

     En fi, així és com molts de nosaltres intentem millorar la qualitat de les nostres vides. Perquè somiem, perquè perseguim somnis.

     Molts acudirem a la marató de València pensant que només busquem una marca i que no hi ha res més però si ens parem un poc a preguntar-nos el Per què? I som capaços de rascar un poc i mirar el que hi ha davall d'eixa marca ens trobarem un món de sensacions i emocions.

     Però bo, ja esta bé de pensar i reflexionar, correm com ho van fer molts dels nostres corredors en el Gran Fons d'Ondara, perquè no tot és marató en Dorsal 19.

     Com veieu estem en una regió privilegiada per a la carrera a peu, tots el fines de setmana ens trobem amb carreres a què podem acudir i la setmana anterior a la marató de València no podia ser una excepció i alguns dels maratonians es van atrevir a competir amb bons resultats el que ens demostra que es troben en gran estat de forma, a ells i a tots els altres sort en diumenge a València.  

La "tradicional" XX Mitja Marató de Gandia

     Quasi una setmana ha transcorregut ja des de la Mitja de Gandia i de tots els moments d'alegria i satisfacció que vam poder disfrutar durant tot el cap de setmana.

     Una setmana ha passat ja també des que vam comprovar que els ritmes a què anem hi ha recórrer eixos 42 195 metres de la Marató de València són els esperats i tot pareix indicar que Dorsal 19 esta preparat per a afrontar eixe repte.

     Si viure és arriscar-se, córrer una marató ho és en grau summe perquè ningú pot sentir-se segur de veure complits els seus desitjos abans de començar, no podem estar segurs fins a haver creuat la línia de meta. La carrera de marató és única perquè podem sentir-nos perdedors o derrotats encara que correguérem sols.

     Tots hem entrenat el millor que hem pogut i tenim l'esperança de complir els nostres objectius però cal ser conscients que podem fracassar, però un poc cal arriscar, perquè el risc més gran seria no arriscar-se. Els que no volen arriscar-se gens és molt difícil que es posen un dorsal en la marató.

     Existix ara la moda de córrer maratons i ho podem veure en la quantitat de corredors que el diumenge 16 estaran a València, però moltes modes multitudinàries poden resultar perilloses. Succeïx que la majoria de les vegades són irreflexives i instintives, no estic dient que córrer la marató ho siga sinó que la forma en què el correguem si pot ser-ho.

     Posem, o pensem que córrer una marató és un cable elèctric. Un cable elèctric simplement deixar fluir l'energia a través de si mateix. Resulta indiferent tant si eixa energia és bona com si és destructiva. El cable és un pur conducte. El que entra en ell és exactament el que fluïx d'ell.

     La moda de córrer maratons és el mateix, depén de com ens enfrontem als 42 195 metres, córrer la marató no és ni roín ni bo ho és la manera amb què ens enfrontem a la carrera.

     La moda de córrer pot ser positiva si la practiquem amb moderació i si ens permet portar una vida saludable, o negativa si ens obliga a realitzar esforços sobrehumans i ens crea una gran ansietat.

     Però, córrer maratons no és una moda en Dorsal 19. Córrer maratons és una tradició en Dorsal 19. 

     Ja se, que la idea dominant és l'oposició a la tradició, havent-se impost la coentor de l'originalitat conscient i de la innovació per la innovació, perquè tenim carreres de totes les maneres i formes, com més rares millor.

     Tal vegada, per l'edat, les nostres carreres tradicionals siguen els 10 K. les mitges maratons i les maratons i algunes vegades les carreres de camp a través, el cross. Però hui en dia ens podem trobar amb massa varietats de carrera a peu, que la majoria de les vegades ni tan sols són modes, sinó idees més o menys extravagants que busquen l'èxit ràpid i original.

     Tornant a la ja "tradicional" XX Mitja Marató de Gandia i alsl seues 10 K., podem dir que resulta tot un èxit per a Dorsal 19 perquè va haver-hi de tot, marques personals, millor i pitjor marca de la temporada, excel·lents tests per a la marató i merescuts homenatges.

     Vam tindre la sorprenent quantitat de 22 corredors en la mitja, i de 3 en el 10 K. un total de 25 corredors que són molts per a un club tan xicotet.

     I encara que per a molts dels què van assistir a la XX Mitja Marató de Gandia només quedara Dorsal 19 unit als noms de Máximo Folques per la seua extraordinària marca i Carmen Sala pel merescut homenatge que va rebre, pues en esta vida desafortunadament està instal·lada la idea de que els que no ressalten no existixen i no es recorden.

     Afortunadament en el món de la carrera a peu intentem que siga diferent perquè vam tindre a Gandia molts corredors que també van triomfar, són aquells que, fruit del seu entrenament, del seu esforç han aconseguit realitzar els seus objectius.

     Com no recordar per exemple a Carlos Feliu que aconseguix amb 01:48:26 córrer a un ritme per davall de 05' 15'' el quilòmetre o a Tino Sendra que amb 01:55:04 aconseguix córrer a 5' 30'' el quilòmetre quan mesos arrere estos ritmes representaven un objectiu inabastable.

     Són estos “xicotets” èxits dins de la classificació el que fa que un club xicotet s'senta també gran, lo xicotet, el detall, l'estar en el treball de formiga és el que assegura que Dorsal 19 vaja creixent a poc a poc, per més que no hi haja públic que vocifere ni condecoracions que avalen el seu silenciós i ocult treball.

     Habituar-se a entrenar amb constància, esforç i dedicació reditua prou més que apostar tot a un ràpid i gran èxit.

     Veure els resultats dels nostres esforços, amagats en eixes llargues classificacions és el millor regal. I comprovar, que fruit d'eixe esforç xicotet i infantil, hui hem arribat a ser molt més del que sempre vam imaginar.

Poques coses han canviat.

     Ens trobem un any més amb la temptació de repetir totes les entrades que hem escrit sobre com enfrontar-nos a les ultimes setmanes de la marató, encara que també amb la necessitat recordar-les perquè és un fet cert que el 16 de novembre correm la marató de València.

     Tots els anys ens succeïx el mateix per què no hauria de repetir-les dos, tres i fins a tres-centes vegades si fóra necessari?

     Potser no seria molt més lamentable passar per alt els últims consells? A més, no consistix la dignitat intel·lectual a pensar el mateix sobre els mateixos temes? No és preferible repetir-se que ser un penell?

     Poques coses han canviat sobre com hem d'afrontar les últimes setmanes de l'entrenament per a la marató, i com la tecnologia ens permet amb un lleuger tic accedir a eixa informació només hem de polsar:

"Nessun dorma" estemps de marató

La Marató, l'art de saberesperar.

La cautela i el marato.

Entrenament invisible 

     

     Alguns detalls, en canvi, si que han canviat en la forma de prendre algun gel durant la carrera i sobre això tractara la pròxima entrada, que espere este preparada abans del 16 de novembre, perquè encara que la tecnologia ens siga de gran ajuda també ens fa perdre molt de temps.

     És veritat, que tecnologies d'informació de hui (l'Internet, e-mail, programes com Facebook, Whatssapp, mòbils, IPhones, computadores de butxaca, i artefactes semblants) han fet de nosaltres la gent més informada, eficient i comunicativa mai vista. Tenim ara la capacitat, cada dia, durant tot el dia, d'accedir als esdeveniments, notícies mundials, biblioteques completes d'informació, i relats detallats del que les nostres famílies i amics estan fent en qualsevol moment. Esta és la part positiva.

     Menys meravellós és com al posar en marxa l'ordinador per a preparar una entrada se'ns passen les hores visitant pagines web i veient tota la informació que ens van facilitant, estem començant a viure amb l'expectativa que hem d'estar constantment atents a tot el que esta succeint en el món i dins de les nostres famílies i les dels nostres amics amb els grups a què pertanyem.

     Em dóna a mi la impressió que sentim la necessitat estar sempre lliures i disponibles per a atendre a tots els missatges que per qualsevol mitjà rebem així com que estiguen els altres també disponibles. Abans ens solíem enviar els uns als altres missatges i cartes, i esperàvem la resposta al cap d'uns dies, setmanes o mesos. Ara l'expectativa d'una resposta és de minuts o hores, i ens impacientem quan no veiem complida eixa expectativa; i en el nostre interior ens sentim culpables quan nosaltres mateixos no satisfem la d'altres.

     Ja se, que este tema s'ix de la carrera a peu, però és que cada dia utilitze més temps darrere d'Internet i me'l resta per a actualitzar este blog, jo, com molts cada dia ens anem esclavitzant més i ens sentim més compel·lits a l'ús del mòbil o d'internet. 

     Per a molts de nosaltres ens resulta ara existencialment impossible prendre'ns un dia de descans, moltes menys unes quantes setmanes, i gaudir d'una genuïna vacació. Més aïna, sentim la pressió sobre nosaltres mateixos per a buscar constantment missatges de text instantani, e-mails, missatges telefònics, i coses semblants; i l'expectació de les nostres famílies, amics i col·legues és que estiguem examinant tot això regularment. 

     El pecat de hui en dia és estar, en qualsevol moment, no disponible, inabastable, o no comunicatiu.

     En fi, si teniu temps repasseu les entrades d'anys arrere sobre els últims dies abans de la marató, així no les he de tornar a escriure i puc visitar el grup de whatssapp de Dorsal 19 i poder llegir tots els consells, missatges, notícies que heu escrit durant tota la setmana per a així demà a Gandia estar un poc informat.